ENTREVISTA

Oriol Junqueras: "El judici i la sentència pesaran com una llosa en la història d'Espanya"

Oriol Junqueras no perd la calma quan el seu amic Raül Romeva, exconseller d’Afers Exteriors, li explica que la Fiscalia demana 25 anys de presó per a ell i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. Romeva ho ha sentit a la ràdio mentre feia esport a la presó

Oriol Junqueras: “Sense ampliar la base és impossible que hi hagi cap ‘momentum’ bo” / XAVIER BERTRAL
ESTHER VERA
ESTHER VERA Directora de l'ARA

Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) no perd la calma quan el seu amic Raül Romeva, exconseller d’Afers Exteriors, li explica que la Fiscalia demana 25 anys de presó per a ell i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. Romeva ho ha sentit a la ràdio mentre feia esport a la presó. La realitat és així. La solemnitat no acostuma a acompanyar els moments decisius de la vida. Parlem a través d’un vidre en un locutori de Lledoners, i prèviament ens ha contestat per escrit un qüestionari. La visita permet precisar respostes, repreguntar i ser presents en un moment greu i estrany que formarà part d’una història encara oberta.

Haurem de començar amb les qualificacions de la Fiscalia i les perspectives del judici. ¿S’esperava una petició de penes tan alta?

Hi ha una desproporció absoluta amb la realitat, i com més gran és la petició de pena més gran és la desproporció. Tothom sap que no hi ha delicte, que aquesta causa és una construcció que no té a veure ni amb la realitat ni amb com som nosaltres. Qualsevol persona honesta, de qualsevol sensibilitat, arriba a les mateixes conclusions.

Li demanen 25 anys de presó per haver encapçalat una rebel·lió amb violència.

Fa molt de temps que hem entès que fer raonaments jurídics no serveix per interpretar l’actuació del Tribunal Suprem i de la Fiscalia. Ens acusen de delictes que no hem comès basant-se en una violència que no ha existit. Parlar de rebel·lió és un escàndol. Rebel·lió és que un coronel de la Guàrdia Civil entri armat i disparant al Congrés de Diputats i no pas fer possible que més de dos milions de persones puguin votar. Qualsevol sentència que no sigui l’absolució serà una sentència injusta. Necessitem una alternativa a aquesta realitat que ens imposen.

Quina diferència hi ha entre l’ERC i l’Oriol Junqueras del 26 d’octubre del 2017 i l’ERC i l’Oriol Junqueras d’ara, després de passar un any a la presó?

Des de fa molts i molts anys, ERC treballa amb l’objectiu de la independència, i la major part del temps ho ha fet en solitari i des de la indiferència i la incomprensió de molta gent. Avui, com fa un any, ERC manté ferm aquest compromís i continuarà treballant per afegir més i més gent al projecte de la independència. I ho farem com ho hem fet sempre, al costat de la gent. Ara som més forts que mai perquè estem superant reptes que mai havíem hagut de superar. I ho fem al costat de més gent de la que mai havia estat al nostre costat -obrers, empresaris, autònoms, jubilats, universitaris, gent de la cultura-, que veuen en ERC la millor opció per defensar els valors republicans, els drets civils, les llibertats fonamentals, les escoles, la feina i les famílies.

¿Com es passa de pressionar Puigdemont perquè declari la DUI a fer un gir pragmàtic i apostar per no posar terminis i prioritzar eixamplar la base?

L’objectiu d’eixamplar la base no és nou. Des que soc president del partit, l’any 2011, aquest ha sigut un objectiu prioritari, i ho continua sent. Llavors hi havia 14 diputats independentistes al Parlament i ara n’hi ha 70. Els dies 26 i 27 d’octubre sempre vam dir-li al president que respectaríem la decisió que prengués, però això és compatible amb expressar el punt de vista propi.

¿La seva proposta ara és aprofitar el momentum o ampliar la base?

Són idees compatibles. Posar fonaments a llarg termini i ampliar la base són condicions sine qua non per arribar a la independència. Sense ampliar la base és impossible que hi hagi cap momentum bo. Einstein deia que calia un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració. Sense esforç no arriba la genialitat. És menys romàntic però imprescindible. Sortir-nos-en requereix constància, treball i assumir contradiccions.

¿La por d’una possible fractura social és el que l’ha fet virar?

És evident que la fortalesa més gran que tenim a Catalunya és la cohesió social, i és un valor que sempre hem de protegir. Sempre he defensat que el projecte polític de la independència només es pot defensar des d’un compromís inequívoc amb la democràcia, on no té cabuda la violència.

¿Creu que l’independentisme no ha sigut capaç de convèncer una part de la població catalana que se sent espanyola que amb la República hi sortiran guanyant?

Més que convèncer, es tracta de construir conjuntament un futur per a tothom. És evident que hi ha moltes parts del territori on l’independentisme ja ha guanyat, on obté majories molt àmplies. Però al costat d’això també hi ha algunes comarques, amb un nombre de població molt significatiu, on l’objectiu de ser una República no és majoritari. Per això hem de continuar treballant, perquè l’independentisme sigui majoritari de forma transversal a tot el país. Tenim la voluntat política, la necessitat social, el deure moral i el convenciment íntim que ens hem d’adreçar a tothom, que hem de sumar arreu i que hem de construir les majories més àmplies i transversals possibles.

Vist amb perspectiva, ¿va ser un error, la DUI? Quins altres errors creu que es podrien haver evitat?

Quan les coses han passat és molt més fàcil saber si una decisió és la millor o no. És clar que avui Catalunya encara no és una República, però mai havíem estat tan a prop d’aconseguir-ho. Ara hem comprovat com l’estat espanyol, per defensar la unitat d’Espanya, està disposat a saltar-se les regles de l’estat de dret, i això ara ho sabem tots. Segurament, tenir un calendari tan exigent per aconseguir un objectiu tan ambiciós no va ser la millor manera de plantejar-ho. Sigui com sigui, el nostre objectiu i la nostra estratègia són ben clars i els coneix tothom. La convivència, el bé comú, el creixement econòmic, la distribució de la riquesa, la igualtat d’oportunitats, la justícia social, la República Catalana. I tot això només és possible amb una majoria el màxim d’àmplia i transversal de la nostra societat. El futur no es construeix només amb paraules sinó amb l’exemple quotidià del nostre compromís, en els centres educatius, en els centres de treball, en l’àmbit familiar i, evidentment, també a les presons, on demostrem cada dia la intensitat del nostre compromís amb la veritat i la justícia.

¿Coincideix en el diagnòstic que un dels motius del fracàs va ser la competència entre CDC i ERC, entre Puigdemont i vostè mateix?

No. Aquest és un argument recurrent, però la realitat és que el referèndum de l’1-O es va fer i l’objectiu era d’una gran complexitat. No hi ha dubte que els dos partits venim de tradicions polítiques diferents, però això no va ser cap obstacle per estar junts al Govern i treballar colze a colze. A més, no es pot oblidar que per assolir la majoria absoluta també era necessari comptar amb els vots de la CUP. I a més, el nostre compromís de treballar amb tothom el demostrem cada dia no només amb els partits polítics sinó també amb els sindicats, les patronals, les universitats... que, com bé sabeu, estan permanentment en contacte amb nosaltres dins i fora de les presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners.

¿No havien previst que l’Estat respondria amb duresa? Algunes fonts diuen que l’1-O van ser molt conscients que hi podia haver una desgràcia encara més greu de la que hi va haver.

Ningú podia preveure la resposta extremadament violenta de l’1-O, que va acabar amb mil persones ferides. Es va actuar sobre la ciutadania, sobre persones que no estaven cometent cap delicte. Van negar fins a l’últim segon que hi hauria un referèndum i quan van veure que hi havia 2.300 col·legis oberts i 6.200 urnes van fer tot el possible perquè la notícia fos una altra. En qualsevol cas, el nostre compromís amb la democràcia i el civisme són i seran sempre irrenunciables.

Ara vostè és a la presó. Quina és la via que defensa ara ERC per assolir la independència?

