El dia que Solé Tura va voler suprimir l’estat d’alarma

BarcelonaDe les més de 3.000 esmenes que el 17 d’abril del 1978 es van presentar a la Constitució espanyola, n’hi va haver una que hauria pogut canviar el curs de com 42 anys després es faria front al coronavirus. La va defensar el 8 de juny d’aquell mateix any un comunista català, i volia ni més ni menys que suprimir l’estat d’alarma del text constitucional, perquè anticipava que el govern espanyol en podia fer un ús abusiu per vulnerar drets dels ciutadans. Aquell debat, que la comissió d’assumptes constitucionals i llibertats públiques del Congrés va ventilar en pocs minuts, té ara més vigència que mai. L’acumulació de pròrrogues que està protagonitzant Pedro Sánchez planteja el mateix dubte que quatre dècades enrere. ¿Se n’està fent un abús?

L’opositor a l’estat d’alarma de fa 40 anys no era altre que Jordi Solé Tura, ponent de la Constitució amb les sigles del PSUC i que més endavant faria el salt al PSC. Ell considerava que el govern espanyol ja “tenia poders suficients” per enfrontar-se fins i tot a “cataclismes” i que, si necessitava poders extraordinaris per a situacions molt extremes, el text constitucional ja recollia l’estat d’excepció i l’estat de setge. De menys a més gravetat, la Constitució preveu l’estat d’alarma, l’estat d’excepció i l’estat de setge. Per a Solé Tura, amb els dos últims ja n’hi havia prou, ja que el primer el veia com un figura jurídica que podia generar problemes. A les portes de l’estiu del 1978, el diputat català va alertar que incloure l’estat d’alarma suposava el perill d’entregar al poder polític una potestat que podria fer servir per encobrir altres intencions. “Podria passar que l’Estat el faci servir per limitar drets sense dir-ho”, va reflexionar. Així, ell va considerar que el “millor” era “eliminar” la referència a l’estat d’alarma. A més, va demanar “més garanties democràtiques” per a l’aplicació de l’estat d’excepció. Volia que fos declarat pel Congrés a proposta del govern de torn i no com ara, que és declarat pel govern i autoritzat pel Congrés. També va reclamar que es precisessin exactament “les causes” que el podien originar, de nou per evitar-ne un mal ús. El seu va ser un crit al mig del desert.

La Llombardia altra vegada

L’encarregat de replicar Solé Tura va ser un altre dels ponents de la Constitució, Gabriel Cisneros. Si al diputat català se li ha de reconèixer capacitat d’anticipació, el de la UCD tampoc es queda curt. Aquell dia Cisneros va defensar que l’estat d’alarma era necessari per afrontar amb més garanties “esdeveniments catastròfics naturals o no” que requerissin donar una “acció especial” a l’Estat. ¿I quins exemples se li van acudir? Doncs ni més ni menys que la “declaració de quarantenes en situacions epidèmiques” que, per exemple, mereixessin “determinades limitacions de la circulació”. Malgrat que Cisneros va encertar la causa exacta per la qual es declararia l’estat d’alarma 42 anys després, va defensar que la Constitució no havia de recollir les causes per les quals s’havia de declarar. Per a ell era “impossible” poder preveure-les totes. No va ser l’únic paral·lelisme amb l’actualitat. La Llombardia, la primera gran regió europea afectada pel covid-19, també va tenir la seva part de protagonisme. Cisneros va defensar que l’estat d’alarma s’hauria d’utilitzar a Espanya si passava el que dos anys abans havia passat a Seveso, al nord de Milà, quan un accident en una fàbrica va provocar una fuita de gas tòxic que va generar pànic entre la població.

Fraga i Catalunya

En aquell debat constitucional del 1978 també hi va ficar cullerada Manuel Fraga, exministre de Franco i diputat d’Alianza Popular. Ell tenia exemples catastròfics recents, com l’accident nuclear de Palomares (Andalusia) del 1966, que va viure de ben a prop i que el va portar a fer el seu famós bany a les aigües del Mediterrani per negar que hi hagués contaminació a la zona. Però per parlar del tema a Fraga li van venir al cap altres precedents històrics que va considerar més adients. Va exposar que, degut al que havia passat “en determinades regions” d’Espanya “l’any 1934 o el 1935”, també s’havien de poder fer servir els estats d’excepció per fer que “determinats poders d’aquesta regió puguin quedar d’alguna manera intervinguts i en suspens”. Només ell sap si es referia a Catalunya. Catalunya també va quedar vinculada a l’estat d’alarma per sempre quan al juliol el debat sobre la Constitució va arribar al ple. El diputat Luis Apostua (UCD) va dir que es faria servir si es tornava a produir un accident com el del càmping dels Alfacs, a Alcanar, que només dos dies abans havia provocat més de 200 morts per l’explosió d’un camió de propilè.

Sánchez utilitza el precedent

El debat constitucional sobre l’estat d’alarma va quedar meticulosament recollit al diari de sessions del Congrés i a algun assessor de Pedro Sánchez no li ha passat desapercebut. En el debat de la quarta pròrroga, fa dues setmanes, el president va reivindicar el paper de Cisneros 42 anys abans. L’argument de Sánchez era que l’invent de l’estat d’alarma no era de “cap rojo perillós del grup socialista o de l’antic partit comunista”, sinó de tot un diputat de dretes -ell va evitar dir-ho així- com Cisneros. Per tant, la seva conclusió és que el PP no podia oposar-s’hi com va fer dimecres. Fa 40 anys l’esmena de Solé Tura va fracassar. Ningú pot saber què pensarien ara de tot plegat ni ell ni Cisneros. Però almenys queda la certesa que alguns arguments i debats no noten el pas del temps.