CRISI REIAL

Una cort d’empresaris “pispes”

José García Abad relata l’afició de Joan Carles pels regals “impropis” d’una monarquia

“La síndrome de Scarlett O’Hara”. Així defineix el periodista José García Abad l’afició del rei Joan Carles per fer diners. La seva tesi és que de jove no anava sobrat de diners i, com la famosa protagonista d’ Allò que el vent s’endugué, el monarca es va jurar que mai més li faltaria de res. “Joan Carles, que havia passat penúries a l’exili d’Estoril i encara més quan va venir a Espanya després de l’acord de Franco amb Joan de Borbó, va voler fer-se un capital”, diu aquest periodista. García Abad destaca la bona relació del llavors rei amb els empresaris, especialment amb els editors, que van contribuir a la falta de transparència que va facilitar els tripijocs econòmics.

Una clau important, explica García Abad, és la figura de Manuel Prado y Colón de Carvajal. “Va muntar un sistema dins el palau per fer els negocis”. En el seu llibre La soledad del Rey, García Abad denomina Prado com el cap bis de la Casa del Rei, que entrava i sortia quan volia. Prado va ser 20 anys l’administrador del rei, però no va poder evitar veure’s implicat en escàndols financers -com el cas Grand Tibidabo o el cas Wardbase- i va anar a la presó. Aquest ambaixador permanent (era el càrrec que tenia, que li permetia viatjar amb passaport diplomàtic), nascut a Quito però sevillà d’adopció i amb casa a Suïssa, va morir de càncer el 2009.

Prado y Colón de Carvajal no va ser l’únic empresari dels que es relacionaven amb el monarca que va tenir problemes amb la justícia. Javier de la Rosa, l’“empresari model” català, com el va definir l’expresident Jordi Pujol, també es va relacionar amb el rei Joan Carles i també va passar per la presó. I Mario Conde, l’expresident de Banesto, que va obtenir una forta entrada a palau a través del pare del monarca, el comte de Barcelona. Però el cas de Conde, segons García Abad, anava més enllà dels interessos econòmics i, segons ell, va provar de fer un autèntic assalt polític. García Abad assegura que l’exbanquer tenia tanta ascendència sobre el rei que va aconseguir que acomiadés el cap de casa seva, Sabino Fernández Campo, i el substituís per un amic seu, Fernando Almansa. També els Albertos -Alberto Cortina i Alberto Alcocer- van prodigar-se en les seves relacions amb el monarca, sobretot en caceres, i van tenir problemes amb la justícia, tot i que no van acabar a la presó.

José García Abad no dubta a qualificar de “cort de pispes” tot aquest reguitzell d’empresaris que en un moment o un altre envoltaven el rei. En la carta feta pública dilluns el rei emèrit diu que marxa d’Espanya pel seu comportament privat, però García Abad defensa que això no és així perquè “la institució monàrquica és personal i el rei és cap d’estat les 24 hores del dia”. “La seva obligació de tenir un comportament exemplar no ha sigut gens exemplar”, etziba en conversa amb l’ARA. No obstant això, García Abad expressa un dubte: “No sé qui es va beneficiar més, si el rei d’ells o ells del rei”.

El Pròxim Orient

La majoria d’operacions lucratives per al monarca que García Abad explica en el seu llibre tenen alguna relació amb el Pròxim Orient. Explica, per exemple, que el 1979 Joan Carles va demanar al llavors xa de Pèrsia, Reza Pahlavi, 100 milions de dòlars per finançar la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez.

Però hi ha altres gestions, com les que va fer durant la crisi del petroli perquè el rei de l’Aràbia Saudita, que considerava el monarca com un cosí, assegurés el subministrament a Espanya, que generen el dubte de si va cobrar comissions per fer-les.

Una anècdota que explica és un préstec de 100 milions de dòlars que va demanar al rei saudita i que, segons explica García Abad, no va poder tornar. Prado va ser qui va anar a rebre l’enviat del rei saudita per dir-li que no podia pagar, posant-se de genolls davant d’ell a l’aeroport, explica en el llibre.

Una altra relació dubtosa també passa pel Pròxim Orient i té com a protagonista l’empresari català Javier de la Rosa. Quan Saddam Hussein va envair Kuwait, De la Rosa, que llavors era el representant a Espanya del fons sobirà d’aquest emirat, KIO, va transferir a Prado 100 milions de dòlars. Uns diners que l’empresari català va assegurar que van anar a parar al rei Joan Carles, explica García Abad.

Però aquest biògraf de Joan Carles també destaca les bones relacions del rei emèrit amb els empresaris espanyols, que qualifica d’“excel·lents”, entre els quals els principals executius de l’Íbex-35, que sempre han agraït que el monarca portés representants d’empreses en els seus viatges i fes d’ambaixador de la marca Espanya.

García Abad també destaca que Joan Carles tenia “una magnífica relació” amb molts empresaris catalans i balears. Els llocs preferits de les vacances de l’emèrit eren Baqueira Beret, a l’hivern, i Mallorca, a l’estiu. Uns llocs on molts empresaris catalans també anaven i tenien l’ocasió de relacionar-se amb el llavors monarca.

Regals per a l’home anunci

Un exemple d’aquestes bones relacions és el regal que va rebre el monarca en forma de nou iot, el Fortuna, que va costar 3.000 milions de pessetes. El vaixell el van pagar els empresaris amb les seves aportacions. Però aquest no és l’únic regal que va rebre el monarca: cotxes de luxe i esportius, motos i fins i tot, explica García Abad, De la Rosa li va regalar un Porsche. I el llavors rei no hi va renunciar. García Abad els qualifica de “regals impropis de les monarquies europees” i assegura que quan el govern de Felipe González va voler tallar aquesta pràctica per primer cop -els regals als reis i també als càrrecs públics de l’Estat-, Joan Carles ho va impedir.

García Abad també censura que Joan Carles es va prestar a tot tipus de patrocinis en les seves activitats nàutiques, portant logotips de marques al vaixell i a la seva indumentària i donant suport a regates que tenien el nom d’una marca concreta.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF