La Fiscalia vol mantenir l'acusació de rebel·lió contra Trapero

El Suprem fa trontollar la competència de l'Audiència Nacional per jutjar per sedició

La Fiscalia està decidida a mantenir l'acusació contra l'excap dels Mossos Josep Lluís Trapero pel delicte de rebel·lió, tot i la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés, que va descartar la rebel·lió i va optar per la sedició, segons fonts judicials de l'Audiència Nacional consultades per l'ARA. La defensa de Trapero va plantejar l'11 de novembre que la Fiscalia havia de modificar la seva acusació i aplicar els criteris de la sentència del Procés del Tribunal Suprem abans de començar el judici oral previst per al 20 de gener vinent. Aquest fet, segons la defensa, anul·laria la competència de l'Audiència Nacional per enjudiciar la sedició i el delicte passaria a jutjar-se a l'Audiència Provincial de Barcelona.

Trapero reclama a la Fiscalia que aclareixi si vol acusar-lo per rebel·lió o sedició

¿Quina va ser la raó esgrimida per quatre magistrats contra un de la secció segona de la sala penal de l'Audiència Nacional quan van confirmar el novembre del 2017 la competència d'aquest tribunal per enjudiciar l'excap dels Mossos Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els excàrrecs d'Interior Pere Soler i Cèsar Puig? El comunicat del poder judicial resumia de manera fidedigna el 7 de novembre del 2017 la raó clau per la qual es donava suport a la competència de la magistrada Carmen Lamela.

El tribunal comparteix íntegrament els "encertats raonaments" justificatius de la competència de l'Audiència Nacional que recull la jutge instructora en la seva resolució, en la mesura, diu, que els fets objecte del procés poguessin ser constitutius d'un delicte de sedició "entès com a delicte contra la forma de govern, tot i que també s'emmarquen en un programa insurreccional per canviar l'organització de l'Estat, substituir el govern de la nació, declarar la independència o despullar la Corona de les seves prerrogatives o facultats al territori corresponent a la comunitat autònoma de Catalunya".

És a dir: la competència estava justificada, venien a dir, perquè el delicte que s'havia d'enjudiciar era una modalitat especial del delicte de sedició. En altres termes, que l'Audiència Nacional no és competent per al delicte clàssic –per dir-ho així– de sedició, que, segons l'article 544 del Codi Penal, consisteix en alçar-se públicament i tumultuàriament per impedir per la força, o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis. ¿De qui és la competència del delicte clàssic de sedició com a delicte contra l'ordre públic? Dels tribunals on s'hauria perpetrat el presumpte delicte. En aquest cas, de l'Audiència Provincial de Barcelona.

Determinar la competència no és el que podria semblar a primer cop d'ull triar on seràs jutjat. És respectar el dret constitucional al jutge natural, al jutge ordinari predeterminat per la llei (article 24 de la Constitució) i aplicar la prohibició de tribunals d'excepció, segons diu l'article 117.6 de la Constitució.

La sentència del Suprem ataca el punt central de la resolució de l'Audiència Nacional pel qual desestimaven el 6 de novembre del 2017 els recursos de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart que sol·licitaven, per falta de competències, la declinatòria de jurisdicció de l'Audiència Nacional a favor de l'Audiència de Barcelona.

Precisament el vot particular, l'únic discrepant dels cinc magistrats de la secció segona de la sala penal de l'Audiència Nacional, descrivia el taló d'Aquil·les de la resolució de la majoria en la barreja encoberta del delicte de sedició (delicte contra l'ordre públic) i el de rebel·lió (delicte contra l'ordre constitucional), en què incorrien els seus col·legues de la majoria.

Segons el magistrat De Prada, "lògicament els subjectes actius del delicte de sedició gairebé sempre tindran alguna finalitat última per fer aquests actes, però per al dret penal és irrellevant, tret que la persecució d'aquesta finalitat sigui en si mateixa delictiva, per la qual cosa en aquest cas ja no serà delicte de sedició sinó un altre delicte diferent".

Però subratllava: "No obstant això, per al jutjat [número 3 de l'Audiència Nacional], el context o la finalitat última dels fets en aquest cas sí que sembla que és un element rellevant des del punt de vista penal; el que passa és que no l'exterioritza mitjançant una qualificació jurídica coincident [delicte de rebel·lió], sinó únicament com un mitjà per atreure la competència sobre aquests fets". El vot particular donava una sortida si no es volia instrumentalitzar senzillament la competència.

"Al meu entendre, si el jutjat té aquest punt de vista, l'ha de cristal·litzar en la corresponent qualificació jurídica penal, que ja no serà, o no serà únicament, per delicte de sedició, sinó potser per un mer acte executiu d'un altre delicte [rebel·lió] que l'absorbeixi o amb el qual estigui en concurs real o medial", apuntava.

Però l'Audiència Nacional optava per una pirueta per mantenir la competència sense anar fins al final. El magistrat ho suggeria: "No obstant això, li correspon al jutjat valorar si hi ha mèrit per a això [qualificar per rebel·lió] i si és jurídicament factible, encara que la veritat és que no ho ha fet així i fins i tot en les seves resolucions expressa la seva voluntat de no imputar per altres delictes, almenys provisionalment, cosa que denota que ha efectuat el corresponent judici negatiu respecte d'aquest tema".

De Prada l'encertaria a cinc mesos vista. La magistrada Lamela, quan va dictar la seva ordre de processament el 4 d'abril del 2018, va assenyalar que en els fets investigats hi faltava l'element típic de la violència, per la qual cosa va descartar el delicte de rebel·lió i va imputar per sedició, encara que va destacar l'especial gravetat pels seus objectius secessionistes.

La sentència del Suprem ha descartat el cop d'estat i la subversió de l'ordre constitucional i ha optat pel delicte de sedició contra l'ordre públic. Ara la Fiscalia intenta frenar l'efecte dòmino de la sentència del Suprem sobre el judici de l'Audiència Nacional. Però la veritat és que la debilitat dels arguments de la secció segona de la sala penal ja s'havia apuntat en el debat intern de finals d'octubre i primers de novembre del 2017, perquè quedava reflectida en el vot particular del magistrat discrepant amb la majoria.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF