NOVA ETAPA

El 21-D i la fi dels mites polítics

Espanya ha glorificat tant la Transició que creu que les eines que es van crear fa quaranta anys encara són vàlides. Per això ha perdut el 21-D

Fa mesos que l’Estat no té discurs perquè no està programat per gestionar un repte com el Procés. El règim del 78 ha ocupat tot l’espai possible, sense espais per a res més que no sigui ell mateix. Espanya ha glorificat tant la Transició que creu que les eines que es van crear fa quaranta anys encara són vàlides ara. Per això ha perdut el 21-D.

Profunditat de camp

El règim del 78 només s’aguanta a Catalunya per la força i la coerció

Comprendre la història i la política des de dins és difícilt, per això ens les expliquem tantes vegades. Dels que hem viscut, pocs dies han contingut tanta història i tanta política com el 21-D. El 21-D va suposar la confirmació definitiva, després de tres votacions seguides, que l’independentisme podria guanyar un referèndum d’independència, i el més important, se certificava que el règim del 78 a Catalunya només s’aguanta per la força i la coerció. Arribats a aquest punt, cal explicar més el poder que l’oposició.

El primer dels mites que s’esberla, el que diu que la situació actual prové de la degradació d’un règim que hauríem de considerar bo, el mite de la transició democràtica del 78. Aquesta etapa, ho sabem perquè ens ho han repetit mil vegades, és un temps de pau i de prosperitat. La imatge no és nova, ve del règim anterior, que es definia gairebé amb les mateixes paraules. Ha estat així? Sí i no, la degradació del règim del 78 no és sinó la realització fins a les darreres conseqüències dels seus principis polítics, que ha acabat tenint la qualitat dels materials de què està constituït.

Els mites que l’Espanya democràtica s’ha forjat per poder mirar-se a si mateixa són diversos. Ho fan tots els països, però potser la diferència és que aquí s’ha intentat redefinir el passat en un temps rècord. Les institucions que forgen el 78, la Corona i la Constitució, són hereves del franquisme, però també hi ha continuïtat en la justícia, en les forces de seguretat i en molts mitjans. L’única cosa que podria haver impugnat aquesta imatge hauria estat un relat crític sobre la Guerra Civil, però a Espanya la major part de la gent que té més de quaranta anys no va sentir parlar mai, o en va sentir parlar poquíssim, de la Guerra Civil a l’ensenyament secundari. Les generacions anteriors i posteriors tampoc van estudiar els períodes clau. A partir que la història comença a impartir-se, l’antídot: diverses ràdios i mitjans de dretes i d’extrema dreta comencen a convocar revisionistes o negacionistes.

La caverna de les ombres

Les preguntes sense resposta de l’independentisme

Si el 21-D es va posar alguna cosa de manifest va ser que les preguntes que es fa l’independentisme continuen sense respondre’s. ¿Per què la cultura catalana ha de ser constantment amagada i menyspreada? ¿Per què Espanya no ha estat capaç de reconèixer la plurinacionalitat? ¿Per què es prenen decisions que perjudiquen sistemàticament Catalunya i afavoreixen altres parts d’Espanya sense cap contrapartida de reconeixement lleial? ¿Per què s’impedeix una articulació amb les Illes i el País Valencià? ¿Per què, finalment, aquestes decisions amenacen la viabilitat de Catalunya? Mentre tothom amagui el cap sota l’ala quan es fan aquestes preguntes i hi hagi una majoria de catalans que pensin que tenen sentit, l’independentisme continuarà creixent.

Les respostes que s’han donat fins ara han estat sempre inconcretes i formen part dels implícits que mai no esmenten perquè fer-ho qüestionaria la legitimitat de l’Estat actual. Una legitimitat que, se suposa, ha creat les institucions que han modernitzat Espanya. Com tots els mites, veritat i mentida, Espanya no és la dels anys seixanta, però és que el món tampoc no ho és. Molts catalans s’haurien volgut sentir partícips d’una Espanya oberta i contemporània però s’han trobat un país que no tan sols no ha sabut gestionar la diversitat interna: el creixement econòmic d’algunes àrees ha estat una mera reagrupació demogràfica a costa de zones despoblades que avui són un desert demogràfic amb piràmides invertides. Recordem la gestió de la crisi o l’estat de comunitats governades per partits d’esquerra, l’objectiu dels quals havia de ser el treball i l’educació. El mite de la igualtat entre espanyols arriba al sarcasme quan recordem que es mantenen per llei privilegis forals que venen del segle XIX.

