Radiografia de l’indult a Espanya

En els últims 10 anys només se n’ha concedit un 5% en contra del criteri del tribunal i la Fiscalia

Revocat ja el tercer grau, una altra carpeta sobre els presos independentistes espera a la taula del jutge Manuel Marchena: la de l’indult. El mateix tribunal que va jutjar els líders de l’1-O ha de fer ara un informe expressant el seu criteri -sumat al de la Fiscalia- sobre la concessió de la mesura de gràcia a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. La duresa dels escrits del Suprem contra el règim de semillibertat fa presagiar que tant el ministeri públic com el tribunal s’oposaran a l’indult i passaran la pilota a un govern espanyol que haurà de decidir si allibera els presos en contra de l’opinió -no vinculant- de la resta de parts. Un fet excepcional, com deia el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, dilluns a El País, però no inèdit. Fins a 63 vegades des del 2011 governs del PP i del PSOE han concedit indults en casos en què tant la Fiscalia com el tribunal sentenciador s’hi havien oposat.

Això vol dir, però, que només en un 5% dels 1.250 indults concedits en els últims 10 anys dels quals es coneix el criteri del tribunal i la Fiscalia, la decisió s’ha pres amb informes desfavorables de tots dos. És encara més baixa la xifra d’indults concedits respecte als sol·licitats: de mitjana, només un 2,2% des del 2011. Durant el primer semestre del 2020 s’han concedit 22 indults i en la majoria de casos s’ha reduït la pena de presó fins als dos anys, cosa que permet evitar-la si l’implicat no té antecedents. Ara bé, els casos acostumen a estar vinculats a delictes sobre patrimoni (furts o fraus, entre d’altres) i de trànsit, no comparables amb la sedició. De fet, no hi ha precedents sobre casos de sedició en democràcia. Tal com es pot veure al gràfic, no només són pocs els que s’han atorgat amb dos informes desfavorables sinó també en els supòsits en què només un dels dos actors -o Fiscalia o tribunal sentenciador- s’hi han oposat.

Tot i no ser vinculant, l’informe de Marchena és clau perquè, si el Suprem es decanta per la denegació, queda automàticament descartat l’indult total. És a dir, que es perdoni als condemnats la totalitat de les penes: la de presó i la d’inhabilitació. Sí que podria ser parcial i, a partir d’aquí, s’obre un ventall de possibilitats. Per exemple, una commutació de la pena de presó i la d’inhabilitació o una rebaixa només de la privació de llibertat.

Excepcional, però acceptat

Amb tot, tal com va apuntar el ministre Campo, la llei preveu que això passi. “Els informes no són vinculants. Si quan n’hi ha un de desfavorable s’hagués de seguir el criteri, en aquest cas la decisió no seria, com diu la llei, del consell de ministres, sinó de qui emet l’informe”, va exposar amb claredat el subsecretari de Justícia, José Bueno Sánchez, en la seva última compareixença a la comissió del Congrés, el 23 de novembre passat. Però va puntualitzar: “La línia absolutament general, tal com es veu a les dades, és seguir aquest criteri [el dels informes], perquè aquí resideix en bona part i en molt sovint part de la motivació”.

Tot i que en el debat polític tenir els dos informes en contra és un dels principals arguments per criticar la concessió d’un indult, jurídicament no es posa en dubte que la figura “està pensada com a prerrogativa del govern”, subratlla en conversa amb l’ARA l’exvocal del Consell General del Poder Judicial Mercè Pigem. De fet, l’any 2016 el PSOE va presentar una proposta per modificar la llei de l’indult de 1870 en la qual no plantejava cap reforma en aquest sentit.

Els principals canvis eren: concretar que la reinserció del penat havia de ser un factor a tenir en compte a l’hora de concedir la mesura de gràcia i establir que no es puguin revertir condemnes per corrupció i violència de gènere. La gran majoria d’experts que van comparèixer aleshores a la comissió del Congrés, però, van oposar-se a aquesta segona iniciativa. “Tots els delictes, pel simple fet de ser-ho, mereixen un rebuig social, motiu pel qual no poden gaudir de certs avantatges uns per sobre dels altres”, va concloure la jurista Paula Doga en el seu treball final de grau de criminologia, que va elaborar després d’una recerca per a la compareixença de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas a la cambra baixa en el marc d’aquells debats.

Una tercera pota d’aquella proposta era la necessitat d’argumentar més la concessió de l’indult. L’expressava així l’ara ministre Campo, llavors portaveu del PSOE al Congrés: “Cal tornar a una certa exigència de motivació, que com a mínim donaria lloc a un control formal sobre la seva existència, i suposaria un fre a l’arbitrarietat”. El 1988 una reforma de la llei de l’indult durant el govern de Felipe González va substituir de l’article 30 les paraules “decret motivat i acordat en consell de ministres” per “reial decret”. La desaparició del terme “motivat” en la concessió de la mesura de gràcia per part de l’executiu contribuïa a l’opacitat.

En aquest sentit, la poca transparència és una característica de l’indult a Espanya. El Butlletí Oficial de l’Estat publica els decrets, on s’inclou el nom de la persona agraciada, els delictes, la pena original i la resultant, però no s’especifica el criteri del tribunal sentenciador i la Fiscalia, ni tampoc la motivació. Però l’intent del PSOE de reformar la norma va decaure per l’avançament electoral de l’abril del 2019 i ara està guardada al calaix.

Uns anys abans, la reforma del Codi Penal del juny del 2015 va servir per introduir l’obligatorietat del govern de donar compte semestralment de la concessió i denegació d’indults, tot i que la informació que proporciona és purament estadística. No es coneixen els motius de concessió o denegació ni tampoc quins tenien informe favorable o contrari del tribunal i la Fiscalia. “Ens vam adonar que faltava una peça de control parlamentari”, rememora Emilio Olabarria, exdiputat del PNB al Congrés i un dels ponents d’aquella reforma.

Canvi de tendència

Aquella va ser una esmena “col·lateral” que Olabarria desvincula de la reducció dràstica d’indults concedits a partir del 2013. Més aviat, sosté l’exdiputada de CiU Montserrat Surroca, el fet que els últims anys se’n donin tan pocs respon a la gran polèmica que van suscitar casos sonats com el que Mariano Rajoy va concedir a quatre mossos d’esquadra condemnats per tortures el 2012 -amb els dos informes en contra-; o el que José Luis Rodríguez Zapatero va donar a l’ex número 2 d’Emilio Botín al Banc Santander, Alfredo Sáenz, el 2011. La sala penal del Suprem, en el rebuig a una querella contra Zapatero, va qualificar aquest últim indult “d’arbitri i incontrolable”.

El Suprem només pot revocar un indult per qüestions formals, tal com va passar en el cas del kamikazeel 2013, un conductor que havia matat una persona a la carretera perquè circulava begut en contra direcció. D’aquest últim es donava la circumstància que l’advocat del beneficiat treballava al mateix bufet que el fill del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. El govern no havia especificat en el decret que la decisió es prenia per “raons de justícia, equitat o utilitat pública” i el TS va anul·lar l’indult. L’executiu ja no el va corregir.

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF