ANÀLISI

El canvi profund que deixen els nou anys de l’alto el foc d’ETA

La pacificació ha portat pocs avenços en la resolució del conflicte

Dimarts es van complir nou anys del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. Durant aquest temps han passat moltes coses. Cadascú tindrà la seva opinió sobre si s’ha avançat en la resolució de les causes i conseqüències de la violència, si s’hauria d’haver anat més ràpid o més lent, si l’enfocament ha sigut el correcte o si es va en la bona direcció. I fins i tot es pot polemitzar sobre si hi ha hagut un procés com a tal. Però aquesta és una discussió oberta i, per tant, subjectiva. El que objectivament ningú pot posar en dubte és que, des del punt de vista social, polític i de convivència, l’Euskal Herria del 2011 no s’assembla en res a l’actual. Resulta inconcebible, en aquest sentit, el resultat de l’enquesta que aquesta setmana apuntava que la meitat dels ciutadans espanyols creuen que ETA continua activa.

Una altra qüestió que ha quedat patent és que totes les previsions que es feien sobre com seria el dia després que ETA abandonés la violència han fallat estrepitosament. Tampoc ningú va preveure el camí. Ha calgut anar improvisant en un aprenentatge continuat. Entre la utopia i la distopia s’ha obert pas la realitat. Ens agradi o no. A Euskal Herria hi ha memòria.

Un procés social de base

Sense que hagi existit un procés de pau com a tal -com a Irlanda del Nord, Colòmbia o Sud-Àfrica-, amb pactes entre les parts, clàusules i justícia transicional, sí que hi ha hagut un procés de pacificació o, si més no, de convivència o diàleg. I ha estat impulsat més per les associacions de familiars de presos i certes víctimes i els ajuntaments que no pels governs o els partits polítics. Ha sigut més un procés social de base que un disseny partidista o governamental. De fet, la Ponència de Pau i Convivència creada ad hoc al Parlament basc l’abril del 2012 encara no ha finalitzat els seus treballs, enredada en què s’entén com a sòl ètic, un concepte que oculta la batalla partidista pel relat.

Poc s’ha avançat en aquests nou anys en les causes polítiques del que s’ha anomenat conflicte basc, que no és res més que la revisió de quines han de ser -o no ser- les relacions amb l’estat espanyol. En aquest sentit, una altra ponència, la que havia de pactar un nou estatus per a Euskadi -més endavant un nou Estatut i ara una reforma de l’actual Estatut de Gernika-, continua bloquejada al Parlament.

No obstant això, les conseqüències de la violència sempre han continuat presents. Tant les víctimes com els presos continuen sent assignatures pendents, però -s’ha de recòneixer- ja no tenen el ressò de fa anys. Només els directament afectats o els sectors que els hi donen suport mantenen el pols per evitar que es passi pàgina sense haver-les llegit totes.

Una part important de les víctimes d’ETA donen per bo el que s’ha fet des del 2011 i participen habitualment en reunions públiques amb les víctimes de les altres violències per avançar cap a la convivència. Una altra part, l’agrupada en l’Asssociació de Víctimes del Terrorisme (AVT) o en el Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (Covite), es manté enrocada i pressiona perquè es mantinguin les mateixes polítiques com si ETA no hagués desaparegut. Cada cop, però, condicionen menys. I a les que encara es manté com a víctimes de segona són les altres víctimes: les que van patir tortures, la guerra bruta dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) o el Batallón Vasco Español (BVE).

On tampoc ha passat el que es pensava que passaria ha sigut en el terreny dels presos. Ni hi ha hagut justícia transicional, ni indults com amb els polimilisals anys 80, ni millora de les condicions de vida a les presons (la dispersió continua present i els trasllats a presons basques es fan amb comptagotes). Fa nou anys hi havia 703 presos i ara n’hi ha 223. Tots els que han sortit han complert la seva condemna de manera íntegra i la immensa majoria ho han fet en primer grau.

Les conseqüències polítiques

La situació política post-ETA ha sigut positiva per a l’esquerra abertzale. Ara agrupada amb altres partits en EH Bildu, ha vist com es consolidaven les seves posicions en l’electorat basc, tot i que no ha sigut suficient per desbancar el PNB, un altre dels partits que ha llegit bé la nova situació. Una situació que, per contra, ha passat factura a l’unionisme més dur (PP), que sembla no haver-se assabentat que ETA va cessar la seva activitat armada ja fa nou anys.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF