POLÍTICA

Canàries vs. Balears: una partida amb les cartes marcades

El decret llei de l’Estat per reactivar l’economia té en compte “la condició de regió ultraperifèrica” de les illes atlàntiques, però aquesta etiqueta els ha donat molts més avantatges

El Decret llei de reactivació de l’ocupació, que va entrar en vigor el 27 de juny, va allargar els ERTO per força major fins dia 30 de setembre a tot Espanya. Però també va obrir les portes perquè les Canàries siguin una excepció i puguin anar més enllà d’aquesta data a causa de la seva “condició de regió ultraperifèrica de la Unió Europea”, segons queda reflectit en la disposició addicional onzena del text. Així, l’Estat es compremet a tenir en compte “les seves particularitats” fins que “es reprengui el trànsit aeri internacional”. Aquest és el darrer capítol del tracte diferent que reben les Canàries i les Balears, en què també s’havia demanat allargar els expedients de regulació temporal de l’ocupació fins al desembre. És la darrera jugada d’una partida entre arxipèlags en què el de l’Atlàntic té les cartes marcades.

Malgrat que el tractament específic per a les Canàries “té l’origen en els Reis Catòlics”, segons apunta l’expresident autonòmic i senador de Coalició Canària, Fernando Clavijo, que Europa reconegués aquest arxipèlag com a regió ultraperifèrica ha estat clau per al desenvolupament del seu règim econòmic i fiscal. “Vàrem ser un port franc fins que Espanya va entrar a la Unió Europea. Això implicava que alguns productes, com els tecnològics, la benzina o el tabac, no pagaven impostos. Però aquest estatus va deixar de tenir sentit amb una frontera comuna, sense duanes ni gravàmens”, diu Clavijo. A part de les Canàries, les altres regions ultraperifèriques de la UE són les Açores i Madeira (Portugal); i Sant Martí, Guadalupe, Martinica, la Guaiana francesa, Mayotte i la Reunió (França). A més de beneficiar-se dels fons europeus, l’arxipèlag canari ha desplegat un règim específic per compensar la llunyania del continent i la insularitat. “Ara tot pivota entorn d’això”, afegeix Clavijo.

En canvi, les Balears, de moment, només tenen mig règim especial (REB) aprovat mitjançant un decret llei que, a efectes pràctics, tan sols implica el 75% de descompte de resident. Cal recordar que aquesta rebaixa es va aconseguir gràcies al diputat de Nueva Canarias, Pedro Quevedo, el vot del qual va ser clau perquè el llavors president espanyol, MarianoRajoy, pogués aprovar els pressupostos del 2018. De moment, les inversions previstes en el decret per col·locar les Balears en la mitjana estatal de finançament hauran d’esperar, perquè depenen dels pressupostos i a hores d’ara estan prorrogats.

L’altra meitat del REB, que abasta tota la part fiscal, encara està més lluny, ja que es va preparar un projecte de llei la legislatura passada que encara s’ha de tramitar i no sembla que l’actual situació de crisi sanitària, econòmica i social sigui un context idoni. Aquesta part preveia un règim especial per a empreses industrials, agrícoles, ramaderes i pesqueres, amb rebaixes de l’IRPF i de l’impost de societats i incentius per a la reinversió a les Illes. “Aquest projecte de llei va ser una fita històrica i vàrem aconseguir un avanç molt important en comparació amb les Canàries”, diu la professora d’Economia i diputada del PSIB Maria Antònia Truyols, qui, a més, va ser directora de l’Agència Tributària entre el 2009 i el 2011. “El fet que l’Estat hagués donat el vistiplau a dues mesures fiscals ja va ser un punt d’inflexió, però les Balears no som ultraperifèriques”, continua. “Està clar que hem d’anar a més i que les millores de les nostres condicions a l’Estat també passen per la UE”, afegeix.

Quant al règim canari, a més d’incentius fiscals perquè les empreses reinverteixin els seus beneficis a les illes, també inclou l’Impost General Indirecte Canari (IGIC), que substitueix l’IVA, encara que és considerablement més baix. Per exemple, mentre que l’IVA general és del 21%, l’IGIC general canari és del 7%. “El 42% d’aquest impost va a la comunitat autònoma, el 35% va als cabildos insulars i el 23% als ajuntaments”, explica Clavijo. Les empreses navilieres canàries també tenen les seves pròpies bonificacions fiscals i hi ha deduccions per a les produccions audiovisuals. D’altra banda, un impost grava l’entrada de béns externs a les illes amb l’objectiu d’afavorir la producció local.

Això pel que fa a la part fiscal del REF, perquè la part econòmica inclou, a més del 75% de descompte per al transport aeri i marítim de viatgers, ajudes per al transport marítim de mercaderies -es bonifica a les empreses el 100% del cost dels contenidors- i convenis amb l’Estat, com els de carreteres i obres hidràuliques. “L’Estat ens deu 1.200 milions d’euros pel de carreteres, perquè Rajoy no va complir i el vàrem portar als tribunals. El darrer que es va firmar amb Pedro Sánchez és de 200 milions a l’any”, comenta l’expresident canari. Per la seva part, el Govern balear ha pressupostat durant set anys els 180 milions que Madrid hauria de pagar pel conveni de carreteres, tot i que els del 2020 només n’inclouen 120.

