Podem queda a l’espera de cap on girarà Sánchez
Iglesias confia en poder pactar amb el PSOE, però es tem que miri cap a la dreta, amb Ciutadans
MadridLa patacada pot tenir gust de victòria. Però depèn de Pedro Sánchez que Unides Podem caigui sobre un matalàs de poder o sobre un fang de fracàs. La caiguda de 69 escons a 42 acabarà sent dolça si el socialista decideix tirar endavant un govern amb Iglesias, que necessitaria el suport d’altres partits. Si, per contra, Albert Rivera aixeca el veto que va posar en el primer minut de la campanya al PSOE i Sánchez cedeix a l’ala més conservadora del seu partit, haurà de ser més profunda la reflexió del partit d’Iglesias, que fa quatre anys va arribar a veure’s capaç de ser president d’Espanya i parlava de “prendre el cel per assalt”.
Ara ja no hi ha cel, sinó calculadores i trucades. I el missatge de Podem un cop coneguts els resultats era molt clar. D’una banda, es felicitaven que el número d’escons és “suficient”, van insistir Iglesias i Garzón, per construir un govern d’esquerres per al qual es consideren un partit “imprescindible” en paraules d’Iglesias. Garzón, a més, va instar Sánchez a “evitar la temptació taronja”. Iglesias no va voler donar detalls de la seva trucada a Pedro Sánchez, més enllà d’haver felicitat el president. La número dos de la llista lila, Irene Montero, somreia i feia que no amb el cap quan el periodista preguntava si el president havia mostrat predisposició a dur a terme aquest pacte. “Les preguntes a Pedro Sánchez facin-les a Pedro Sánchez”, va sentenciar Iglesias en roda de premsa.
La desconfiança al pacte amb Ciutadans la confirmaven a aquest diari fonts d’Esquerra Unida -dins la candidatura d’Unides Podem-, assumint que hauran de “pressionar” el PSOE perquè tenen clar que des de Ferraz “estan pensant en el pacte amb Rivera”. La principal derrota de Podem, de fet, és que el partit taronja l’hagi superat en 15 escons, resultat que atorga als de Rivera una certa força per pactar un govern més centrista i més dur -si no intransigent- amb les aspiracions del sobiranisme català.
Si finalment això no passa, Podem tindrà a tocar un objectiu que han deixat clar des del començament de campanya: formar part d’un govern de coalició, que seria el primer de la història de la democràcia al costat del poder legislatiu més fragmentat. El resultat li atorga un paper decisiu en aquest escenari.
Des del minut u de campanya, el partit lila va deixar de banda discursos presidencialistes. Va començar la campanya amb un perfil baix, actes petits (l’enganxada de cartells va aplegar només 200 persones i Iglesias va parlar dos minuts) amb els candidats asseguts en taules rodones per recuperar la proximitat amb els militants. Amb el pas dels dies va anar agafant volada amb un protagonisme creixent d’Irene Montero, una número dos que dins del partit veuen com a líder imminent. Les enquestes del CIS donaven una forta caiguda al partit respecte ael 2015 i 2016, que perdria els votants socialistes que, decebuts amb el gir cap a l’austeritat de Zapatero, van ajudar Iglesias a entrar amb força al Congrés. Pocs donaven al partit d’Iglesias uns resultas equiparables als 69 diputats que, sumats amb les confluències d’En Comú Podem i En Marea, van tenir la passada legislatura.
De menys a més
Amb aquestes expectatives, Unides Podem és l’únic partit que, des d’un inici, va deixar clares les seves intencions i va renunciar al missatge guanyador: volien un govern de coalició d’esquerres amb el PSOE. El seu missatge, però, tornava a apuntar als bancs i grans empreses, per apujar-los els impostos, i recuperava un to combatiu que s’havia perdut en els últims anys, en part pel soroll de les pugnes internes que tant de mal han fet al partit. Els debats a quatre a TVE i Atresmedia, tanmateix, van donar una mica d’oxigen a Iglesias, gràcies al seu discurs propositiu i a un inesperat to moderat i conciliador en contrast amb l’aspror de Rivera, Casado i Sánchez. Des de llavors, el partit va confiar en recuperar vots progressistes i va insistir que eren la única garantia d’un govern per als treballadors tenint en compte que el PSOE no tancava la porta a pactar amb Ciutadans. Aquest, de fet, va ser lúnic retret, en forma de pregunta, que Iglesias va fer a Sánchez. Pel que fa a la resta, entre els dos partits d’esquerres hi ha hagut un pacte mutu de no agressió.
La jornada electoral es va desenvolupar ahir entre l’optimisme moderat i la por a una gran campanada de Vox que va anar remetent amb la publicació de l’escrutini. L’alta participació era motiu de celebració, però quan es va saber que també pujava a l’Espanya rural augmentava la por a l’extrema dreta. El silenci de la base electoral es va endinsar en la nit, fins i tot després dels resultats. De l’espai on hi havia la cúpula no s’escapaven més crits que les celebracions quan Podem pujava un escó en el marcador, però cap amb el resultat final. Van ser prop d’un centenar de taxistes, irrompent a les portes del teatre Goya, abans que el partit valorés el resultat, els que van trencar el silenci a cop de clàxon. “ Sí, se puede”, cridaven esperançats en un govern que protegeixi els seus serveis. Només després de la roda de premsa d’Iglesias i Alberto Garzón el crit va tenir ressò entre els membres del partit. Sí que es pot, però no és ni de molt segur que hi hagi un govern d’esquerres a Espanya. Dependrà de cap a on miri Sánchez.
