L'autocrítica segons Albert Rivera

Arrimadas té un paper residual en les memòries de l’exlíder de Cs

La desfeta de Ciutadans a les eleccions del 10-N va portar Albert Rivera a la dimissió i el silenci. Gairebé un any després, la publicació del seu llibre Un ciudadano libre (Espasa)és la primera ocasió en què mira enrere i repassa el seu propi auge i caiguda a Cs, partit que associa directament a la seva persona des de la seva fundació. Un repàs en què l’autocrítica és lacònica, els atacs a l’independentisme predominants, i del qual, sorprenentment, Rivera deixa pràcticament fora la seva successora, Inés Arrimadas, a qui només esmenta en quatre ocasions al llarg de 320 pàgines.

Tot i limitar l’anàlisi de la seva desfeta al fet que va ser víctima de la polarització -“Aixecar la bandera blanca del pacte amb PSOE i PP en un país atrinxerat em va costar la mort política”, diu-, Rivera dedica un capítol sencer a recordar les dotze hores que van anar des de l’hecatombe a les urnes fins a la seva dimissió. Una reconstrucció en què no s’està de llançar-se alguna floreta. “La manera en què vaig arribar a Cs té molt a veure amb la manera en què vaig marxar”, assegura recordant que va ser escollit per primera vegada líder del partit perquè el seu nom començava per la lletra a: “Mai vaig estar aferrat al càrrec perquè, en realitat, mai vaig lluitar per ell”. Per això, diu, la nit electoral ja es plantejava l’opció de dimitir si es complien els pitjors pronòstics de les enquestes. L’exlíder de Cs -que diu haver vist plorar “alguns periodistes” quan va fer pública la renúncia- esmenta l’escalf rebut per part dels membres del seu nucli dur, especialment la seva mà dreta, José Manuel Villegas. No fa al llarg del capítol una sola referència a Arrimadas.

Rivera sí que parla de la seva successora en altres moments del llibre. La defineix com una “dona intel·ligent, amb una enorme capacitat de treball”, però no entra a valorar l’acostament que Arrimadas ha fet cap al PSOE des que va arribar al càrrec. En lloc d’això, decideix fer un exercici de política-ficció en el passatge en què aborda una futura gestió de la pandèmia ideant una gran coalició amb el PSOE, PP i Cs liderada -per exemple- per Josep Borrell. “Impossible? Per què?”, es pregunta, criticant que “la simple idea d’un gran acord d’estat” sembli “un conte de fades”.

Un home de l’Íbex?

En un capítol, Rivera explica que el partit va arribar a debatre sobre si calia combatre l’etiqueta d’“home de l’Íbex” que l’acompanyava, i que ell va aconsellar als seus companys que no el “desmentissin” i se sentissin “orgullosos” de seduir “les principals empreses” amb les propostes econòmiques de Cs. Tanmateix, assegura que “Cs va néixer a pesarde l’establishment polític i econòmic”.

L’exlíder del partit taronja sosté que en política ha tingut amics, adversaris i enemics. Entre els adversaris, hi situa Pedro Sánchez -amb qui, diu, la sintonia va anar “de més a menys i de menys a res” a partir de la moció de censura- i Mariano Rajoy, amb qui va millorar la relació de la mà de la lluita contra l’independentisme. És precisament per als líders d’aquest espai per a qui reserva l’etiqueta d’“enemics”, centrant-se en Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Quim Torra. L’exlíder de Cs dedica un capítol al “cop a la democràcia” -el Procés-, tema central del discurs de Cs. El compara amb el 23-F tot i que, al seu entendre, aquest ha estat un “cop postmodern, dividit entres escenes” -els plens 6 i 7 de setembre, l’1-O i el 10-O-, i equipara el discurs de Felip VI del 3-O amb el que el seu pare, Joan Carles I, va fer per parar el cop de Tejero. Rivera tanca el repàs de la seva trajectòria admetent la derrota però reivindicant haver-ho “intentat”. “Prefereixo haver-m’hi atrevit”, reflexiona.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF