Filòleg

Els dialectes en la literatura

La llengua formal té la funció de cohesionar la llengua i conferir-li dignitat

També a les llengües no discutides, com el castellà, el francès i l’italià, els autors de textos literaris se solen servir de la modalitat ara anomenada estàndard (el nom no m’agrada, però no en sé cap altre de preferible) si no volen aconseguir uns determinats efectes. Recorren al dialecte si ho demana el gènere, especialment en obres realistes, per caracteritzar els personatges. Un parlar dialectal pot constituir el tret essencial de la configuració del personatge: Cantinflas no seria el mateix sense el seu mexicà ni Mafalda sense el seu argentí. Un prodigi en la tria del parlar segons el grau d’educació d’un personatge és el Pigmalió de G. Bernard Shaw. És obligatori esmentar la meritòria adaptació al català que en va fer Pere Quart (Joan Oliver), que va trobar la intèrpret ideal en Lloll Beltran. Dins la literatura castellana, hi ha exemples com el de José María Gabriel y Galán en les seves Extremeñas, i els germans Álvarez Quintero tragueren bon partit de l’andalús.

L’ús del dialecte pot esser circumscrit a les veus de tots o d’alguns personatges, o fins i tot estendre’s a la veu de l’autor, com a l’obra de Giambattista Basile (1575-1632) Il Pentamerone (1634-36), escrita tota en napolità, dialecte ben diferenciat de l’italià general, tant que pot resultar de comprensió difícil per als qui no el coneixen. Per això se’n degué fer en italià general una versió “tradotta dall’antico dialetto napoletano di Benedetto Croce” (1925, 1957-2a), publicada per Laterza (Bari).

No sé si n’hi ha estudis, però tenc la impressió que la literatura catalana ha estat més propensa que altres a l’ús del dialecte. A Mallorca en tenim aquest monument que és l’ Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Recó, d’Antoni M. Alcover; són d’esmentar també els Aigoforts de Gabriel Maura. El teatre mallorquí de cert període l’exigia. La companyia Artis, injustament blasmada pels puristes, no sé com se n’hauria sortit actuant en mallorquí literari. Els actors tenen recursos sorprenents, però podria haver succeït que el públic no hagués acceptat un parlar més formal.

Un cas especial de la presència del dialecte és el de l’obra de Llorenç Villalonga. Són escrits en mallorquí la peça teatral Morta de pipida, editada per Llibres Ramon Lull el 2017, i els Desbarats, aquests en les edicions de Daedalus (1965) i de Moll (2018). En altres obres, només es fa servir en la veu dels personatges mallorquins, amb resultats desiguals segons l’editor: el llenguatge dels Disbarats del Club dels Novel·listes ni és mallorquí ni barceloní ni català general.

El dialecte pot venir exigit per les raons apuntades, però darrere hi pot haver motivacions extralingüístiques. Pot esser, i de vegades és, que l’autor se senti insegur en l’ús de la llengua formal, que no domina, i es pensa que el dialecte li proporcionarà una coartada que li ho excusarà tot, i no sap que escriure en dialecte és molt més difícil que en la llengua general, perquè presenta molts d’esculls: primer ha de decidir fins on s’ha d’acostar al parlar real, si s’ha de limitar a un mallorquí general, al capdavall convencional, o ha d’arribar al solleric o al manacorí, posem per cas; ha d’evitar que s’infiltri qualque element estrany al dialecte i que un ‘idò’ cohabiti amb un ‘llur’. No ha de pensar que l’ús del dialecte ho justifiqui tot, i no ha de perdre la dignitat exigida a tota creació artística.

“Llenguatge de trona”

El llenguatge dialectal pot esser inadequat a la categoria del text. Els mallorquins tenien un sentit de la categoria del llenguatge religiós que els feia adoptar la varietat formal per a les oracions, i deien “pregau per nosaltres pecadors” i “ara i en l’hora de la nostra mort”. El que anomenaven “llenguatge de trona” era un registre usat en la predicació equivalent a la modalitat formal. Avui disposam d’uns textos litúrgics adequats al mallorquí molt ben aconseguits.

Una altra motivació, i aquesta és inacceptable, és la de contribuir a la fragmentació de l’idioma. La llengua formal té la funció de cohesionar la llengua, conferir-li dignitat i facilitar la comunicació entre els parlants dels distints territoris. Per això l’ataquen els qui volen perjudicar la llengua catalana, que tenen més o menys present la divisa “divide y vencerás”.

Usar el dialecte exigeix dominar-lo bé: un dialecte mal emprat posa en evidència la imperícia de l’autor. També demana un bon coneixement de la normativa, per saber què permet i què prohibeix i en quina mesura ens n’apartam. Podem anar contra la norma si tenim raons per fer-ho. La desobediència conscient i voluntària (desobeir la norma exigeix conèixer-la bé) es pot justificar; incomplir-la per ignorància no té excusa.

En Jaume Vidal Alcover distingia entre l’heretge (el qui s’aparta deliberadament de la norma) i l’ignorant (el qui no l’observa perquè no la coneix). Ho va explicar molt bé a les seves aportacions a la polèmica d’en Pep Gonella. Aquesta distinció, no la va saber o no la va voler entendre en Lluís Ripoll.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF