L'anàlisi d'Antoni Bassas: '48 hores decisives per salvar el Govern'

Ahir al Parlament van passar més coses de les que sembla. I fora del Parlament també. M’explico. El titular del que va passar al ple va ser la proposta del president Aragonès, un pacte Catalunya-Espanya que fixi quan i com Catalunya podria fer un referèndum. Aragonès es va quedar pràcticament sol, amb l'únic suport d’Esquerra i el dels comuns, que li van dir: “Nosaltres ja fa anys que ho dèiem”. Uns altres que fa anys que ho deien eren els socialistes, però ara diuen allò de “ja no som al 2017”.

La proposta d’Aragonès té un problema que salta a la vista i és que sona buida. Un Estat que no té cap intenció de reformar-se com l’espanyol no acceptarà el referèndum. Si quan el Parlament va anar al Congrés a demanar poder fer una consulta li van tancar la porta als nassos, si quan el Parlament va enviar un Estatut al Congrés li van tancar la porta als nassos, com podrien acceptar ara fer una llei per establir, pacíficament, que Catalunya és un subjecte polític que té dret de decidir si vol marxar o no d’Espanya? Òbviament, Aragonès això ja ho sap. Aleshores per què ho proposa? Primer, per poder dir a la comunitat internacional que Catalunya ho ha provat tot. Segon, perquè en un món ideal aquesta proposta endreçada, canadenca, podria rebre més suport que la dels partits independentistes. Ja els ho dèiem ahir, que Aragonès plantejaria una proposta que interpel·laria directament comuns i socialistes. I, tercer, perquè Esquerra ja veu que tot el que en pugui treure, de la taula de diàleg i del seu grup parlamentari a Madrid, ha de ser ara, quan Madrid negocia els pressupostos del 2023, perquè l’any que ve –electoral a Espanya– ja no en traurà res i necessita poder enfadar-se amb Madrid i dir: “Ni tan sols vau acceptar un acord de claredat”.

El govern espanyol no va trigar ni mitja hora a menystenir la proposta.  La ministra contesta amb aquell somriure paternalista que gasta la política espanyola, sobretot quan se sent forta davant Catalunya. No reien tant, fa cinc anys, en vigílies de l’1 d'Octubre. Som allà mateix: Catalunya és prou forta per enfonsar Espanya en la crisi política més greu des del 23-F, però no prou per forçar una negociació per la via pacífica i democràtica. L’acord de claredat d'Aragonès pot ser una quimera, però quan algú busca una sortida raonable, democràtica i homologable internacionalment, no hauria de ser despatxat amb aquesta supèrbia.

Perquè, a més, la independència té a veure amb les coses de menjar. I no cal anar gaire lluny per explicar-ho. Ahir mateix, el president Aragonès va anunciar mesures per fer front a la inflació per valor de 300 milions d’euros. Està molt bé, són diners, però si no tinguéssim 20.000 milions de dèficit fiscal es podria destinar bastant més de 300 milions a polítiques socials. Ja ho crec, que la independència té a veure amb les coses de menjar.

Però, i atenció perquè aquí és on es pot desencadenar tot, l’anunci d’Aragonès ha posat Junts en una situació molt delicada. Junts ja va dir ahir mateix que res de lleis de claredat i que Aragonès presentés una qüestió de confiança. Resposta immediata d’Aragonès: qüestió de confiança? Si Junts vol trencar el Govern, que ho faci.

I aquí és on som exactament. Aragonès no se sotmetrà a una qüestió de confiança i Junts sotmetrà la continuïtat al Govern a la votació de la militància. I, per més que els consellers de Junts vulguin quedar-s'hi, la directiva de Junts, mal que li pugui pesar a Jordi Turull i a molta gent dins el partit que ho consideraria un suïcidi polític, el més probable és que acabi recomanant sortir del Govern. Però és que, a més, la CUP ha registrat al Parlament una resolució demanant a Aragonès que convoqui una qüestió de confiança, de manera que Junts haurà de decidir què hi vota. 

Mai com avui Junts havia estat tan a prop de sortir del Govern. Hi ha marge per salvar-lo?  Sí, però molt petit, i aquestes 48 hores en què no hi ha debat fins divendres pel judici d'Eulàlia Reguant són decisives si ERC i Junts s’esforcen a trobar una sortida. Això és política i fins a l'últim minut pot passar de tot. No oblidem que som a les setmanes decisives per encarrilar els pressupostos de l’any que ve, molt importants per a la gent en un moment econòmic tan delicat. 

I en un moment en què, fins i tot els socialistes, anuncien rebaixes fiscals. Com ahir el president valencià Ximo Puig, que va anunciar una rebaixa de l’IRPF per als que guanyen fins a 60.000 euros. I quatre autonomies més també estudien rebaixes. 

La cara del conseller Giró veient que tothom abaixa impostos excepte ell és de traca. I, coneixent-lo, lliurarà batalla perquè hi hagi pressupostos. Que és tant com dir perquè hi hagi Govern. Però, veient que tant a Junts com a Esquerra hi ha gent prou significativa amb ganes de trencadissa, no ho sé pas…

Bon dia.