Quim Torra: “Pots estar mesos sense parlar amb un amic, però saps que hi és. Això és el que més valoro de l’amistat”

L’escriptor i advocat Quim Torra tenia previst anar-se’n de vacances al Perú aquest estiu, però li va sorgir un imprevist: es va convertir en el 131è president de la Generalitat de Catalunya. “La cosa s’ha complicat una mica”, bromeja a través del telèfon mentre el xofer el porta cap a Blanes. Al Perú no hi anava només a visitar la muntanya dels Set Colors o les ruïnes del Machu Picchu, hi anava a veure una amiga: l’Elena Montobbio.

“Ens vam conèixer als 18 anys, a través d’un grup d’amics”, recorda. Es trobaven sovint a Barcelona, en un centre de jesuïtes on feien conferències per a joves. “Eren reflexions sobre la vida i els valors, sobre com podíem encarar el futur”, detalla Torra, que gràcies a l’Elena també va conèixer qui acabaria sent la seva dona, la Carola Miró.

Junts van fer més d’un viatge. El Regne Unit, França, Alemanya… “Un dels que més recordo va ser a Lisboa. Érem dotze i vam fer un munt de quilòmetres, en aquella època anava amb el meu Quatre Llaunes”. Aleshores l’Elena va començar a treballar en cooperació internacional i se’n va anar a viure a Nicaragua primer i al Perú després. Malgrat que aquest estiu li serà impossible visitar-la, Torra sap que a una amistat no cal veure-la cada dia per saber que hi és. “Pots estar mesos sense parlar amb un amic, però saps que hi és. I això és el que valoro més de l’amistat”.

Ara que és president, diu que l’amistat és més important que mai. “Aquests dies intento preservar alguns espais de normalitat, que són pocs i limitats, i els amics ho són. Intento buscar temps per ser amb ells, per passejar-hi. Són els que més em poden ajudar, els que em parlaran d’una manera més natural”.

A més de l’Elena, el president Torra manté la majoria dels amics d’infància. “Ara me’n vaig cap a Blanes a veure els focs artificials, i segurament me’ls trobaré allà. És una cita a la qual no falto mai”. Els amics d’infància els va fer a l’escola de la colònia industrial SAFA de Blanes, on el seu pare treballava com a directiu. “A l’escola estàvem tots barrejats, era com una petita família. A Barcelona, en canvi, al principi m’hi perdia”, recorda.

Preguntat sobre si podria ser amic d’algú que defensi l’empresonament dels polítics independentistes, respon que és amic de persones que no l’han votat i de persones que no estan a favor de la independència, i conclou: “Però d’un feixista? D’un feixista no en podria ser amic mai”.