La combinació de presos i exiliats enerva l’Estat
SubdirectorDurant un temps hi va haver un cert debat dins l’independentisme sobre quina via era la més efectiva: la de Puigdemont d’anar a l’exili o la de Junqueras d’ingressar a la presó. O com diuen alguns, ser Tarradellas o ser Mandela. En realitat, tot i que ara ja sabem que no va ser una estratègia planificada, la combinació de presos i exiliats ha resultat molt nociva per als interessos de l’Estat, que ha intentat des del primer dia crear una esquerda entre les dues vies culpant els exiliats de la situació de presó dels que van comparèixer davant de la justícia. ¿Per què s’enerva tant l’Estat? Doncs perquè sense l’existència d’empresonats la denúncia que fan els exiliats de la situació política a Espanya tindria molta menys credibilitat i impacte mediàtic. I també serien més febles els arguments jurídics dels exiliats per afrontar les peticions d’extradició, que es basen en el supòsit que no tindran un judici just a Espanya.
Presos i exiliats, doncs, actuen com un mateix circuit que es retroalimenta. El ressò mediàtic internacional de Puigdemont no seria el mateix sense Junqueras, i aquest no té millor altaveu de la seva causa que el president deposat. És evident, doncs, que si tots els membres del Govern haguessin optat per l’exili, l’impacte no hauria sigut el mateix malgrat que llavors ja hi havia els Jordis a la presó.
Repartiment de papers
El binomi exili/presó també opera en el pla interior seguint un esquema de repartiment de papers. Així, Puigdemont, que s’ha convertit en la bèstia negra de l’espanyolisme i és acusat de covardia des de Madrid, actua com a revulsiu del món independentista, encara convalescent dels fets d’octubre, i és l’encarregat de marcar gols a l’adversari i mantenir alta la moral de la tropa amb les seves victòries sobre l’aparell judicial i diplomàtic de l’Estat. En termes d’eficiència política, Puigdemont ha resultat ser un ariet infal·lible, fins i tot quan comet errors involuntaris com el de ser detingut a Alemanya.
En canvi, Junqueras es manté com a referent ètic i projecta un missatge de concòrdia i unitat des de la cel·la d’Estremera. El fet d’haver assumit la seva responsabilitat davant els tribunals el col·loca a recer dels atacs de l’espanyolisme més furibund, que no el pot acusar de covardia, i li ha fet guanyar respecte entre les capes de la població no independentistes, fins i tot fora de Catalunya, on es valora el seu sacrifici com un gest de coherència.
En els cercles polítics de la capital de l’Estat, de fet, no s’atreveixen a descartar Junqueras com a interlocutor de futur un cop hagi complert la condemna, cosa que sí que fan amb Puigdemont. Saben que la presó fa màrtirs, i això provoca inquietud, tal com demostren les paraules de Felipe González.
En aquest sentit, el judici que es preveu per a la tardor, i que acapararà l’atenció mediàtica internacional, pot acabar de posar la cirereta a una estratègia improvisada però que ha resultat ser molt efectiva. Els acusats tindran una oportunitat formidable per fer-se sentir. Llavors tot estarà en mans dels tres jutges del Tribunal Suprem que formin el tribunal, i que hauran d’emetre una sentència per a la història.
