BarcelonaL'abdicació del rei Joan Carles es produeix quan el sistema està fortament qüestionat, amb el bipartidisme trontollant, l'economia a la UVI, les principals institucions de l'Estat sense credibilitat i el moviment alternatiu –amb un fort component republicà– trucant a les portes del Congrés. No és, doncs, la fi de regnat dolç i plàcid que Joan Carles i els seus partidaris havien somiat. Al contrari, és una sortida per la porta del darrere de la Zarzuela. Les paraules de Rajoy no poden amagar aquesta realitat. I hem de suposar que les pressions deuen haver estat molt grans, ja que el monarca s'hi ha resistit fins a l'últim moment, i el 25-M ha estat el desencadenant final. Felip VI serà un rei amb una missió molt concreta: servir d'electroxoc per salvar el sistema de les amenaces externes i internes. És l'última esperança. I s'hi aferraran amb força.
Ara ens hem de preparar per a grans panegírics del monarca sortint i grans elogis a la figura de l'entrant. Durant un temps, aquest serà el nou 'frame', el nou marc conceptual: la monarquia es modernitza amb una figura sense màcula que ha d'intentar fer oblidar en un temps rècord tant els escàndols del seu pare com els del seu cunyat Urdangarin. Però Felip s'equivocaria si tot plegat queda en un mer canvi cosmètic i d'imatge. Tindrà el suport inicial del que encara és el tronc central de la societat espanyola, però avui dia el temps corre molt ràpid. Massa, potser, per a una institució com la monarquia. El temps dirà si aquesta operació de rescat arriba tard.
