DEBAT D’INVESTIDURA

Rajoy abraça el PSOE i fa de Podem el referent de l’oposició

El president espanyol perd la primera votació i haurà d’esperar a demà per ser investit

Encara falta un dia més. Mariano Rajoy en porta 312 esperant ser investit president del govern espanyol, i serà dissabte cap a les vuit del vespre quan ho aconsegueixi. Aquest dijous el guió va ser el previst: el candidat va ser rebutjat pel Congrés per 170 vots a favor del PP, Ciutadans i Coalició Canària i 180 en contra de Podem, ERC, el PNB, el PDECAT i la resta del grup mixt. El resultat és idèntic al de l’agost, però el panorama és diferent: Rajoy ja sap que se’n sortirà i prepara el terreny per tenir una legislatura plàcida, amb un suport estable de Ciutadans i un PSOE dòcil que li permeti tirar endavant els principals assumptes. Els socialistes malden per liderar l’oposició, però hi ha un candidat clar a ser l’antagonista del govern: Podem. La polarització entre Rajoy i Pablo Iglesias minimitza el PSOE i dóna arguments de futur a tots dos. Incidiran en arguments del passat: un va guanyar erigint-se com la barrera contra Podem i l’altre insistia que era l’única garantia que Rajoy no fos investit.

El segon dia de debat d’investidura va semblar més una discussió sobre qui havia d’abanderar l’oposició que sobre el candidat a governar. El PSOE tenia un paper difícil, amb un Antonio Hernando que ha passat de ser un fervent paladí del “no és no” a defensar l’abstenció. El discurs va virar de la cruesa que va exhibir a l’agost Pedro Sánchez -que el mirava amb fredor- a una resignació mal dissimulada. Hernando va fer esforços per criticar la gestió de Rajoy, però amb la decisió d’abstenir-se els retrets queden en paper mullat. El candidat va aprofitar-se’n i li va fer el que Hernando va definir com “l’abraçada de l’ós”. Sota l’elogi de la “responsabilitat” socialista, Rajoy hi amaga la intenció de comptar amb el PSOE per a la governabilitat.

Un passat en comú

En poc més d’un any s’hauran d’aprovar dos pressupostos i encaminar les reformes del finançament, de l’educació i de les pensions. Rajoy té l’amenaça de noves eleccions a punt per sotmetre un PSOE ocupat en la crisi interna. “Si ens abstenim, serà la legislatura del xantatge”, havia advertit Sánchez en el primer debat. Ahir Rajoy va ser subtil en la pressió, i va recordar el que uneix el PP i el PSOE: un passat farcit de pactes d’estat des de la Transició. El diàleg amb els socialistes, que Rajoy necessita, és també una exigència cap al PSOE, a qui culparà de qualsevol bloqueig. L’estratègia li ha funcionat, i seguirà aplicant-la per mantenir les seves polítiques: “Revertir és dolent per a Espanya, però no vol dir que no es puguin fer canvis raonables”.

A Rajoy el va ajudar C’s. Albert Rivera va erigir-se en oposició “responsable”, però la seva falta de retrets al PP i l’èmfasi a l’hora de referir-se als altres partits van fer que el seu fos un discurs propi del partit que dóna suport al govern. Més còmode que ningú amb l’esperit de la Transició, Rivera vol ser l’eix que uneix el bipartidisme. Els pactes l’avalen: de les 150 mesures que va acordar amb el PP, n’hi ha 100 que també va tancar amb el PSOE després del 20-D.

Als tres partits els uneixen la unitat d’Espanya i el rebuig a Podem, erigit pel PP i C’s com a veritable líder de l’oposició. També hi va contribuir Hernando, que va recuperar la fallida investidura de Sánchez per culpar Podem del fracàs de les esquerres.

Iglesias se sent còmode rebent els dards. Vol liderar l’oposició a l’hemicicle i al carrer, i va encendre el Congrés en un discurs molt dur contra el PP i la corrupció, parlant dels “delinqüents potencials” que hi ha al Congrés i amanint-ho amb gestos com l’abandó de l’escó. A Rivera el menysté, i al PSOE li deixa clar que sent membre de la “triple aliança” no pot fer oposició. “Estan més a prop del PP que de nosaltres”.

L’altre gran teixidor és Catalunya. El PP, el PSOE i Ciutadans van a l’una. El partit taronja va fer seva la reivindicació del sistema de finançament com a alternativa al procés, encara que la Generalitat ja hagi menystingut la proposta de Rajoy. El PSOE s’hi abona -són molts els presidents autonòmics que la necessiten- però en l’afer català encara marca un cert perfil propi amb la reforma federal de la Constitució. Això sí, Hernando va reduir l’Espanya plurinacional que defensava José Luis Rodríguez Zapatero a una nació “amb diversos sentiments de pertinença”. Els partits catalans van donar una resposta ferma: l’únic camí passa pel referèndum.

Rajoy ja té el full de ruta traçat per passar amb comoditat la legislatura: manteniment de l’ statu quo amb el PSOE i C’s i de la unitat d’Espanya. Encara li falta un dia però demà, quasi un any després del 20-D, podrà començar a aplicar-lo.

MARIANO RAJOY, envalentit

El temps li ha donat la raó i es prepara per a una legislatura molt més còmoda del que podia somiar el 20-D. Va ser magnànim amb el PSOE i sarcàstic amb Podem, en un intercanvi de retrets en què es va combinar la duresa amb la ironia. En tot moment va dur el debat per on volia.

ANTONIO HERNANDO, incapaç

Tenia el paper més difícil, i no se’n va sortir. La seva contundència en el “no és no” el va encotillar en un discurs poc creïble i que resumia la situació de desconcert que impera en el PSOE. El rebuig dels seus propis companys i l’actitud del PP i el PSOE no el van ajudar.

PABLO IGLESIAS, combatiu

Fa dies que vol endurir el to per afermar-se en l’oposició. Ahir va tornar a demostrar que està disposat a ser políticament incorrecte per carregar contra Rajoy, present en tot moment. El xou d’abandonar l’escó per una discussió amb Ana Pastor va arrodonir la seva actuació.

ALBERT RIVERA, entregat

Va ser una arma més per a Rajoy. El seu discurs va ser tan mancat de retrets cap al president en funcions que Rajoy va dedicar la rèplica a presumir de política econòmica. Va preferir buscar el cos a cos amb Podem, amb crítiques dures. Iglesias li va respondre ridiculitzant-lo.

JOAN TARDÀ, portaveu

Fidel a la seva contundència habitual, va explicar el full de ruta del Govern cap al referèndum fent servir els arguments de Puigdemont. Tardà també va anunciar que la Generalitat renunciava a negociar el nou model de finançament. Va exhibir duresa contra l’immobilisme.

FRANCESC HOMS, insistent

Va ser clar en el seu argument: si Catalunya camina cap a la independència és per culpa de la incapacitat dels governants a respondre a les demandes dels catalans. Va aconseguir diferenciar-se d’ERC estenent la mà a Rajoy sense perdre la duresa en el discurs sobre el procés.