D’altra banda, les regions ultraperifèriques poden donar ajudes al transport de mercaderies sense limitacions, mentre que la resta de la Unió Europea no ho pot fer. Malgrat això, Brussel·les ha deixat més marge a causa de la crisi del coronavirus: el límit de les ajudes abans de la pandèmia era de 200.000 euros en tres anys, i ara es poden donar fins a 800.000 euros en un any, xifra que beneficiarà les empreses de les Balears.

Polítiques agràries pròpies

L’agricultura mereix un capítol a part, perquè a totes les regions ultraperifèriques s’hi aplica un programa específic. “Tenen polítiques agràries pròpies i diferenciades, i les negocien directament amb la UE”, comenta el senador de MÉS per Mallorca, Vicenç Vidal. A banda d’ajudes específiques per a la producció de plàtans, aquest programa inclou un Règim Específic d’Abastiment, que compensa els sobrecostos que tenen aquests territoris i fa possible que determinats productes bàsics de la senalla de la compra tinguin descomptes.

Segons han explicat fonts de la Conselleria d’Agricultura, les Balears no tenen cap política agrària específica que tingui en compte la insularitat i s’inclouen dins la Política Agrària Comuna (PAC), com la resta de l’Estat. El que vol el Govern és que, a partir d’ara, la PAC compensi els sobrecostos de la insularitat. Per això, es treballa amb el Ministeri d’Agricultura perquè l’executiu espanyol porti a Brussel·les aquesta proposta. Això sí, Espanya no ha defensat mai fins ara la insularitat de les Balears a la UE. “L’agricultura a Europa és com una partida de cromos i això no interessa. És l’àmbit que més doblers mou a la Unió i se sol emprar per negociar altres coses. En tots els acords comercials, els que acaben rebent són els agricultors”, explica Vicenç Vidal, qui va ser conseller d’Agricultura la legislatura passada.

“És evident que la situació de les Balears és diferent de la de les Canàries, perquè estan més a prop del continent”, apunta Fernando Clavijo. “Però també és cert que tenen els mateixos hàndicaps que nosaltres: pateixen els mateixos problemes de mobilitat i la doble i triple insularitat”, afegeix.

La insularitat a seques no basta

El director general de Relacions Exteriors del Govern, Antoni Vicens, considera que defensar només la condició d’illes a Brussel·les és una estratègia errònia que no ha donat bons fruits. “Aquesta circumstància està recollida en el dret primari de la UE, en el seu Tractat de Funcionament, però no s’ha desenvolupat en dret secundari, en normativa concreta”, explica. “Cal anar una passa més enllà i tenir una veu unitària com a illes de la Mediterrània”, afegeix, a més de destacar el factor demogràfic: “Més del 90% de la població insular de la Unió Europea és de la Mediterrània”. D’altra banda, unir aquests territoris dona més possibilitats d’èxit, ja toquen de ple un dels conceptes bàsics de la UE: la cohesió. “Som territoris poc cohesionats des d’un punt de vista territorial, econòmic i social. Tenim dificultats per connectar-nos entre nosaltres i amb el continent; patim mancances respecte dels nostres estats respectius i patim una vulnerabilitat de base”, continua.

Vicens admet que el reconeixement a Brussel·les serviria per canviar “el marc mental a Madrid, més enllà de legislació i mesures concretes”, i posa com a exemple la normativa estatal per fer front al covid-19, “en què s’ha fet menció moltes vegades de l’especial vulnerabilitat de les Canàries com a regió ultraperifèrica”. Però també avisa que aquest procés és lent. “Els resultats no arriben de seguida i necessites un període de lobby sostingut davant de les institucions. Has de justificar la teva situació amb el temps”, apunta. De moment, les Illes Balears tenen el suport del Comitè de les Regions, que va aprovar per unanimitat la reclamació del Govern balear d’un tractament específic per a les illes de la Mediterrània el 24 de juny passat.

“Cal tenir en compte que a la Unió Europea hi ha 263 regions i que només 23 són insulars”, apunta el professor de Dret Internacional de la UIB Joan David Janer, qui també destaca l’heterogeneïtat d’aquests territoris. “Per això és important un concepte com la insularitat mediterrània, perquè no tenim res a veure amb altres indrets que també són illes”, afegeix. Janer considera que, a més, hi ha un problema de “sensibilitat estatal”. “A Brussel·les compten els estats. Si Madrid no pressiona, costarà molt canviar les coses”, destaca. “Hi ha una base, perquè la Constitució reconeix el fet insular, però han passat més de 40 anys i hi ha una apatia clara per part de l’Estat, a més d’una incapacitat de la classe política d’aquí”, diu, fent referència als diputats de les Illes, que “han votat pressupostos amb inversions ridícules per a les Balears”.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF