El PP i Cs per ara deixen Vox fora de la negociació tot i no descartar els seus vots

SevillaAmb la mirada en el 27 de desembre, data en què ja ha d’operar el Parlament andalús, el PP i Ciutadans van celebrar ahir a Sevilla la primera reunió d’una saga el corol·lari de la qual hauria de ser l’anunci d’una aliança històrica: es tractaria del primer govern de la comunitat sense el concurs del PSOE-A. Les negociacions es desenvolupen amb un aire sucursalista, ja que tant el secretari general del PP, Teodoro García Egea, com el seu homòleg a Cs, José Manuel Villegas, supervisen en clau estatal els acords dels seus franquiciats. Entre aquests acords s’inclou una doble cessió a la formació taronja, que ocuparia, a més d’un nombre per definir de conselleries, la vicepresidència de la Junta i la presidència de la cambra andalusa.

Els dies passen i Cs ha suavitzat el seu discurs fins al punt de jubilar la seva línia vermella, que era convertir el gadità Juan Marín en president argumentant que es tracta de l’únic partit que va millorar els seus resultats substancialment en les eleccions del 2 de desembre.

La realitat és una altra: la pressió per desallotjar la família socialista és tan formidable que fins i tot els que entenen que la societat amb el PP s’articularà en última instància gràcies als 12 escons de Vox saben que es tracta d’un mal menor. Aquí entra en joc l’efectivitat del màrqueting (no pactem amb l’extrema dreta, és l’extrema dreta la que ens deixa els seus vots a canvi de res), però també una crida al PSOE, l’abstenció del qual consagraria el bipartit sense més gesticulacions.

De fet, l’horitzó que dibuixen el PP i Ciutadans (potser amb massa optimisme) passa per una legislatura de lleis aprovades colze a colze amb els socialistes, que de moment no hi veuen més enllà de l’obstinació de Susana Díaz per perllongar quatre dècades de gestió. Díaz aspira a governar de la mà d’uns socis que no té, o que té només a mitges, perquè si bé Endavant Andalusia (la coalició de Podem i IU) estaria sempre disposada a l’entesa, l’altra part de l’equació és Cs. Teresa Rodríguez ho ha deixat clar: el PSOE s’ha de guanyar primer el suport de Marín, que de moment no presta atenció a Díaz. Amb tot, al parer de Rodríguez, “tot està dat i beneït”.

Díaz s’aferra al càrrec

L’estratègia de Susana Díaz s’anuncia una mica temerària. Al rebuig frontal a la seva dimissió, una opció que s’ha deixat anar sibilinament des de Ferraz, hi afegeix declaracions orgulloses. “Ningú farà agenollar el PSOE d’Andalusia”, adverteix alhora que promet intentar la investidura per tots els mitjans que tingui a l’abast. “Es regenera el que està degenerat, i no és el cas”, afegeix per assentar-se en el càrrec de lideressa sense comprendre que la bufetada que li han propinat els electors respon directament al fruit de la seva gestió deficitària en dos dels blocs que més importen a la gent: la sanitat, exemplar en temps de Manuel Chaves i avui en declivi, i l’educació, on el temps passa sense que els registres de rendiment i abandonament escolar millorin.

Contra aquesta sensació de paràlisi, les comissions negociadores del PP i Ciutadans van revelar ahir que la prioritat és el programa més que el repartiment de seients. Vox, per ara, espera a la recambra sense fer soroll, encara que coneix de primera mà les condicions de les altres dretes per dialogar: respecte a ultrança a la Constitució -i, per tant, també a l’Estatut d’autonomia, que blinda justament les competències que Vox vol retornar a Madrid- i deixar de banda l’eliminació de Canal Sur.

Si finalment es concreta aquest matrimoni conservador, Andalusia s’enfrontarà a la fi als seus propis fantasmes: amb quatre anys de marge (potencial), mai serà tan senzill esbrinar si la comunitat més poblada d’Espanya (8,4 milions d’habitants), la que arrossega més atur (del 22,85%) i la segona més pobra (amb 17.651 euros de PIB per càpita el 2016, només per davant d’Extremadura), té marge de millora o segueix atrapada en els seus retards seculars.