INVESTIDURA ESPANYOLA

Reformes per evitar el bloqueig institucional

Les principals vies per facilitar la formació de govern a l’Estat impliquen tocar la Constitució i el paper del rei

Pedro Sánchez buscarà demà la confiança del Congrés per primer cop des del 28-A i després de 85 dies com a president del govern espanyol en funcions. Un període breu comparat amb els 316 dies que Mariano Rajoy va passar en la mateixa situació el 2016 -abans de la repetició electoral del 26-J- o els 541 amb què l’executiu en funcions a Bèlgica va assolir el rècord el 2011. Davant les dificultats del líder socialista per ser investit i formar govern, però, diversos partits han defensat recentment propostes de tot tipus per evitar o dificultar el bloqueig institucional a l’Estat. Propostes que implicarien des de canvis constitucionals més o menys ambiciosos a veritables reformes estructurals en les quals caldria repensar el sistema electoral espanyol. I totes tenen, tal com destaquen experts consultats per l’ARA, una cosa en comú: requereixen un consens difícil d’assolir.

Les principals idees plantejades s’emmirallen en models ja existents en altres nivells de l’Estat o a la resta del món i afecten principalment la manera com s’investeix el president, regulada per l’article 99 de la Constitució. “S’ha de reformar”, deia recentment el mateix Sánchez en una entrevista en què plantejava l’opció de canviar l’article per assimilar la investidura a la dels alcaldes als ajuntaments: si cap dels candidats obté majoria absoluta al consistori, automàticament és nomenat alcalde el de la llista més votada. Aquest sistema ja funciona al Parlament de Castella-la Manxa -i, fins al 2001, també al de Navarra-, on el president de la comunitat és el candidat de la primera força si, dos mesos després de la primera votació a la cambra, cap aspirant ha aconseguit majoria absoluta en la primera volta o majoria simple en la segona.

Sense opció de votar ‘no’

A parer del politòleg i professor de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón, però, aquesta opció desincentivaria la cerca d’acords al Congrés. Per això és més partidari de models nominals com els que hi ha al País Basc o Astúries. En aquestes dues comunitats, els parlamentaris no poden votar en contra dels aspirants a lehendakari o president autonòmic, sinó que han de donar suport a un dels candidats o abstenir-se. En el primer cas, plantejat en alguna ocasió pel PSOE, es poden presentar tants candidats com formacions i serà escollit el que aconsegueixi o majoria absoluta o, en una segona votació, majoria simple. En el model asturià, en canvi, si hi ha una segona volta només serà per votar entre els dos candidats que en la primera hagin obtingut més suports. Una diferència que, segons considera Simón, fa que sigui un model menys ideal que el d’Euskadi. Per aplicar qualsevol dels dos tipus d’investidura en l’elecció del president espanyol caldria, com a mínim, retocar l’article 99 de la carta magna, i això requeriria una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat. Simón assenyala, a més, que també caldria reformular el paper del rei en el procés d’investidura. El monarca és ara l’encarregat de proposar el candidat després de consultar els representants dels diferents grups, però si es poguessin presentar diversos candidats el seu paper podria arribar a desaparèixer i això afectaria les funcions constitucionalment previstes per al monarca al títol dos de la norma. Un apartat que només pot ser reformat mitjançant un llarg procés que inclou el vot de dos terços de les dues cambres, la convocatòria de noves eleccions i un referèndum de ratificació posterior, entre d’altres.

El paper del rei, en tot cas, és clau en algunes de les vies per reduir el risc de bloqueig a l’Estat. Simón considera que, mitjançant una interpretació diferent de l’article 99, també podria assumir un paper més “important” en la formació del govern, com passa amb la monarquia a Bèlgica o el president de la república a Itàlia, i “repetir tantes rondes de consultes amb els grups com calgui fins que un candidat tingui prou suports”. Lluís Orriols, també politòleg i professor a la Carlos III, afegeix una altra possibilitat per agilitzar la investidura que també passaria pel rei o, si així s’establís, per la presidència del Congrés: “Designar qui formarà govern pressuposant la confiança de la cambra. Si aquesta no hi confia, més endavant ja presentarà una moció de confiança”, explica, matisant -això sí- que donar al rei aquest paper toparia amb el rol “testimonial” previst per a una monarquia parlamentària.

Qualsevol tipus de canvi a la Corona també toparia, probablement, amb l’oposició dels partits conservadors. Per dificultar el bloqueig, de fet, el PP aposta per una reforma que, com passava fins ara a Grècia, es basi en atorgar cinquanta diputats extres al partit guanyador de les eleccions generals. Pablo Casado al·lega que no caldria tocar la Constitució perquè ja preveu que el Congrés tingui una forquilla d’entre 350 diputats (com ara) i 400. Diversos experts en dret, però, han qüestionat la constitucionalitat de la proposta dels populars, que no casaria amb la circumscripció provincial fixada a la norma per als comicis o el principi de proporcionalitat. Cs, en canvi, defensa un sistema com el de la Comunitat de Madrid, on s’estableix un termini per a la primera sessió d’investidura. Com va passar fa uns dies a l’Assemblea de Madrid, aquesta exigència pot fer que el ple se celebri encara que no hi hagi cap candidat amb els suports suficients.

Entre les mesures profundes per garantir la formació de govern també hi hauria la doble reforma constitucional i de la llei orgànica de règim electoral general per dotar l’Estat d’un sistema majoritari que permetés, per exemple, una segona volta per a l’elecció del president, com passa a França. Un model “propi dels nostàlgics del bipartidisme”, apunta Orriols, que qualifica aquestes vies -també la dels llindars de vot per accedir al Congrés, que dificultarien l’entrada dels partits independentistes- de “poc realistes” a curt termini.

Canvis complementaris

Encara que s’acordessin canvis legislatius més senzills, però, els dos professors destaquen que caldria acompanyar els nous tipus d’investidura amb canvis en les mocions de censura -fent-les més fàcils per equilibrar el procés de nomenament i cessament del president- o dotant el Congrés de més poder de control de l’executiu, cosa que faria que els partits no primessin tant la condició de ser al govern. “L’objectiu no és només que hi hagi govern, sinó facilitar la governabilitat”, afegeix Simón. I, enmig del cúmul de propostes, partits com Podem són partidaris de no fer res i esperar que els partits es posin d’acord. Orriols, de fet, creu que una bona opció seria esperar que, després d’anys de molta volatilitat en el vot, els electorats es vagin consolidant i els partits comencin a prioritzar els pactes per sobre de l’oportunitat de créixer en unes noves eleccions. “El temps podria curar-ho”, conclou.