LA JUSTÍCIA, SOTA SOSPITA

L’espectacle de la justícia espanyola

El poder judicial acumula polèmiques i descrèdit just quan ha d’afrontar el relleu del president del Suprem
ERNESTO EKAIZER
ERNESTO EKAIZER

El dimarts 6 de novembre passarà a la història com un d’aquells dies negres de la història judicial espanyola. Mentre 28 magistrats de la sala contenciosa administrativa, la sala tercera, deliberaven per resoldre sobre qui -si els clients o els bancs- havia d’assumir el pagament de l’impost d’actes jurídics documentats de les hipoteques, d’Estrasburg arribava un gran revés: Arnaldo Otegi i quatre altres dirigents abertzales bascos no van tenir un judici just a l’Audiència Nacional pel cas Bateragune el 2010.

Durant la tarda d’aquest mateix dimarts la sala tercera es dividia en dues meitats després d’un debat coartat pel president de la sala, Luis Díez-Picazo. Deu magistrats, segons va publicar l’ARA, van aixecar la mà per demanar la paraula, però Díez-Picazo va considerar que això suposaria allargar el debat i va demanar que es votés immediatament. El magistrat José Manuel Sieira, anterior president de la sala tercera, li va etzibar: “Estàs coartant el debat”. Díez-Picazo no es va fer enrere: “Jo soc el president, jo dirigeixo el debat. Voteu”.

En la gènesi del comportament de la sala tercera s’ha de situar l’estil de lideratge de Carlos Lesmes, president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) des del desembre del 2013, el mandat del qual venç el 4 de desembre. Aquest estil autoritari el va portar el 18 i 19 d’octubre -després de saber que la secció segona de la sala havia resolt tres sentències segons les quals aquests actes jurídics hipotecaris havien de ser assumits pels bancs- a interferir i suggerir al president Díez-Picazo la necessitat d’emetre un comunicat sobre la qüestió. Tot i que Díez-Picazo s’hi va resistir, finalment va destacar en una nota “les enormes repercussions econòmiques i socials” de les resolucions. I tot i que Lesmes va prometre que les sentències no es podien anul·lar, quan es va convocar un ple de la sala per al 5 de novembre les sospites sobre el canvi eren un secret de domini públic.

Semblava que aquest seria, de moment, l’últim episodi de la crisi del sistema judicial, però, com passa amb l’actualitat a les sèries de moda que produeixen Netflix i altres companyies, també la justícia d’Espanya és una font inspiradora per fabricar, amb una celeritat extraordinària, nous capítols. Dilluns passat, 5 de novembre, quan començava la deliberació de 28 magistrats de la sala tercera, l’exministre de Justícia del govern de Mariano Rajoy Rafael Catalá, en nom del president del PP, Pablo Casado, proposava a la ministra de Justícia, Dolores Delgado una “alternativa de consens”: el nomenament de l’actual president de la sala segona del Suprem, Manuel Marchena, per al lloc de president del Suprem i del CGPJ.

Que la proposta es fes entre els dos negociadors de la renovació del CGPJ, quan el més normal és que la presidència sigui resultat d’un pacte entre els màxims responsables del PSOE i del PP, és a dir, Sánchez i Casado, semblava estrany. El setembre del 2008, per exemple, José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar que proposava Carlos Dívar després de rebre Rajoy a la Moncloa, una decisió que va ser molt criticada perquè era una elecció que, formalment, fan els vocals. Són ells els que prenen possessió abans que el president a qui escullen en el seu primer acte com a consellers.

L’intercanvi entre Delgado i Catalá assumia un risc evident: la filtració del nom de Marchena a tres setmanes del nomenament del successor de Lesmes. I el risc es va materialitzar divendres, quan El País va revelar que el PP proposava Marchena i el PSOE ho rebutjava.

La idea de nomenar Marchena, que, segons diverses fonts judicials consultades per l’ARA, el mateix interessat coneixia, ja feia temps que es madurava a l’estat major de Casado. Marchena havia sigut rival de Lesmes en la pugna per la presidència del Suprem i del CGPJ el 2013, però aleshores era només magistrat de la sala segona. Amb tot, no era l’única oportunitat. Cinc anys després podia ser la seva quan vencés el mandat de Lesmes. El setembre del 2014 Marchena va augmentar el seu poder quan va ser nomenat, amb el suport de Lesmes i del sector conservador del CGPJ, president de la sala segona.

La irrupció del judici del Procés

Malgrat tot, l’octubre del 2017 la querella criminal presentada per l’aleshores fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, pels delictes de rebel·lió, malversació i desobediència contra els dirigents independentistes va semblar que frustrava el pla per al qual Marchena s’havia preparat -és a dir, ser el futur president del Tribunal Suprem i del CGPJ-, perquè com a president de la sala segona va presidir la sala d’admissió de la querella i va ser ponent de la interlocutòria que la va admetre. I, alhora, seria president i ponent del tribunal del judici oral. Precisament el 25 d’octubre passat Marchena firmava dues interlocutòries: la confirmació de la conclusió de la instrucció del magistrat Pablo Llarena i la que decretava l’obertura del judici oral.

En aquestes condicions, nomenar Marchena president del Suprem i el CGPJ implicaria, teòricament, dos canvis addicionals: que el nou CGPJ nomenés un nou president de la sala segona en substitució de Marchena i que es designés un nou president i ponent del judici del Procés, com també que es designés un nou jutge per substituir-lo. La presidència i ponència recauria sobre el magistrat més antic del tribunal de set membres, ja designat en la interlocutòria d’obertura del judici oral. Es tracta d’Andrés Martínez Arrieta, que, conjuntament amb altres membres del tribunal, va ser recusat per les defenses. La magistrada Susana Polo podria, al seu torn, cobrir la vacant que es produiria al tribunal. En aquest cas, Martínez Arrieta hauria de prendre’s un temps per estudiar la causa més detalladament.

Els terminis són molt ajustats perquè a principis de desembre, quan es consumaria, teòricament, aquest encaix de peces, està previst celebrar les sessions en què el tribunal del Procés abordarà, amb les defenses dels processats, els anomenats articles de previ pronunciament -la declinatòria de jurisdicció o qüestió de competència del Suprem sobre la causa del Procés, entre altres coses.

El PSOE ja va acceptar el 2013 el nomenament de Lesmes com a president del Suprem i el CGPJ, però aleshores governava el PP. Rubalcava va centrar la seva oposició sobre Marchena i va considerar Lesmes un mal menor. Ara governa el PSOE i prefereix el nomenament d’una dona per cobrir aquesta presidència; des de la candidata de la vicepresidenta Carmen Calvo -la catalana Lourdes Arastey, membre de la sala social del Tribunal Suprem- fins a Pilar Teso -de la sala tercera i rival de Lesmes el 2013-, passant per la catalana Encarnación Roca, vicepresidenta del Tribunal Constitucional, i per Ana Ferrer, la primera dona que va trencar la unanimitat d’homes a la sala segona, candidatura que defensa la ministra Dolores Delgado.

Operació de Sánchez?

La pregunta és: ¿Pedro Sánchez es disposa a embarcar-se en una d’aquelles operacions que li agraden? És a dir, donar suport a un candidat que promou el PP -Marchena- per llançar el missatge a l’independentisme que el magistrat que ha donat suport i ha confirmat la instrucció de Llarena no serà el president i ponent de la sentència que hauria de dictar-se cap al mes de juliol si el judici comença a finals de gener.

Amb tot, un hipotètic nomenament de Marchena suposaria una interferència dels dos grans partits en el judici del Procés a través del canvi del president i ponent, la qual cosa, alhora, pot estendre una ombra, retrospectivament, sobre les actuacions durant el procés d’instrucció. Tot això, esclar, amb les conseqüències posteriors en les demandes davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.

“El teòric nomenament de Marchena com el bomber de la crisi de la justícia, desplaçant-lo des de la presidència i ponència del judici del Procés, pot ser presentat com que s’aparta un jutge que ha donat suport a totes les mesures de Llarena i que és vist com l’assot de cara al judici oral i a la sentència. Per això, sens dubte, un cop més el Procés està en el nucli de la crisi en curs i de les propostes per abordar-la”, assenyala a l’ARA un fiscal que prefereix mantenir l’anonimat.

“És el judici del Procés, estúpid, podríem dir -assenyala un altre exmagistrat a aquest diari-. És aquest judici el que guia les principals maniobres, tant per part del govern espanyol com per part dels magistrats implicats”.

L’espectacle de la justícia espanyola és “ el rayo que no cesa ”, tot i que, a diferència del poemari de Miguel Hernández, el protagonisme el tenen les lluites de poder, les aspiracions, pures i dures, de poder.

Ahir, segons fonts coneixedores de les negociacions, Catalá tornava a posar-se en contacte amb la ministra Delgado per acostar posicions, davant la necessitat de presentar, a partir de demà, les llistes de vocals que seran nomenats en qualitat de juristes per al nou CGPJ.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF