Publicitat
Publicitat

CAP AL 21-D

Toni Comín: “Dir que el Govern a l'exili és simbòlic seria un gran error”

Entrevista al conseller de Salut, a Lovaina 

La cita és en una llibreria-cafeteria del centre de Lovaina, ciutat universitària a 30 quilòmetres de Brussel·les. Toni Comín, conseller de Salut, conversa amb l’ARA tres setmanes després d’haver arribat a Bèlgica, on espera que la justícia del país dictamini si accepta o no tramitar l’ordre europea de detenció que ha sol·licitat l’Audiència Nacional. És la primera entrevista que concedeix a un diari des de l’inici del seu exili belga. Plou a bots i barrals a Lovaina i Comín arriba uns minuts tard. Demana un te i parla obertament durant una hora i quart de la situació política excepcional que viu Catalunya i de la seva vida a Bèlgica.

Escolta aquí l'àudio complet de l'entrevista al conseller Toni Comín

¿El dilluns 30 d’octubre el president i els consellers, com vostè, que van marxar de Catalunya tenien clar que era o marxar a Brussel·les o anar a la presó?

Crec que, des del punt de vista polític, tot tenia valor i sentit. Tot podia posar-se al servei del projecte. Ser aquí era l’oportunitat d’internacionalitzar, com s’ha confirmat, el cas català. Ser a Catalunya jugant-se-la era una manera de mostrar que es mantenia la posició com a govern legítim. Des del punt de vista personal sabíem que el risc de presó cautelar era molt alt quedant-nos a Catalunya. Per tant, tot tenia riscos i en aquell moment ens era impossible saber quin era el risc més gran.

Com es va decidir qui marxava i qui es quedava? ¿Marxar va ser una decisió personal seva?

Vam quedar que la decisió seria personal. Que cadascú avalués els riscos com bonament pogués. I que cadascú, en funció de les seves circumstàncies familiars i personals, pensés quin risc preferia assumir. Això va ser així. A més, en una conversa durant el cap de setmana [abans de marxar a Bèlgica] vam agafar el compromís entre els consellers, que recordaré tota la vida, que ens respectaríem sempre més la decisió que prengués cadascun de nosaltres.

Els consellers que són a la presó han dit que acaten el 155. ¿Els que són aquí l’acaten o no?

El que he llegit és que ells constaten un fet. I és que, després de l’aplicació del 155, no hi va haver marge per fer cap acte com a Govern que hagi tingut conseqüències jurídiques. Això és una constatació de fet, no és una acció política ni una opinió. És una descripció d’un fet objectiu. El 155 entra en vigor el divendres 27 a la tarda, i des d’aquell moment no hi ha hagut cap reunió de Govern.

Aleshores, com és que els membres del Govern que són aquí, tot i estar cessats pel govern espanyol, es reivindiquen com a govern legítim?

Reivindiquem que els membres d’aquí i els de la presó som el govern legítim de Catalunya. Entenem una cosa que pensen moltes persones a Espanya, Catalunya i Europa: el 155 és il·legal. És un ús il·legal de la Constitució espanyola. Qui infringeix la llei, sobretot, és el govern espanyol. Està fent un ús abusiu de la Constitució espanyola. L’autoritat moral que té el govern legítim és màxima. Màxima. El reconeixement dels electors és immens. És total, absolut.

Ara que la meitat del Govern és a la presó i l’altra meitat a l’exili, ¿creu que la DUI va ser un error?

No, per una raó. Totes les opcions tenien la seva legitimitat i totes tenien els seus riscos. En un cas, convocar eleccions volia dir posar a prova la capacitat de la gent per resistir la frustració. Fer la declaració d’independència era posar a prova la capacitat de la gent per resistir la repressió. No era gens evident que la majoria del país que està a favor del Procés preferís gestionar la frustració que la repressió. Per tant, no és un dilema en què hi hagués una decisió correcta i una decisió equivocada.

Hi ha partits polítics que han criticat que es declarés la independència amb un 47% dels vots.

El no té el 39%. Si és il·legítim tirar endavant amb el 47%, més ho seria bloquejar el projecte majoritari amb un 39% dels vots. He explicat moltes vegades que si l’estat espanyol hagués tingut la intel·ligència de fer un referèndum pactat, com és normal en un estat democràtic, tota aquesta divisió que ells denuncien no s’hauria produït.

Vostè va de número 7 per ERC a les llistes del 21-D. ¿Anirà a recollir l’acta de diputat si surt escollit?

S’han d’analitzar les possibilitats d’agafar l’acta de diputat sense anar allà. S’ha d’estudiar jurídicament.

¿I si no hi hagués alternativa a presentar-s’hi físicament?

Hi ha una decisió molt clara que vaig prendre en el seu moment i es manté. Per raons polítiques i personals, crec que és molt més útil l’exili que la presó. Si hi ha risc de presó, jo no tornaré a Catalunya. I el risc de presó, de moment, es manté.

¿Les eleccions són una oportunitat per poder tirar endavant el Procés?

El 22 de desembre, si hem guanyat, tindrem una oportunitat única: tenir dues cames institucionals sobre les quals avançar. Tindrem el que avui en dia anomenem govern legítim, i si guanyem haurem d’investir un govern a l’interior. Això és una gran força. Primer de tot, el govern a l’exili no és simbòlic ni es convertirà en simbòlic el dia 21. Que ningú s’equivoqui. Dir que el govern a l’exili és simbòlic seria un error garrafal. Seria donar-li la raó a Rajoy.

Com conviuran els dos governs?

Com més potent políticament sigui el govern interior, millor per al govern a l’exili. Es reforcen mútuament. Que entenguem tots, a Catalunya i aquí, que l’anomalia democràtica que ens portarà a tenir dos governs l’hem de convertir en oportunitat. No existeix el dilema d’on estarà el lideratge. La gràcia és que l’exercirem des dels dos llocs.

¿Aquest nou govern interior pot estar presidit per Marta Rovira?

S’ha de veure a partir del dia 22. Ara el que hem de fer és guanyar, guanyar, guanyar i guanyar. Fer saber a la gent que, si no guanyem, els exiliats no tornarem mai. Si no guanyem, els presos no sortiran mai, o trigaran més a sortir. A partir d’això, no toca ara fer pronòstics.

El govern espanyol ha aturat la independència amb el 155. Algú pot tenir la sensació que s’ha arribat al final del camí.

Crec que aquest moment crític que s’ha produït des del 27 d’octubre ha despertat part de l’independentisme d’una certa ingenuïtat. Vull entendre que és una crisi de creixement. Per a una part de la gent és dolorós descobrir que la realitat és més dura del que es pensava. És una crisi de creixement, ens ha posat en una situació de realisme màxim. Hem fet un aprenentatge que tindria com a síntesi la paraula realisme. Ha sigut un bany de realisme. El projecte segueix, i ara tots entenem que el camí és més costerut del que molts haurien pensat. Ara hem de triar el camí correcte i anar tan ràpid com es pugui, però sense caure esgotats. És un camí molt complicat.

ESCOLTA aquí l'àudio d'aquest fragment de l'entrevista a Toni Comín

¿Potser s’havia fet creure a la gent que era possible i ara s’ha vist que era més difícil?

Les dificultats les explicàvem, cada dia. En la campanya electoral de l’1-O les explicava cada dia. En tots els mítings vaig parlar de repressió i franquisme. Estan gravats. Que ningú ens vingui a donar lliçons que vam enganyar la gent. Molta gent preferia escoltar la part bonica del relat. I ara ha agafat protagonisme la part dramàtica del relat.

¿S’atreviria a fer un pronòstic de quan Catalunya serà independent?

El que no ens ha ajudat gens durant aquest temps ha sigut estar obsessionats amb les dates. Hem de tenir clara l’estratègia i avançar a mesura que complim objectius estratègics. Quins objectius estratègics tenim? Molts. Ampliar el suport a Catalunya. Trobar les formes de pressió davant la societat espanyola que puguem exercir de manera no-violenta, democràtica i cívica. Que el projecte sigui conegut a Europa. A mesura que avancin podrem posar terminis.

Des de la seva arribada a Bèlgica, la seva vida personal ha canviat molt.

Radicalment. He intentat minimitzar l’impacte en la meva vida familiar. Tinc una filla petita i la meva parella va i ve constantment. Intento que la vida familiar s’assembli tant com sigui possible a la de Barcelona. El més dur és no poder portar la filla a l’escola cada matí, ni explicar-li un conte cada nit. Ho faig per Skype. Per això no em trec del cap els companys de la presó, especialment els que tenen fills petits. Ells no poden fer ni el que faig jo. La part personal és la més dura. Però la presó és molt pitjor.

¿ Bèlgica podria acceptar l’euroordre? Creu que pot acabar a la presó?

Evidentment. És una possibilitat que tots els consellers tenim claríssima des de fa molts mesos.

ESCOLTA aquí l'àudio complet de l'entrevista al conseller Toni Comín

La veu del poble

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF