Artur Mas: “El PDeCAT no pot ser insensible a la crida d’unitat que s’està fent”

Cala FornellsArtur Mas (Barcelona, 1956) és llicenciat en Ciències Econòmiques i polític. Fou president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2010 i 2016, després de xocar amb CiU dues vegades consecutives contra el mur del tripartit. Va fer una passa al costat de la presidència del PDeCAT el passat mes de gener, assetjat pel cas Palau i pels socis de la CUP.

Dijous a vespre, el polític català estiuejador de cala Fornells, participà en un col·loqui de l’Ateneu de Maó organitzat per l’associació juvenil Menorca a Debat. Moments abans, va recordar amb el diari ARA els inicis del procés i el seu futur.

Va començar quant vós éreu president de la Generalitat de Catalunya. Amb el pas dels anys, quin balanç en feis?

Com tots els balanços, amb llums i ombres. Jo crec que amb més llums que ombres. Vàrem agafar un camí que, efectivament, encara no ha arribat a bon port, però era l’únic camí possible que li quedava a Catalunya, si vol aprofitar totes les seves energies i potencialitats com a societat i com a poble. Tots els altres intents d’entesa amb l’Estat espanyol en dècades varen fallar i una vegada et tanquen la porta n’has d’obrir alguna de nova, en cas contrari et quedes tancat.

En quin punt ens trobam?

Ara mateix estem en un punt del camí en què, primer, no hi ha marxa enrere. Això és important. I segon, cal analitzar molt bé les passes que es donen endavant perquè l’objectiu està clar: Catalunya ha d’aconseguir ser un Estat, si pot ser, independent en el marc de la Unió Europea. Aquest és el final del camí, del trajecte. Fer passes enrere ara no ens duria a cap lloc bo. Cal cometre els mínims errors possibles.

Amb el canvi de color polític a la Moncloa semblava que havien d’arribar els gestos. Creis que s’han produït?

El que no s’han produït són decisions importants, però gestos si que n’hi ha hagut. És evident que el tarannà del president Sánchez no és el mateix que el del que hi havia abans. La moció de censura tenia un sentit molt clar, fer sortir de la Moncloa aquella parella de ball tant lletja, en Rajoy i en Rivera. Aquesta parella de ball l’havíem de treure de la pista. Els nous ballarins són una mica més educats i elegants, però encara no han donat una satisfacció clara a les institucions catalanes.

Que passarà amb els presos polítics? Els heu anat a visitar?

He visitat diferents presos, no a tots. Ho he fet a les presons catalanes, perquè no em van facilitar les visites a les presons de Madrid, malgrat que ho vaig demanar en diferents ocasions. En canvi, a Catalunya ha estat diferent. He vist diverses persones que estan a Lledoners. Als partits sobiranistes i institucions catalanes hi ha dues prioritats: presos i país. Quan es prenen decisions s’ha de tenir en compte que hi ha gent entre barrots. El fet que aquesta gent estigui així no vol dir que hagi de ser moneda de canvi per baixar el cap davant les institucions de l’Estat espanyol. A curt termini, els presos han de sortir de les presons i el país que s’aixequi i s’enlairi el més aviat possible.

Per tant, quina és el full de ruta?

El full de ruta està establert. Quin és el port d’arribada? L’Estat català independent europeu. Fins que no tinguem això no haurem tocat port. Quin és el rumb per arribar a aquest port? És un rumb que s’ha d’anar adaptant a les circumstàncies, com sempre que hi ha una navegació. Tot va canviant i a vegades la mar no és sempre la mateixa. Hi ha variables que no les dominem nosaltres, que venen donades de fora. I el bon mariner s’ha d’adaptar a aquestes circumstàncies de navegació. El sobiranisme català ha de fer exactament això. Ara bé, encara que hi hagi errades, tombs, el port d’arribada és el que està fixat, un Estat català independent en el marc europeu.

La via unilateral és una opció que és damunt la taula o queda descartada de cara el futur?

La via unilateral no ha estat mai l’opció. Sempre ha estat la roda de recanvi. Imaginem que anem amb un cotxe de quatre rodes. En aquestes quatre rodes del sobiranisme català no hi havia la via unilateral. En una roda teníem el diàleg, en una altra la negociació, el pacte i l’acord. Però portem una roda de recanvi. Quan una roda va fallar i el cotxe podia acabar a la cuneta, aleshores has de posar la roda de recanvi, però no perquè sigui la prioritària i fixeu-vos que una de recanvi serveix per arribar a algun lloc i reparar la inicial. A nosaltres ens inspira el diàleg, la negociació, el pacte i l’acord. De tota manera, a l’altre costat no hem trobat un vehicle preparat per fer això. El vehicle de l’Estat central du les rodes de repressió, no diàleg, incomprensió i no respecte.

Incidents de l’1-O, per la seva gravetat, en un altre país d’Europa serien investigats. En canvi, un té la sensació que s’estan intentant minimitzar.

Investiga només una de les parts, que és la que té la capacitat per fer-ho, l’Estat espanyol i ho fa fins i tot a través del sistema judicial, si no, no hi hauria presos preventius. S’investiga a base de canviar la veritat, d’alterar la realitat, d’inventar-se coses fins i tot delictes, fet molt greu en un estat democràtic i de dret. Aquesta és una de les lliçons que hem d’aprendre. L’Estat espanyol, quaranta anys després de la mort de Franco ni és un estat de ple dret ni democràtic.

Després de com ha anat tot el procés i, sobretot, les actituds que ha adoptat el govern espanyol, els fets podrien tornar a repetir-se en el futur?

Jo crec que uns fets semblants no, perquè a diferència d’ara fa sis anys, quan començà tot el procés sobiranista, no hi havia cap full de ruta, era terreny desconegut. Ara ja no és així, ara hi ha mapes, ara ja sabem què passa quan les institucions catalanes arriben al límit, què pot passar quan dirigents catalans fan determinades actuacions polítiques, quina és la reacció de l’Estat espanyol, quina és la reacció d’entrada de la Unió Europea i quina és la reacció internacional. Tot això ara ho sabem per la via dels fets. Tornar a veure el que hem vist fins ara no ho veurem. En canvi, veurem altres tipus de jugades, decisions que encara no s’han produït.

Judicialment parlant, les acusacions no se sostenen per cap banda. Si els presos polítics acaben sortint algú haurà de demanar disculpes?

Jo crec que el procés judicial acabarà a la justícia europea. Em temo molt que hi haurà condemnes a Espanya, encara que siguin il·lògiques i irracionals però hi seran. Probablement això acabarà a Europa i tal vegada parlem d’uns pocs anys. El que estic convençut és que la justícia europea resoldrà i desmuntarà una part d’aquest follia jurídica de l’Estat espanyol. Quan arribi aquest moment s’haurà de reaccionar per part de l’Estat espanyol, entenent que aquesta reacció judicial, tan dura i visceral, no és la solució. De moment, Europa està enviant un clar missatge a Espanya. Ho hem vist a Bèlgica, Alemanya i probablement ho veurem a Escòcia. La justícia espanyola està quedant en evidencia, està marxant d’Europa, s’està quedant sola. Tots desmunten les tesis de la justícia espanyola.

Aquest fet contrasta amb la percepció que té la societat espanyola i, fins i tot, part de la societat de les Illes Balears.

Això passa per dos motius. Un, les posicions catalanistes no s’entenen o no es paeixen bé a diverses parts de l’Estat espanyol. Sempre ha passat, no és nou. La segona raó és una intoxicació permanent en gairebé tots els mitjans de comunicació per deformar la realitat amb la màxima de ‘por encima de la verdad está la unidad de España’. Quan això passa, entenc que moltes persones reben cada dia diversos imputs entre articles, tertulians, diaris, etc., que presenten el sobiranisme català com un dimoni amb cua que es menja les criatures, que vol expulsar els castellans, que s’ho vol quedar tot, que és egoista, insolidari, antiquat, que vol posar fronteres i el missatge és aquest.

Quin paper jugarà el PDeCAT a la Crida Nacional?

El PDeCAT és una criatura que s’està formant, tan sols té dos anys de vida. Hi ha hagut una evolució a la seva direcció. Ara el número 1 del partit és el que abans era el 2, per tant no es pot parlar d’un trencament. El partit no pot ser insensible a la crida a la unitat que s’està fent. L’independentisme necessita unitat per arribar a bon port, cal anar tots a una. La Crida és un nou intent d’això. Abans hi havia la Casa Gran del Catalanisme, després arribà el Junts pel Sí i ara és el moment de la Crida. El repte del sobiranisme és la unitat i també la seva fortalesa.