El periodisme d’estat ha estat hàbil i ha mantingut una descripció amable de l’ statu quo. El terrorisme va substituir el passat franquista i com a excusa per a qualsevol aspiració de diversitat. S’han dedicat tants esforços a dir que Espanya anava bé que l’ocultació de les diferències socials i culturals ha acabat sent la coartada perfecta per anul·lar les diferències polítiques. Fem-ho senzill, per comparar democràcies i modernitats: amb tots els peròs que hi vulguem posar, el Regne Unit va permetre un referèndum i va sortir a guanyar-lo fins al punt que Cameron va dir als escocesos que els estimaven. Tots els països tenen mites, el problema ve quan es converteixen en dogma.

Autoretrats que no s’assemblen

El 155 no és un sostre de vidre, és la gàbia de sempre

El 21-D l’independentisme va guanyar contra la majoria de mitjans, contra la coerció, contra les amenaces econòmiques i malgrat el xantatge emocional d’intel·lectuals i artistes. Mentre la policia detenia i pegava, artistes i intel·lectuals culpaven el nacionalisme [sic] de tots els mals i deien que la situació ens abocava al desastre. Per a ells, res no té sentit perquè han viscut i han participat de la comoditat de l’Estat, també del mite. Per això, en comptes de demanar responsabilitats al govern espanyol, les demanen a l’independentisme.

Hi ha hagut precedents que han qüestionat la bondat dels darrers 40 anys. El “no és això, companys, no és això” el van entonar una altra vegada el 1994 García Trevijano, Aranguren, Sampedro i Anguita a les pàgines d’ Ajoblanco al dossier Por qué España no es una democracia. A Catalunya, dos anys després hi ha el desallotjament del cinema Princesa. Temps del GAL i de l’aparició d’ El Mundo com a contrapoder d’ El País.

Un polític de llarg mandat diu que sempre ha pensat que la idea fundacional de la democràcia partia d’un “todo atado y bien atado”. Als noranta, per primera vegada, es podia deslligar tot. Per això van pactar i per això es va dir després que la reforma de l’Estatut podia obrir la capsa de Pandora. Fa vint anys del Majestic i fins i tot el catalanisme conservador ha vist que els pactes no es respecten, que el 155 pot ser ocult o evident, però que ja no és un sostre de vidre, és la gàbia de sempre. Ni el 15-M ni els seus gestors, ni el catalanisme pactista són capaços de reformar un règim del 78 que, no és que s’hagi degradat, simplement s’ha realitzat i s’ha desplegat dins els marges que ell mateix es dota i fa tot el que pot per sobreviure. El 21-D, com l’1-O, el 27-S i els 11-S, són anomalies, preguntes sense resposta. Espanya pot ser una democràcia formal però té una ínfima qualitat.

Contra la retòrica

La involució autonòmica està en el codi genètic del règim del 78

És molt curiós, des d’aquest punt de vista, observar com es reprodueixen els mites. I encara és més curiós observar-ho mentre es diu que l’independentisme té relat però no té política. Déu n’hi do, doncs, guanyar el 21-D des de Brussel·les i Estremera. Qui defineix què és política, què és relat i què és progressisme és qui té el poder, però les formes de fer política s’han desplaçat i les que fa servir l’Estat ja tenen més retòrica que paraula, poques solucions i cap credibilitat.

L’unionisme més recalcitrant ha parlat de la pudor de fems que fan les manifestacions independentistes. Uns culpabilitzen la ruralia i d’altres enyoren el cinturó roig. S’ha abandonat la idea d’un sol poble, diuen molts dels que han viscut de la divisió, els que mai s’han enfrontat a l’Estat ni als partits que han laminat institucions o han maltractat llengües i cultures. El mite d’un sol poble ha funcionat mentre la meitat callava. Ara el recuperen com la senyera, només perquè ha aparegut l’estelada.

És entendridor veure com després que se’ls ha esberlat el mite de la reconciliació entre els bàndols de la Guerra Civil, quan ja no és versemblant la ficció de Cercas o d’Aramburu, intenten culpabilitzar l’independentisme amb el nou mite del fracàs colossal que suposaria la independència. L’actitud s’assembla molt a la dels Parlem-Hablemos, que van demanar diàleg al Govern de la Generalitat amb molt de sentiment però que han desaparegut del mapa quan ha entrat gent a la presó. Durant quaranta anys, l’estètica que ha prevalgut ha estat la de José Bono quan diu que el seu pare era falangista però que això no vol dir que fos mala persona. Les preguntes que no es responen, tornen a fer-se així que hi ha un cert grau de llibertat o por de perdre la que queda. Perquè la involució autonòmica era un fet i ni tan sols necessitem el mite que va ser culpa del 23-F per acceptar-la: està en el codi genètic del règim del 78.

Oh, el fracàs colossal... Els articulistes moralistes que no s’atreveixen a encarar preguntes, intenten respondre’s, sense èxit, sobre les conseqüències, i per això cada dia hi ha una ocurrència. Uns van a buscar el carlisme intentant que la realitat s’adapti a la seva columna. Els irònics qualifiquen el Procés d’engany. Alguns historiadors encara parlen de cinturons rojos que ja són taronja. N’hi ha que s’inventen regions amb noms de continents perduts, Tabàrnia, mentre altres miren de quedar bé amb l’establishment dient que la culpa és dels hereus del catalanisme, que han malbaratat l’herència. Qualsevol faula abans que acceptar que l’Estat ha fracassat com a tal.

Sí, l’independentisme té els seus mites, com el del carrer, els somriures i el de baix cap a dalt, però siguem clars, no tots els mites són iguals ni parteixen de les mateixes situacions de poder. Somriures: a l’independentisme els mites se li desfan de pressa. I, compte, el problema tampoc no és que l’Estat tingui mites, el problema és quan no té res més per contestar quan se li fan les preguntes clau.

Substituir els mediadors, fer política

La imatge que s’ha trasmès dels catalans ha estat falsa i lesiva

Han fallat massa coses, però sobretot hem patit perquè durant quaranta anys no hem tingut mediadors entre Catalunya i Espanya. La manca de polítiques culturals compartides a Catalunya ha estat una evidència, però qui té més responsabilitat és aquest Estat que es vantava de modern i obert. La quantitat de llibres que fan una reconstrucció crítica de les relacions entre cultures nacionals és inversament proporcional al nombre d’articles vidriòlics que es publiquen sobre el tema.

La descripció dels catalans ha estat mediatitzada per allò que anomenaríem català autoritzat, algú que descriu la resta de catalans en els termes que l’Estat pot acceptar i administrar. Així és com han funcionat en narrativa i cinema però sobretot la premsa i l’assaig. Aquests mediadors han fet una caricatura de Catalunya, de la seva cultura i de la seva societat que el 78 ha tolerat, fomentat i només combatut en poquíssimes i comptades ocasions.

La imatge que s’ha transmès des d’algunes redaccions de Barcelona ha estat falsa i lesiva per a tot menys per a qui en viu. Han amagat el creixement de la desafecció fins a tal punt que havien d’amagar les imatges de les manifestacions. Han hagut de comparar l’independentisme amb les formes més grotesques: del nazisme al trumpisme, dels brexiters als espies russos. Més mites.

Mentrestant, han estat la mar de tebis mentre la policia apallissava els votants de l’1-O o amb els presos polítics. No s’atreveixen a dir-ho perquè el nom fa la cosa i suposaria admetre esmenes a la totalitat d’un sistema que encara pensen que es pot rescatar. Admetre que el règim del 78 s’ha realitzat, ha fet allò per a què havia estat creat, és massa gros.

L’independentisme ha comès errors, però no ha pegat ni empresonat ningú i té preguntes que han estat silenciades durant quaranta anys. A més, està començant a pagar un preu: multes, desgast, presó, prohibicions i no para de créixer. Després del 21-D continua tenint l’oportunitat de demostrar què sap fer, ara sense al·legar desconeixement. Els propers reptes, els més urgents, són crear els seus propis mediadors i allunyar-se dels mites, escriure el seu propi llenguatge polític, parlar clar i tractar els independentistes com a adults. No assemblar-se al règim.

Espanya continua sent un misteri perquè no sabem quines preguntes es fa, si és que se les sap fer, perquè sembla que ja tingui les respostes preparades: la Constitució, la història, les lleis, la UE i el futur esplendorós que ens espera junts. ¿Per què no és una casa comuna? ¿Per què s’ha convertit en un estat extractiu? ¿Per què no és capaç de fer les paus amb el passat? ¿Per què té tanta por de si mateixa, de les nacions que la formen o de nacions amb què és relaciona? Potser, en el fons, és la manca de preguntes compartides el que ha generat el moviment independentista. Potser els mites encara són massa vius, massa forts.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF