Podem i Cs: el desgast de la ‘nova política’

Madrid / BarcelonaCs i Podem van irrompre al Congrés el 2015 tombant el bipartidisme i van obrir un període d’inestabilitat política. El 10-N amenaça amb allunyar-los de la centralitat.

Els desacords de Podem amb el PSOE bloquegen Espanya

Quan la llavor del 15-M, el 2011, va fer brotar més de cinc milions de vots i 69 escons per a Podem i les seves confluències a les eleccions del desembre del 2015 -tercera força política, molt a prop del PSOE-, semblava que les pancartes de les places acabarien tenint un lloc al consell de ministres. Però Pablo Iglesias no es va entendre amb Pedro Sánchez ni després d’aquells comicis ni un cop consumada la repetició electoral sis mesos després, quan el partit lila va tocar sostre amb 71 escons. Lluny d’aquella potència, Pablo Iglesias hi va tornar després del 28-A en un nou intent d’accedir a la Moncloa, ja amb el PSOE com a primera força. Per tercera vegada consecutiva, els desacords entre els dos partits han bloquejat Espanya i, per ara, han allunyat Podem del govern.

Les diferències estratègiques entre els dos líders van fer que al juliol els d’Iglesias no acceptessin uns ministeris que consideraven irrellevants i que al setembre fos el PSOE qui considerés caducada l’oferta. Independentment de la responsabilitat de cadascun, els interessos de partit van acabar precipitant un bloqueig polític que afecta tota la ciutadania. A Unides Podem hi va haver veus -més audibles abans que després de l’estiu- que van criticar que no es prioritzés un govern progressista i fins i tot hi ha qui posa en qüestió l’organització jeràrquica de la formació. Podem va començar a forjar-se en els cercles de barri, on es reunien ciutadans que volien participar en la política després del 15-M.

Aquesta horitzontalitat ja fa molt de temps que és història. A l’assemblea de Vistalegre II, el febrer del 2017, la majoria de militants van apostar per Iglesias en la lluita de poder amb Errejón i li van atorgar el control del partit -sense gaires contrapesos-. El llavors número dos va anar perdent protagonisme, fins al punt de ser retirat pel partit de les tertúlies radiofòniques, i va acabar abandonant Podem per formar Més País -inicialment Més Madrid-, partit amb el qual va intentar abordar la presidència de la Comunitat de Madrid, primer, i la d’Espanya ara, en els comicis de diumenge. El d’Errejón és un cas que serveix per evidenciar que la discrepància interna té almenys els mateixos riscos en un partit de vocació horitzontal que els que pot tenir en un de més vertical i jeràrquic. A més, l’absència de contrapoders territorials -el partit no governa cap autonomia, per exemple- fa que les decisions de la cúpula estiguin més blindades de la crítica. Ara bé, per fugir del personalisme d’Iglesias, Errejón ha acabat fundant un partit tan o més personalista.

Pel que fa al discurs i el programa, els continguts que defensa el partit s’han mantingut similars a les seves essències, amb la lluita contra els grans poders econòmics i per una fiscalitat més dura contra els rics i amb una aposta decidida per les polítiques socials. En això, i també en la defensa del referèndum d’autodeterminació, Podem es manté com un partit diferent a la resta a nivell estatal. En el funcionament intern, en canvi, els queda molt poc d’aquella nova política.

Les dificultats de Ciutadans per ubicar-se en l’espai ideològic

Anticatalanisme com a essència ideològica i un hiperlideratge com a base de la seva organització interna: són els principals eixos vertebradors que des del 2006 s’han mantingut constants en Ciutadans, partit que ha viscut múltiples metamorfosis en la seva obstinació per convertir-se en una formació hegemònica a Espanya. Després de patir la seva crisi interna més gran pel veto a Pedro Sánchez el 28-A i amb les enquestes en contra, Rivera mostra novament la seva cara més dura contra l’independentisme com a element cohesionador entre els seus membres -de procedències polítiques que van des del socialisme fins a la dreta-. La resposta a la sentència de l’1-O pot ser una oportunitat per al líder taronja, que intenta capitalitzar la posició unionista respecte a Catalunya i evitar el desastre anunciat als sondejos, conscient que si es confirma caldrà rendir comptes.

Cs va néixer el 2006 a Catalunya com un partit socialdemòcrata que buscava competir amb el PSC. Des d’aquest marc va anar transitant cap al liberalisme, un gir que es iniciar el 2014 -quan el partit va aprovar incorporar-se a l’ALDE al Parlament Europeu- i es va consolidar formalment el 2017. Luis Garicano, eurodiputat, va jugar un paper important en aquesta evolució a l’elaborar el programa econòmic amb què Cs es va presentar a les eleccions del 2015 i el 2016, reivindicant el liberalisme europeu i la regeneració institucional contra el vell bipartidisme.

El discurs anticatalanista -apuntalat amb la defensa de la Constitució, la Transició i la unitat d’Espanya- va permetre a Cs esgarrapar el vot més espanyolista del PSOE, i el de la regeneració va buscar el votant indignat amb la corrupció. Des de la reivindicació del centre ideològic -“ni vermells ni blaus” era un dels lemes de Rivera- va poder pactar i facilitar executius en diferents territoris tant amb socialistes com amb conservadors. Però en el moment en què Mariano Rajoy, assetjat per la trama Gürtel, va ser desbancat de la Moncloa, Rivera hi va veure una oportunitat per substituir el PP com a primera força de la dreta. Ho va fer endurint el to contra el PSOE sanchista, vetant-li qualsevol pacte postelectoral i presentant-se com una alternativa de dretes.

Un tomb que el va alinear amb Vox d’una manera que no va agradar el sector europeista -amb Garicano i Toni Roldán com alguns dels seus exponents- i va generar una greu crisi en el partit. El gir de timó el va ajudar a millorar resultats, però no va aconseguir el seu objectiu de superar el PP de Pablo Casado, avui més fort. L’estructura fortament jeràrquica del partit ajuda a reduir al mínim la contestació interna. Però el degoteig de dimissions que Cs va patir després del 28-A ha fet forat en els ànims. En temps de descompte, Cs tanca ara files al voltant del líder, que s’enfronta a un futur incert. Amb tot, si la davallada es consolida, fonts del partit creuen que el debat intern s’intensificarà i, si la direcció no fa autocrítica, Rivera s’arrisca a tornar a enfrontar-se a noves veus discordants.