REPORTATGE

La dreta s'instal·la al carrer contra Sánchez

Vox s'avança al PP i patrimonialitza les creixents protestes al carrer contra el govern espanyol

L’anècdota inicial del carrer Núñez de Balboa de Madrid ha mutat en un clam significatiu contra el govern de Pedro Sánchez, com s'ha pogut veure aquest dissabte a Madrid i altres ciutats de l'Estat. Ja no és només la dreta pija del barri de Salamanca de la capital espanyola que crida saltant-se les mesures sanitàries, sinó que s’ha estès el descontentament amb la gestió de l’executiu de coalició i cada vespre es reprodueixen crits de dimissió, ja sigui a Madrid, València, Màlaga o altres punts d’Espanya. A Barcelona les protestes han sigut testimonials –s’han circumscrit a la plaça Artós, punt neuràlgic de l’extrema dreta, i al passeig de la Bonanova–. Més enllà del seguiment numèric al carrer, el PP i Vox fa dies que alimenten les protestes i s’obren dos interrogants: si els partits de dreta intentaran patrimonialitzar-les amb convocatòries massives quan les mesures sanitàries ho permetin i si articularan una iniciativa institucional que hi doni resposta.

“Han de pagar pel que han fet”, assegura el Roberto –nom fictici, com tots els dels manifestants– des del carrer Ferraz de Madrid, on davant la seu del PSOE les caminades amb cassoles en forma de cercle s’han convertit en rutina a quarts de nou del vespre. Moure's és la manera d'encaixar la mobilització amb el que permet l’estat d’alarma. L’embrió va ser un punt concret del barri de Salamanca, on viuen les rendes més altes a la capital espanyola, i l’esquerra va voler enfocar el debat en l’incompliment de les mesures sanitàries i va ridiculitzar el perfil dels manifestants. “No trobo encertat estigmatitzar per qüestió de classe”, opina a l’ARA el professor de ciència política de la Universidad Autónoma de Madrid Santiago Pérez-Nievas.

La imatge avui és que la dreta ha sigut la primera a sortir al carrer –també en barris perifèrics– per criticar la gestió del govern espanyol contra el covid-19, després de dos mesos en què la ciutadania, sigui del color que sigui i impactada per les víctimes que causava la malaltia, ha posat per davant la solidaritat i s’ha confinat a casa. “S’ha sotmès la gent a una tensió molt forta. D'una banda, les butxaques de la gent ho noten, a tots els barris. I de l'altra, hi ha la motivació d’obeir i guardar la disciplina. En aquesta tensió és fàcil trobar un forat i al final explotar”, reflexiona el catedràtic de sociologia jubilat de la Universidad Complutense de Madrid Julio Carabaña.

Les persones que es mobilitzen reconeixen un afartament amb la reclusió. Si bé abans es veia clarament justificada, amb la reducció de contagis i el progressiu desconfinament, la tornada a la normalitat urgeix. A la restricció de moviments s’hi afegeixen raons econòmiques i promeses incomplertes. “Volem treballar”, afirma amb contundència la Carmen, que alhora creu que això no està renyit amb prioritzar la protecció de la salut. “No paren de mentir”, es queixa el Roberto, que assegura que els treballadors de la seva empresa encara no estan cobrant els ERTO i ha de pagar ell “per altres bandes”.

Oposició ideològica

A diferència d’altres tipus de protestes de motivació específiques, ara s’han barrejat elements que tenen a veure amb amenaces materials –la qüestió econòmica– i simbòliques –el mode de vida–, explica la catedràtica de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona Eva Anduiza. L’acadèmica subratlla que tot plegat té una correspondència amb la ubicació ideològica: “Generalment la gent de dretes està més preocupada pel nivell de recursos que per la salut”. Tot i els intents de Pedro Sánchez de situar el virus com l’enemic, aquest sector ha ubicat en la gestió de la crisi el seu enuig i, per tant, l’ha orientat cap al govern espanyol.

Carabaña no veu estrany que la “frustració” hagi derivat en un clam de dimissió per part de la dreta, perquè està a l’oposició. “Hauria passat el mateix si Mariano Rajoy hagués estat al govern, s’haurien intercanviat els papers amb el PSOE i Podem”, té clar el professor. Segons la seva interpretació, cal situar en la normalitat política les protestes, i l’únic que canvia és el fet excepcional que vinguin originades per una pandèmia. És per això que no li sorprèn que es vegin tantes banderes espanyoles, que es cridi Viva España o Viva el rey. “Protesten contra un govern que ha pactat amb qui ha pactat”, afirma, referint-se als sobiranistes. Pérez-Nievas recorda que els símbols són inherents als moviments al carrer i que la dreta ja els mostrava encara que es mobilitzés contra el matrimoni homosexual.

Els experts consultats coincideixen que és prematur qualificar com a moviment social els grups que es manifesten, cridats més aviat espontàniament a través de les xarxes socials que no pas per una organització. Seria un moviment “connectiu i no col·lectiu”, diu Anduiza, que veu paral·lelismes amb les reivindicacions contràries al lockdown, tot i haver-hi diferències perquè el govern nord-americà ha mantingut una posició ambivalent respecte al confinament. El replegament nacionalista –l’ús de la bandera– també tindria similituds amb els EUA, on alguns estudis demostrarien que l’amenaça simbòlica del covid-19 ha provocat un consum en clau d’identitat nacional, com per exemple escoltar música americana.

La implicació dels partits

El PP ha recorregut històricament al carrer. Per recollir firmes contra l’Estatut, per les negociacions amb ETA o contra les polítiques de Zapatero durant la crisi, però aleshores hi havia una coordinació al darrere. Tot i que dirigents de Vox s’han sumat a les protestes i els del PP han animat a la participació –han condemnat els escraches–, de moment es manté el protagonisme ciutadà. Sectors antifeixistes i anticapitalistes ja han començat a contestar i Pérez-Nieva té clar que Vox hi voldrà donar recorregut, i la mostra és la mobilització d'aquest dissabte, ja clarament partidista. Al Congrés ja va deixar caure l’opció d’una moció de censura. El PP ho descarta i contemporitza amb el carrer. Unes eleccions es guanyen ocupant el centre, recorda el professor.

EDICIÓ PAPER 31/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF