Publicitat
Publicitat

DRET A DECIDIR

La Via Bàltica: penúltima estocada a l'URSS

Dos milions d'estonians, letons i lituans es van mobilitzar el 1989 per denunciar l'ocupació soviètica

El 23 d'agost del 1989 dos milions de ciutadans de les tres Repúbliques bàltiques -llavors encara territori soviètic- van donar-se la mà per formar una cadena humana de 560 quilòmetres que unia Tallinn, Riga i Vílnius, les capitals d'Estònia, Letònia i Lituània. L'anomenada Via Bàltica ha esdevingut una icona de la fi del comunisme i la lluita pacífica per la llibertat. Més enllà del decisiu rol de coordinació de les emissores de ràdio, darrere d'aquesta massiva demostració de força -el repte de mobilitzar dos milions de persones sobre una població total de 7,5 milions no era senzill- hi van jugar un paper crucial els fronts populars, unes entitats cíviques al marge del Partit Comunista que van proliferar arreu de la Unió Soviètica durant la perestroika , especialment a la costa bàltica.

Els fronts populars, liderats per advocats, professors universitaris i periodistes, ben assessorats i publicitats per la diàspora a l'estranger, van aconseguir que els partits comunistes locals es posicionessin en contra de reprimir la Via Bàltica. Inicialment el clam de la cadena humana no era trencar del tot amb la Unió Soviètica, sinó revisar a fons l'autonomia i ampliar les llibertats nacionals, amb un ull posat en el passat: el simbolisme de la data triada per a l'acció ho diu tot.

Una efemèride controvertida

Aquell dia es complia mig segle des de la signatura del Pacte Mólotov-Ribbentrop, oficialment un pacte de no-agressió entre l'Alemanya nazi i l'URSS de Stalin, però que contenia una sinistra clàusula secreta: la divisió de l'est d'Europa en àrees d'influència soviètica i alemanya. Al cap de poc més d'una setmana, Alemanya envaïa Polònia i s'iniciava la Segona Guerra Mundial. Només 17 dies després l'exèrcit soviètic penetrava per l'est de Polònia.

L'estiu del 1940, quan els tancs alemanys desfilaven per París, les tropes de Stalin ocupaven Estònia, Letònia i Lituània, i van utilitzar els insignificants partits comunistes locals com a instrument de legitimació. Un any després, però, el Pacte es va trencar quan Hitler va ordenar envair el gegant soviètic. Els nazis van ocupar els països bàltics a principis d'estiu del 1941. El contraatac soviètic, victoriós, va permetre a Moscou restablir el seu domini sobre els bàltics a finals del 1944.

La brutalitat de la guerra al front oriental i les atrocitats perpetrades pels nazis en aquesta regió, amb la cruel col·laboració de les milícies feixistes autòctones en alguns dels episodis més funestos de l'Holocaust i en la liquidació d'altres enemics del Reich, van ser utilitzades per Stalin per tapar la repressió infringida per les tropes soviètiques sobre la població bàltica. La destrucció de la intelligentsia local i les deportacions massives cap a Repúbliques remotes de l'URSS per destruir les identitats nacionals van ser justificades amb la retòrica de l'alliberament del jou feixista. Mentrestant, la clàusula secreta del Pacte Mólotov-Ribbentrop seguia sent el gran tabú. Fer-la pública hauria significat reconèixer el pacte tàcit amb el nazisme pel control de l'est d'Europa i la presència soviètica als bàltics hauria quedat deslegitimada.

Contra tot aquest passat es rebel·lava la Via Bàltica del 1989. I el seu impacte va ser triple: va suposar un efectiu clam per la llibertat nacional de les tres Repúbliques bàltiques, va accentuar les divisions del govern soviètic i va internacionalitzar la causa bàltica arreu del món.

Gorbatxov es queda curt

La reacció inicial de Moscou va ser titllar l'agenda dels fronts populars d'antisoviètica i retreure als partits comunistes locals la seva apatia. El desembre del 1989, però, Gorbatxov va admetre l'existència de la clàusula secreta. Va obrir així un debat nacional ajornat des de feia dècades. Malgrat tot, Gorbatxov només preveia un major grau d'autonomia. Massa tard. Els fronts nacionals, posicionats ja clarament per la independència, van obtenir una victòria rotunda en les primeres eleccions lliures dels soviets suprems celebrades el febrer del 1990.

Encara es van viure moments de tensió -14 manifestants morts a Vílnius el gener del 1991 per trets de l'exèrcit soviètic-, enmig d'un estira-i-arronsa a Moscou entre immobilistes i aperturistes. El cop d'estat dels sectors durs contra Gorbatxov l'agost del 1991 i la resposta prodemocràtica al carrer a Moscou liderada per Borís Ieltsin van enterrar la perestroika i van acabar consolidant la independència dels bàltics, amb reconeixement occidental.

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF