INVESTIDURA ESPANYOLA

La difícil coalició

L’arribada del multipartidisme a Espanya encara no ha portat mai el model de govern més habitual a Europa

Xipre, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Malta, Portugal i Espanya. Aquesta és la curta llista de països que tenen governs monocolor a la Unió Europea. La resta, 20 estats -tret d’Àustria, amb un govern tecnòcrata, que és una excepció en una llista de governs compartits-, tenen executius de coalició. En alguns, com a Finlàndia o a Letònia, fins a cinc partits formen la majoria de govern. En d’altres, tot i la sopa de lletres governamental l’executiu ni tan sols té majoria absoluta i ha de confiar en els suports externs per aprovar les seves mesures. Espanya, sense cap coalició en el seu historial, és, doncs, una excepció europea. Ara, però, sembla abocada a estrenar-se en aquesta fórmula de govern per primera vegada en la història.

L’arribada del multipartidisme a la política espanyola, el 2015, va ser un terrabastall de difícil gestió per als polítics avesats a una altra època, la de les majories absolutes o molt àmplies i l’alternança entre el PSOE i el PP. Després de les eleccions d’aquell any, els partits polítics van entrar en una fase d’adaptació que encara no ha culminat i que va convertir la inestabilitat en el pa de cada dia. Va caldre una repetició electoral per investir president Mariano Rajoy i, un cop va tenir la Moncloa, li va durar fins que la majoria alternativa a ell, liderada per un PSOE que havia recuperat Pedro Sánchez com a líder, va decidir amb una moció de censura que ja n’hi havia prou. La primera moció exitosa de la democràcia espanyola.

El següent pas, el lògic, i el que fan la majoria de països de l’entorn europeu, és la coalició. Cada govern de la UE té una mitjana de 2,5 partits. I, fins i tot així, alguns ni tan sols sumen majoria absoluta. També ha passat a Catalunya, on el multipartidisme està ben establert i els governs multipartit són la tònica general des del primer tripartit, presidit fa tres lustres per Pasqual Maragall. Però a Espanya, no. La coalició ha sigut fins ara terreny vetat. Hi va haver un primer intent, el 2015 mateix, després de les eleccions que van deixar un panorama d’ingovernabilitat. Va ser iniciativa del mateix Rajoy, que, tot i les acusacions de tancredisme, va prendre la iniciativa proposant al PSOE i Ciutadans un executiu de gran coalició a l’estil del d’Alemanya o del que hi havia aleshores a Àustria, pioners a sumar els grans partits per evitar la ingovernabilitat. Es tractava d’encerclar el perill de Podem, que aleshores encara passejava pels passadissos del Congrés l’amenaça d’impugnació al sistema heretada del 15-M.

Ni al PSOE ni a Ciutadans els va convèncer la idea. La socialdemocràcia europea havia entrat en crisi, en part pels seus pactes amb la dreta i en favor de partits més escorats a l’esquerra, i Pedro Sánchez, que tenia l’encàrrec de frenar Podem, volia mantenir-se com l’alternativa al PP i no donar ales a Pablo Iglesias. Sánchez va acabar tancant un pacte amb Ciutadans, després de moltes anades i vingudes, tot i que oficialment tampoc era una coalició. Malgrat que diversos mitjans han publicat que aleshores el socialista va oferir al partit taronja la vicepresidència, en aquell moment Cs estava en la fase de no voler entrar als executius, i fonts del partit taronja neguen fins i tot que aquesta oferta existís. No es va treure el precinte de la coalició, i aquell experiment intermedi va fracassar i va dur el país a unes noves eleccions després de les quals Rivera va fer gala del seu paper ara abandonat de frontissa i va tancar un acord de governabilitat -de nou sense coalició- amb Rajoy per fer president el conservador.

Però la falta d’un acord per compartir el poder va demostrar-se insuficient, i Rajoy va començar a perdre votacions al Congrés, per la seva curta minoria majoritària, fins que va acabar defenestrat per la moció de censura.

Sense vacuna

Aquelles males experiències no han servit per vacunar els polítics espanyols contra els governs en solitari. I, tot i que l’Estat és més a prop que mai d’un executiu multipartidista -Sánchez l’ha ofert a Podem sempre que ell pugui escollir qui són els seus ministres-, els recels entre els partits continuen presidint unes negociacions que semblen a punt de desbloquejar-se. A l’espera de veure com avancen les negociacions amb Podem les pròximes hores, Sánchez, que a partir de demà se sotmet a la confiança de la cambra per tornar a ser president, pot arribar al debat sense tenir tancat cap suport significatiu a la seva candidatura. Tanmateix, sí que haurà aconseguit apartar del mig el que ell mateix havia admès que era el principal escull per al govern: l’entrada de Pablo Iglesias a l’executiu.

Compartir el poder amb el líder lila, a qui es va comprometre davant del seu predecessor, Alfredo Pérez Rubalcaba, a frenar quan va accedir a la secretaria general del PSOE, era un tràngol massa dur de passar per a Sánchez. Oficialment, l’explicació que ha donat al veto són les diferències en la qüestió catalana. En definitiva, Sánchez argumenta que no es poden tenir diferències en assumptes clau per formar part del mateix executiu. Això, tot i que l’essència mateixa de la coalició passa per sumar partits diferents, que, per aquest motiu, s’han presentat separats a les eleccions. Passa als 20 països europeus on hi ha governs compartits, en la majoria dels quals els líders de les formacions petites són dins dels executius, sovint en posicions de molta responsabilitat, com la vicepresidència. També suren com a arguments les pressions econòmiques per apartar de les institucions un partit compromès amb la pujada d’impostos per enfortir l’estat del benestar.

Però entre els arguments dels socialistes se n’hi cola tot sovint un altre que explica en bona mesura la postura. Segons el PSOE, els líders de dos partits no poden compartir executiu perquè hi hauria una competència interna, i el govern no aniria a l’una. En algunes experiències europees com el cas belga, en què flamencs i valons comparteixen poder amb diferències territorials, es pacta la discrepància. I això és el que ha ofert sense èxit Podem a Sánchez.

Tot això ha fet que tres mesos després de les eleccions encara no s’hagi desprecintat la coalició que, tanmateix, està més a prop que mai. Retirat Iglesias de l’equació, el PSOE s’ha quedat sense arguments per rebutjar el pacte i ho té difícil per imposar nous vetos un cop Podem ha sacrificat la peça principal. Ahir els socialistes començaven a llançar missatges donant per fet un acord que està pendent només de pactar sobre els integrants del consell de ministres. Un equip sobre el qual Sánchez vol tenir l’última paraula malgrat l’exigència d’Unides Podem de designar ells els seus representants.

Si les negociacions no s’encallen un altre cop -sempre que altres grups facilitin l’acord amb la seva abstenció-, el PSOE i Podem faran el primer govern de coalició a l’Estat. Seria històric.