Publicitat
Publicitat

¿Són comparables el Procés i la via eslovena d’independència?

El Parlament eslovè va validar els resultats del referèndum però va posposar-ne els efectes sis mesos per apel·lar al diàleg

Els referèndums del Quebec i d’Escòcia sempre han sigut els referents preferits del sobiranisme pels pactes amb el Canadà i el Regne Unit que comportaven. Malgrat que en els dos casos l’independentisme en va sortir derrotat, l’acord implicava una hipotètica transició sense entrebancs. L’opció de declaració unilateral tampoc s’ha descartat mai a Catalunya, tot i que en alguns casos els referents no agradessin tant. Per exemple, el de Kosovo, que va declarar la independència el 1990 -només reconeguda per Albània-, va fer un referèndum per validar-la el 1991 i, després d’una guerra sagnant amb Sèrbia entre el 1998 i el 1999, es va establir com a protectorat de l’ONU. El 2008 Kosovo va tornar a declarar la independència, aquest cop tolerada pel Tribunal de l’Haia i reconeguda per 111 països (ni Espanya ni Sèrbia). A mig camí hi ha el cas d’Eslovènia, que els últims dies ha sigut protagonista al Govern en moltes de les converses entre consellers posteriors a l’1-O per una circumstància: el Parlament eslovè va validar els resultats del referèndum però va posposar-ne els efectes sis mesos per apel·lar al diàleg.

En plena crisi a la Unió Soviètica, els seus satèl·lits també van començar a desintegrar-se. La Iugoslàvia posterior a Tito no en va ser una excepció. El procés eslovè va començar formalment a les eleccions del 1989, les primeres en què el règim comunista va autoritzar la lliure concurrència de partits. La coalició sobiranista Demos -una mena de JxSí- va obtenir el 54% dels vots i va iniciar, d’una banda, el camí de l’economia de mercat i, d’una altra, el de la independència. El 2 de juliol, el nou Parlament eslovè va aprovar una declaració de sobirania, semblant a la que el Parlament de Catalunya va fer el gener del 2013, per reivindicar el dret a l’autodeterminació.

Els eslovens també es van trobar amb l’oposició de l’estat i les decisions del seu legislatiu van ser judicialitzades per Sèrbia al Tribunal Federal de Iugoslàvia. Amb un estat en contra, el govern d’Eslovènia va treballar en secret moltes de les qüestions relacionades amb el procés sobiranista. Va fixar per al 23 de desembre el referèndum d’independència i va redactar una llei per fer-lo possible que no va aprovar al Parlament fins dues setmanes abans. Fins aquí, aproximadament el mateix recorregut que Catalunya.

Diferències amb Catalunya

Les diferències comencen quan s’analitza el contingut de la llei i els resultats del referèndum. A diferència del que van acordar JxSí i la CUP, la llei eslovena no preveia una declaració d’independència immediata en cas que el sí s’imposés en el plebiscit. De fet, fixava un termini de sis mesos durant el qual es negociarien amb la resta de repúbliques iugoslaves les condicions de la independència i la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot es plantejava la hipòtesi d’arribar a un nou acord confederal. Durant aquells sis mesos ja s’anunciava que es posarien a punt les estructures d’estat necessàries per a la independència, que es va acabar declarant al Parlament el 25 de juny -un dia abans del que s’havia anunciat per agafar desprevinguts els serbis i poder controlar algunes infraestructures bàsiques, com l’aeroport principal i les fronteres.

L’altra diferència bàsica en la llei del referèndum és que en el cas eslovè sí que es fixava un mínim de participació del 50% del cens. La participació es va acabar enfilant fins al 93% amb gairebé el 90% del cens a favor del sí. I, tot i que els tribunals no el van avalar, tampoc van ordenar que s’evités la votació, tot i les exigències sèrbies.

Però la diferència principal amb Catalunya arriba quan ens fixem en l’esfera militar. A Catalunya, el suport popular és eminentment pacífic i defensa la no-violència. I l’únic cos armat sota comandament de la Generalitat són els Mossos d’Esquadra. A Eslovènia l’any 1990 hi havia un exèrcit regulat que va continuar funcionant el 1991, malgrat la creació d’un exèrcit federal iugoslau, format bàsicament per militars serbis. El 26 de juny, quan la Iugoslàvia presidida per Borisav Jović -però drigida a l’ombra pel president serbi, Slobodan Milosevic- va ordenar la intervenció militar d’Eslovènia es va trobar barricades a les fronteres i milícies eslovenes a les principals infraestructures del país. Els enfrontaments armats en l’anomenada Guerra dels Deu Dies es van allargar fins al 7 de juliol, quan Iugoslàvia va reconèixer Eslovènia i Croàcia (Milosevic va acabar incomplint l’acord en el cas croat) amb els acords de Brioni. Fins a 44 soldats de l’exèrcit iugoslau, 18 de l’eslovè i 12 persones més -bàsicament periodistes i camioners búlgars que creuaven el territori- van morir durant el conflicte.

Mediació i diàleg

La suspensió de la declaració d’independència per part del president Carles Puigdemont deixa, de facto, una situació amb semblances amb la d’Eslovènia després del referèndum del 1990, quan el país va fer el mateix. Però aleshores la ciutadania ja sabia els plans del govern i no va haver d’assumir un canvi sobtat de la llei a última hora. El termini de sis mesos havia de servir al govern i al Parlament eslovens per “impulsar els canvis constitucionals (Eslovènia tenia Constitució pròpia) per assumir l’exercici dels drets sobirans” que s’havien transferit a la federació de Iugoslàvia. L’article 4 -el mateix número d’article que preveia la DUI en el cas català- també obria la porta a les negociacions amb la resta de repúbliques iugoslaves per acordar la successió legal de l’estat -que havia de quedar dissolt, segons els eslovens- i per parlar de les “futures relacions mútues basades en els principis del dret internacional”. Entre les opcions, la d’un tractat confederal entre els estats balcànics.

Va funcionar el diàleg? La Guerra dels Deu Dies demostra que no, tot i que els eslovens ho van intentar abans de la declaració d’independència. El 10 de gener, a Belgrad (Sèrbia), es va fer la primera reunió entre els dirigents de les repúbliques iugoslaves d’Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia. L’objectiu de la majoria, dissoldre pacíficament la federació. El de Milosevic, mantenir la unitat. A l’abril, la reunió es va fer a la ciutat de Brdo pri Kranju (Eslovènia), on formalment es van posar damunt la taula dues opcions: la primera, que la República Federal de Iugoslàvia donés lloc a una nova federació o confederació d’estats sobirans; i, la segona, mantenir la federació tal com estava. La decisió no es va prendre mai. A l’estiu va començar la guerra.

Ahir, l’exministre d’Exteriors d’Eslovènia Ivo Vajgl comparava els processos d’Eslovènia i de Catalunya en declaracions a l’ACN “per la disposició al diàleg i a trobar una solució”. Amb tot, explicava que “cada nació en moments històrics tria la seva pròpia resposta als problemes”. De moment, Puigdemont i el Govern han optat per donar més temps al diàleg, però continuen sense resposta.

La veu del poble

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF