L’eutanàsia: l’etern dilema ètic que detona en campanya

Palma / Barcelona“Ella volia fer-ho però no podia, i jo li he ofert les meves mans”. Ángel Hernández va reactivar el debat sobre la despenalització de l’eutanàsia dues setmanes abans de l’arrencada de la campanya electoral. Aquest veí madrileny va complir la voluntat de la seva parella, María José Carrasco, que feia 30 anys que vivia postrada en un llit a causa de l’esclerosi múltiple. “En un acte de solidaritat”, tal com ho descriu, Ángel va facilitar-li el fàrmac mortal que posava fi al seu patiment. Exactament com María José demanava i com acreditava un vídeo gravat expressament per a l’ocasió. Una prova, amb tot, que no va impedir la detenció d’Ángel.

Malgrat que quatre de cada cinc espanyols defensen la mort digna, l’eutanàsia encara es considera un crim als ulls del legislador: el Codi Penal vigent preveu penes de fins a cinc anys a qui assisteixi i faciliti el suïcidi a algú que ha reiterat el desig de morir però que no pot fer-ho per si mateix. La idea de regular per llei el dret de morir dignament i excloure l’eutanàsia dels delictes d’homicidi fa temps que s’insinua: el Congrés ha debatut fins a catorze vegades la proposta en les darreres tres dècades sense arribar mai a un acord. I és que el debat va més enllà de la política: la idea de despenalitzar aquesta pràctica barreja el dret amb qüestions lligades a la percepció personal de la vida i de la mort. “Les persones es formen opinions depenent del seu posicionament social, polític i religiós, i molt més encara en una qüestió tan delicada com el suïcidi”, explica Manuel Gené, professor de biomedicina i dret mèdic a la Universitat de Barcelona.

El debat sobre l’eutanàsia polaritza la societat, i també la política: “En 21 anys no hem avançat una merda”, es queixava Ramona Maneiro quan va saber la notícia de la detenció d’Ángel Hernández. Maneiro va ser la persona que va ajudar a morir Ramón Sampedro l’any 1998, el cas real en què es basa la pel·lícula Mar adentro. El seu suïcidi va obrir els ulls de la societat espanyola al patiment dels malalts. El professor d’Antropologia de la UIB Alexandre Miquel opina que el dret a la pròpia mort “hauria de ser un dret democràtic per definició, igual d’inalienable que el dret a la vida”. Quant a les posicions en contra de certs partits politics, explica que es tracta d’una qüestió de poder: “Pretenen controlar la vida dels altres a través de la biologia; sostenen, a la fi, que la vida és de l’Estat o de Déu”, precisa. A més, creu que políticament es genera confusió quan formacions com PP i Cs parlen de cures pal·liatives en debatre’s sobre eutanàsia: “No hi tenen res a veure, perquè les cures pal·liatives són necessàries quan decideixes viure”.

Semblava que el quinzè intent de regular l’eutanàsia a la cambra baixa era el definitiu: el juny passat, el grup socialista i el de Podem tenien prou suport per aprovar una norma que permetés als malalts terminals triar l’eutanàsia com a sortida en situacions de “malaltia greu i incurable, o de discapacitat crònica greu”. Només el PP donava l’esquena a la llei, mentre que Cs n’avalava l’aprovació amb l’abstenció -encara que supeditava el seu suport a l’èxit d’una iniciativa de cures pal·liatives presentada pel seu grup. Malgrat l’abstenció de Cs, la formació taronja, amb el PP, va utilitzar la seva majoria a la mesa per bloquejar-ne la tramitació i fer-la descarrilar.

Amb tot, el cas de María José ha forçat els partits a definir-se a favor o en contra de l’eutanàsia. En el panorama polític, únicament el PP i Vox rebutgen públicament el suïcidi assistit; són dues formacions amb fermes conviccions conservadores que es neguen a incloure la paraula eutanàsia en el seu vocabulari. El cap de files popular, Pablo Casado, directament advoca per una llei de cures pal·liatives. La resta de partits sí que s’alineen a favor del dret de morir dignament, seguint el camí del Parlament, malgrat que amb reserves.