Sandrine Morel: “L’interès internacional en el Procés va caure amb la fugida de Puigdemont”

Entrevista a la corresponsal de ‘Le Monde’ a Espanya 

Sandrine Morel (Bourg-la-Reine, 1979) és corresponsal del diari francès Le Monde a l’estat espanyol des del 2010. Instal·lada a Madrid, la intensitat del Procés l’ha portat constantment a Catalunya, on ha cobert des de les primeres grans Diades fins a la proclamació de la República. Recull la seva experiència com a periodista a En el huracán catalán (Planeta).

Com definiria el Procés?

És un intent polític d’aconseguir sobreviure a la crisi econòmica per part de Convergència. És una aposta, un joc que ha portat a una fractura dramàtica en la societat catalana.

També per als ciutadans?

Hi ha gent que ho viu com el somni de la seva vida, però és una utopia brutal. La independència és una closca buida. Per a l’altra meitat de la població és un malson o, pitjor, un monstre.

¿Havia cobert abans algun altre procés d’independència?

No, però vaig treballar a Nova Caledònia, on ara faran un referèndum, i no té res a veure amb Catalunya. És una descolonització.

Quins han sigut els seus principals reptes a l’hora de cobrir el Procés?

El més complicat és que no estem en un pla de debat racional, sinó de pures emocions. No hi ha voluntat d’entendre arguments contraris i ningú sap què portaria la independència.

Diu que els sentiments han substituït els arguments. ¿Com a periodista li ha passat?

L’1-O va ser molt difícil de cobrir, veient les càrregues policials...

Què va sentir?

Tristesa. Sabíem que podia passar, però quan ho veus dius... “Déu meu”. Això marca un abans i un després i afegeix un component en el conflicte que dificulta molt la solució. Ara hi haurà uns màrtirs de l’1 d’octubre.

¿És llavors quan a Le Monde penseu que el Procés va de debò?

A les eleccions del 2015, en clau de plebiscit, ja vam veure que per a Espanya seria molt complicat sortir d’aquest conflicte.

Assegura que mai havia sentit tan escrutada la seva feina. Per què?

Els corresponsals hem sigut una part d’una maquinària. Per a la Generalitat som una part important perquè creu que podem influir en l’opinió pública internacional.

S’ha sentit pressionada?

Sí, però és una pressió normal dins del periodisme. Persones que et diuen què hauries d’escriure. Els corresponsals tenim un grup de WhatsApp amb la Generalitat, cosa que ens ha permès un bon accés a les fonts, però la contrapartida és que ells ho utilitzen per fer-te pressió.

A Madrid passava el mateix?

Al contrari, allà hi havia abandonament total. No els interessava que parléssim del tema i feien com si no existís. Els ministres em deien que amb la recuperació econòmica el Procés es desinflaria sol.

¿Es va creure la declaració d’independència del 27-O?

Va ser real perquè va passar dins d’un Parlament, però no portava enlloc. Minuts després s’intervenia la Generalitat, i Carles Puigdemont fugia al cap de dos dies. Això va deixar la declaració en un pla totalment simbòlic i buit i va fer caure l’interès internacional en el Procés.

El que es buscava, precisament, era trobar suports internacionals.

Però és incomprensible que facis una declaració d’independència i no la defensis sobre el terreny. La gent no vol continuar assistint a aquest teatre.

Els que no el van seguir van anar a presó. I abans ja hi eren els Jordis.

Fins que van detenir els Jordis crec que Rajoy estava guanyant la batalla, i crec que la Moncloa ho va viure com un cop terrible. Això tornava a unir els independentistes i a fer sortir la gent al carrer. Queda clar que quan actives la maquinària judicial perds el control com a polític. No crec que el conflicte a Catalunya es pugui solucionar mentre hi hagi gent a presó.

Creu que són presos polítics?

No. Les seves idees polítiques els han portats a fer actes il·legals, i aquests actes els han portat a presó. Però sí que sorprèn molt la contundència de la justícia espanyola, el fet que estiguin en presó preventiva.

El jutge Llarena fa pivotar les seves acusacions sobre el concepte de la violència. N’ha vist en el Procés?

L’1-O hi va haver violència. Per part de la policia, però també d’alguns manifestants. Amb això no justificaré que fos un alçament violent, però és una qüestió d’interpretació jurídica. És cert que el moviment independentista es caracteritza per les manifestacions sense violència, però també que tot ha sigut molt perillós.

Perillós?

L’1-O hi podria haver hagut problemes greus, ja sigui per la intervenció policial o perquè algú hagués sortit amb una carrabina al carrer.

¿Preveu un canvi de dinàmica amb els nous governs català i espanyol?

És important, perquè la situació estava enquistada i tot és possible, però serà molt difícil.

Un referèndum pot ser la solució?

Si hi ha un referèndum ha de ser sobre una reforma dins d’Espanya i no d’autodeterminació. Catalunya i Espanya tenen llaços tan profunds que això agreujaria la situació.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF