Com va arribar la Mancomunitat fa cent anys

Fa cent anys es va publicar el decret que permetia que es mancomunessin -que es federessin- les diputacions provincials: " Para fines exclusivamente administrativos que sean de las competencias de las provincias ". A continuació el decret admetia la possibilitat de la delegació de serveis i de recursos fiscals del poder central en favor d'una mancomunitat, però calia una llei especial de les Corts. El decret sembla una concessió molt modesta, molt per sota de les demandes autonomistes catalanes, però havia costat sis anys de debats parlamentaris i de gestions, primer sota el govern conservador d'Antoni Maura entre el 1907 i el 1909, després amb el govern liberal de José Canalejas el 1911 i amb el del seu successor Romanones, entre el 1912 i el 1913, i finalment un decret del govern conservador d'Eduardo Dato permetia les mancomunitats a totes les regions espanyoles que ho demanessin. Però només es va constituir la catalana.

Prat de la Riba va ser elegit sense rival per l'Assemblea formada pels diputats de les quatre diputacions com a primer president de la Mancomunitat el 6 d'abril del 1914, sense deixar de ser president de la Diputació de Barcelona, que va ser la locomotora de la Mancomunitat. Feia dos-cents anys de la caiguda de l'Onze de Setembre del 1714 i ara començava el redreçament. La importància històrica de la Mancomunitat resideix en el fet que va ser el primer organisme de govern per a tot Catalunya, un ens preautonòmic encara que no aconseguís l'autonomia. Per tant, va ser la precursora tant de la Generalitat republicana del 1931 com de l'actual. Compartien un projecte nacional els homes de tots els partits catalans que van propugnar el nou organisme regional. Perquè la Mancomunitat va ser fruit de la cooperació de la dreta i l'esquerra catalanistes i fins i tot dels polítics catalans dels partits espanyols dinàstics. I va continuar sent-ho al llarg dels deu anys d'existència de la corporació.

La ruta fins aquí havia estat llarga. El 1880 Valentí Almirall havia fundat el Centre Català. El 1892 la Unió Catalanista havia aprovat a Manresa les Bases per a la Constitució Regional Catalana. El 1898, després del desastre colonial, cinc corporacions barcelonines de la societat civil catalana havien demanat a la reina regent Maria Cristina una diputació única amb un concert econòmic. El 1901 s'havia produït a Barcelona la primera victòria electoral del primer partit catalanista: la Lliga Regionalista. El 1907 s'havia aconseguit la victòria de la gran coalició de la Solidaritat Catalana, resposta a l'agressió militar contra dos periòdics catalanistes el 1905. Prat de la Riba, gràcies a aquesta onada, va arribar a president de la Diputació de Barcelona i ell i Cambó van convèncer Maura perquè inclogués la possibilitat de les mancomunitats interprovincials de la mateixa manera que promovia les mancomunitats d'ajuntaments veïns en el seu projecte de reforma de l'administració local. Però aquesta reforma va quedar arxivada arran de l'explosió de la Setmana Tràgica de Barcelona del juliol del 1909, de la caiguda de Maura i de la fi de la Solidaritat Catalana amb la ruptura entre esquerra i dreta catalanes.

Només a partir del 1911 es va reprendre la marxa i la Diputació de Barcelona va convidar les altres tres a federar-se i va aconseguir que gairebé tots els parlamentaris catalans donessin suport a la demanda. La divisió provincial del 1833 s'havia creat per fragmentar els catalans i vuitanta anys més tard les diputacions provincials catalanes giraven el mitjó i pactaven la reunificació. Les províncies menys desenvolupades sabien que es beneficiarien de la contribució de la de Barcelona, la que comptava amb més recursos, i efectivament així va ser.

Però sense el progrés del moviment catalanista no s'hi hauria arribat. Sense la Renaixença literària, sense la munió de corals, orfeons, centres excursionistes, ateneus, escoles catalanes, periòdics, sense tot un moviment associatiu cultural de caràcter patriòtic, plural i divers, no s'hauria generalitzat la voluntat d'autogovern. Primer havia estat la consciència d'identitat. Després s'havia comprès que sense poder polític aquesta identitat podia desaparèixer, que sense poder polític Catalunya no podia anar endavant en tots els ordres.

La Mancomunitat va ser un èxit de la via possibilista del catalanisme moderat predominant, però va comptar amb la col·laboració eficient de l'esquerra nacionalista republicana. Mentre Europa es destruïa, pocs mesos després, amb la Primera Guerra Mundial, la Mancomunitat construïa una nació moderna damunt uns paràmetres democràtics liberals. La Mancomunitat va haver de desenvolupar la seva obra en una època convulsa, a la vegada que topava amb la negativa tancada dels partits espanyols al Parlament a concedir l'autonomia a Catalunya el 1919, el mateix any que va començar una conflictivitat social tacada de sang. Malgrat tot, amb molt pocs mitjans, la Mancomunitat va fer una obra de modernització i de vertebració de Catalunya, una obra de la qual avui encara som deutors.