El fantasma de l’abstenció recorre Europa

Les eleccions europees solen registrar una baixa participació en gairebé tots els països
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Les institucions europees sovint s’han declarat preocupades pel poc entusiasme que generen les eleccions al Parlament Europeu en la majoria de països. Històricament els percentatges de participació han sigut remarcablement baixos. De totes les eleccions europees celebrades als diversos estats membres des del 1979, només la meitat han registrat una participació per sobre del 50%. De fet, si no comptem els casos en què el vot és obligatori (Bèlgica, Luxemburg, Xipre i Grècia), només en el 37% de les ocasions s’ha superat la barrera psicològica del 50% de participació.

Podríem pensar que aquests nivells d’abstenció formen part d’una síndrome més general de desafecció política dels ciutadans. Però és evident que hi ha alguna cosa de peculiar en les eleccions europees que fa que els ciutadans s’hi impliquin especialment poc. De fet, la participació en les eleccions europees del 2009 és significativament més baixa en pràcticament tots els casos que en les generals immediatament anteriors. Hi ha casos extrems, en què trobem diferències de més de 30 o 40 punts, com Holanda, Eslovènia, Hongria i Dinamarca, entre d’altres. Fet i fet, 12 dels 28 països van registrar participacions inferiors al 40% el 2009, i només a Itàlia, Malta, Bèlgica i Luxemburg (els dos últims, amb vot obligatori) s’hi va superar el 60%, una xifra força habitual en eleccions legislatives.

És evident, doncs, que els ciutadans concedeixen menys transcendència a les eleccions a l’Eurocambra que a les eleccions dels seus països. La poca claredat sobre les competències del Parlament, la dificultat de percebre la connexió entre el vot i les polítiques públiques i el poc coneixement de les institucions europees contribueixen a fer que molts ciutadans decideixin no participar-hi.

Una tendència creixent

Per acabar-ho d’adobar, l’abstenció tendeix a créixer. Si mirem la UE en el seu conjunt, observem una davallada global de la participació, des del 62% del 1979 fins a l’escàs 42% del 2009. Darrere d’aquesta tendència s’amaguen diversos factors i evolucions diverses entre països. D’una banda, s’hi han anat incorporant nous estats membres, alguns dels quals estan en la franja més baixa de participació, com molts dels països de l’Est. De l’altra, alguns països han vist fortes davallades de participació, com Itàlia, que ha passat del 85% al 65% de participació, Holanda (del 58 al 36) i Grècia (del 80 al 52). També Catalunya mostra una tendència decreixent força acusada -més que el conjunt d’Espanya-, ja que ha passat del 68% del 1987 a l’escàs 36% del 2009.

Aquesta baixa participació es produeix precisament en un context en què la UE ha anat acumulant cada cop més poder. El fet que en l’únic moment en què els ciutadans tenen la possibilitat d’incidir-hi directament la participació sigui tan escassa planteja problemes seriosos de legitimitat democràtica a unes institucions que sobre el paper es fonamenten en l’ideal democràtic. És difícil i arriscat interpretar què volen expressar els ciutadans amb la seva abstenció, però en tot cas sembla evident que una bona part d’ells no se senten prou concernits pel procés polític del Parlament Europeu per molestar-se a anar a votar un cop cada cinc anys.

Intents de reforma

Les institucions europees, conscients dels problemes de legitimitat que els genera l’abstenció, fa temps que s’esforcen per provar d’incrementar la participació. El 2009 van gastar 18 milions d’euros en una campanya paneuropea per fomentar la participació, l’equivalent a uns 5 cèntims per elector. Aquestes iniciatives, que en alguns països són fins i tot contràries a la llei -perquè violen la neutralitat exigida als poders públics-, es mostren, tanmateix, poc efectives. El mateix Parlament també va demanar avançar les eleccions del juny al maig, cosa que en alguns països facilita la participació perquè les allunya del període de vacances escolars. Un mètode més efectiu és la simultaneïtat de les europees amb altres tipus de comicis, que tendeix a arrossegar votants a les urnes.

Possiblement la reforma més important orientada a fer més atractives aquestes eleccions és el fet que, com preveu el Tractat de Lisboa del 2009, ara el Parlament tindrà el dret de triar -a proposta del Consell- el president de la Comissió Europea. En aquest context els principals grups han nomenat els seus candidats a presidir la Comissió, en un intent de conformar una autèntica competició política paneuropea que faci més clar el vincle entre el vot dels ciutadans i l’orientació de les polítiques de la UE. Les previsions de participació no són gaire optimistes, però potser es tracta d’una reforma institucional que necessita més temps per desplegar els seus efectes.

El vot obligatori es manté en quatre països de la Unió

Si ens aturem a donar un cop d’ull a les dades podrem comprovar com el mecanisme que resulta més eficient i efectiu per millorar la participació electoral és, senzillament, el vot obligatori. Pel que fa a les eleccions europees, el vot és obligatori als següents països: Bèlgica, Luxemburg, Xipre i Grècia, i a Itàlia ho havia estat fins al 1993. Tot i això, sovint és una obligatorietat més teòrica que real. Només a Bèlgica s’aplica la normativa rígidament, que implica possibles sancions que poden començar amb multes de 25 fins a 50 euros. El que és interessant pel que fa a aquesta qüestió és que fins i tot allà on no se sanciona el fet que el vot sigui nominalment obligatori ja aconsegueix fomentar la participació.