Per què el Govern no està obligat a tenir la titulació de català?

PalmaLa moratòria de dos anys per obtenir una titulació acreditativa del català, dirigida als treballadors públics interins que aspiren a tenir una plaça fixa amb el procés d’estabilització, ha aixecat la polèmica i ha provocat malestar en entitats en defensa del català com l’Obra Cultural Balear (OCB) o Plataforma per la Llengua. Alguns sindicats com l’STEI també denuncien que l’exempció promoguda per la consellera de Funció Pública, Mercedes Garrido, s’ha fet a esquenes seves, tot i que el Govern argumenta que la mesura és per complir amb els terminis de la legislació estatal.

Més enllà de les moratòries, el cert és que tot treballador públic ha d’acreditar coneixement del català, com marca la Llei de funció pública, aprovada el 2007, amb nivells diferents segons la categoria. Però, quines exigències tenen els representants polítics? Han de tenir algun títol que els reconegui que dominen la llengua pròpia? “El principi democràtic és que tothom pugui ser elegit, per la qual cosa no hi pot haver una obligació de conèixer altres llengües més enllà del castellà”, indica el sociolingüista i exdirector general de Política Lingüística, Joan Melià.

Tenir un títol de català no és, doncs, una obligació. Però els representants polítics sí que l’han de dominar. El Govern de Francina Armengol va aprovar el 2018 l’única regulació que fa referència a l’ús del català per part dels càrrecs electes. El decret 49/2018 recupera l’essència de l’anomenat ‘decret 100’, impulsat pel PP el 1990, però que fou tombat pel mateix PP en l’etapa de José Ramón Bauzá. “En els actes públics que tinguin lloc a les Illes Balears o a l’àmbit lingüístic català, les autoritats i els empleats públics que hi hagin d’intervenir per raó del càrrec s’han d’expressar normalment en català”, s’estableix. “Va més enllà del compromís personal de la persona amb la llengua”, exposa la directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior.

Així, per norma general, els membres del Govern han d’utilitzar el català en l’àmbit institucional. “No és tan rellevant el nivell sinó l’ús, allò important és que emprin la llengua i transmetin el prestigi associat que comporta que un alt càrrec s’expressi en català”, assenyala Defior. “El manament estatutari que tenen els poders públics d’impulsar el procés de normalització lingüística legitima i explica aquesta obligació”, sosté el professor del Departament de Dret Públic de la UIB Antoni Llabrés. “Ara bé, la seva posició no és la d’un funcionari, es tracta més aviat d’una obligació de naturalesa política i no es preveu en el decret d’usos lingüístics cap conseqüència davant del seu incompliment”, afegeix.

Cal dir que, en bona part de la vida pública i institucional, els membres del Govern balear utilitzen la llengua pròpia, fins i tot membres que són castellanoparlants, com el portaveu i conseller de Turisme, Treball i Model Econòmic, Iago Negueruela, o el vicepresident i conseller de Transició Energètica, Memòria Democràtica i Sectors Productius, Juan Pedro Yllanes. A l’altre costat hi ha la consellera d’Agricultura, Mae de la Concha, que sempre s’expressa en castellà.

No és tant així en altres institucions, apunta el president de l’Obra Cultural Balear, Joan Miralles. “El seu ús en la política ha anat minvant, i es veu en llocs com l’Ajuntament de Palma, zones castellanitzades on hi ha un abandonament de la llengua per part d’alguns polítics”, assenyala. A més, creu que abans “tothom tenia assumit que era crucial, com a representant del poble, parlar en català, ser un referent lingüístic”.

Pel que fa a les titulacions, no és públic si els membres de l’Executiu disposen d’acreditacions de coneixement lingüístic. L’ARA Balears s’ha posat en contacte amb la presidència i les onze conselleries que componen l’Executiu, per conèixer si tenen un grau de català acreditat. Aquest diari ha rebut la resposta concreta només de Medi Ambient i Territori, del conseller Miquel Mir, qui té una titulació equivalent al C1. Les altres carteres, o bé no hi han respost o han remès al currículum que es mostra en l’adreça digital de cada conseller i consellera, al·ludint que allà s’hi mostren “les dades que es consideren més significatives sobre l’experiència i formació de tots els alts càrrecs del Govern”. Entre aquestes dades, però, no n’hi ha cap de referida a coneixements lingüístics, sinó un repàs de la vida laboral. S’ha de partir de la premissa, com ja s’ha comentat, que pel fet de ser càrrecs electes no tenen cap exigència en termes lingüístics ni educatius.

Les altres comunitats bilingües

Si comparam la legislació illenca amb les altres comunitats, s’observen moltes similituds. En el cas del País Valencià, s’estableix en el seu decret 61/2017 que “es procurarà utilitzar el valencià, amb respecte a la llibertat d’expressió lingüística”, i Catalunya sosté en el seu Estatut que “el català és la llengua d’ús normal de les administracions públiques”. Per la seva banda, Galícia aposta pel fet que els poders públics potenciïn el gallec “en tots els ordres de la vida pública”. Navarra introdueix matisos segons si la zona és bascòfona, mixta o no bascòfona, i el País Basc marca que “qui estigui capacitat lingüísticament, en general, donarà al basc com a mínim el mateix pes que al castellà”.