L’hi deia abans. La via d’ERC és la via política i democràtica. Volem acreditar una majoria social i política indiscutible a tot arreu, també en l’àmbit internacional. I evidentment hem de posar en valor allò que més ciutadans de Catalunya aglutina. El 80% del catalans accepten que la solució és un referèndum acordat al qual els que voten i els que voten no se sentin cridats. Ni més ni menys que el que va passar a Escòcia fa quatre anys.

Vostè ha dit que no hi ha dreceres a pactar un referèndum amb l’Estat. Però com se l’obliga a fer-ho?

El referèndum acordat que avui és impossible l’hem de convertir en inevitable. Si a totes les eleccions acreditem una majoria independentista inequívoca, que cada vegada superi més clarament la meitat dels vots, és una situació insostenible en el temps per a l’Estat. Hem d’aprofitar totes les oportunitats i actuar amb intel·ligència, i haurem de ser capaços de gestionar les contradiccions per continuar avançant.

¿No és hora de dir clar que Catalunya no pot assolir la independència de manera unilateral?

Crec que som majoria els que entenem que la manera desitjable d’arribar a la independència és partint d’una majoria democràtica inapel·lable.

Una de les diferències estratègiques amb el món de JxCat és que ells consideren que s’ha de mantenir un cert grau de tensió amb l’Estat amb gestos com el de no substituir els diputats suspesos. En canvi vostès aposten per la distensió. És així?

Amb JxCat estic segur que coincidim en moltes coses, també en la necessitat d’actuar políticament amb intel·ligència per anar aprofitant totes les oportunitats que es plantegin. És així com vam actuar per arribar a l’1-O i després al 3-O. Per descomptat que respecto les decisions de tothom i, en el terreny dels gestos, soc partidari de fer aquells que més ens acostin a l’objectiu polític que perseguim tots plegats, com per exemple mantenir la majoria parlamentària.

¿Considera un error renunciar a quatre diputats independentistes al Parlament?

Respecto les decisions que prengui tothom. És evident que perdre la majoria independentista és un inconvenient que obligarà a buscar suports si no es volen perdre votacions que siguin importants per al Govern.

Una de les coses que vostè critica són les llistes unitàries de l’independentisme. Per què? Per què no assegurar un alcalde independentista a Barcelona?

Jo no critico cap opció; totes em semblen legítimes. Sempre diem que som partidaris de buscar les solucions que maximitzen el resultat de les opcions independentistes. Des d’ERC treballem incansablement per tenir un alcalde independentista. Ernest Maragall és un candidat que té les qualitats per ser el pròxim alcalde de Barcelona i per això comptarem amb una candidatura molt transversal. Des de fa anys ERC és el punt de trobada de gent procedent de tots els àmbits. ERC ha de ser la síntesi del país. Les nostres candidatures municipals ho tornaran a ser i, sens dubte, la candidatura d’ERC és la millor garantia perquè Barcelona tingui el millor alcalde, l’Ernest Maragall.

Què els diu als que l’acusen d’estar pensant a fer un tripartit?

No té cap fonament. Ho entenc com un argument que els rivals fan servir per desgastar-nos políticament.

¿Veu possible un escenari amb els comuns i ERC governant junts a l’Ajuntament de Barcelona?

Com he dit abans, la nostra prioritat és que Ernest Maragall sigui el pròxim alcalde de Barcelona.

Jordi Sànchez ens deia fa una setmana que li fa por que vostès pactin bilateralment amb el PSOE amb l’excusa d’eixamplar la base...

Crec que en aquesta frase es barregen elements que són ben diferents. Eixamplar la base no es fa pactant amb el PSOE sinó treballant a Catalunya per convèncer més gent que farem millors polítiques socials, millors polítiques per als autònoms i per a les empreses si tenim les eines d’un estat. Les votacions que els grups parlamentaris catalans, ERC i el PDECat, facin al Congrés segur que respondran a allò que més convingui als ciutadans de Catalunya.

Sànchez i Cuixart desvinculen la situació dels presos del debat sobre els pressupostos. Ho comparteix?

Esclar. Crec que ningú entendria que el fet de continuar a la presó depengui de votar uns pressupostos. No hem comès els delictes dels qual ens acusen i hem d’estar en llibertat. La millor manera de dialogar amb tothom és des del respecte a la llibertat de tothom. Estic convençut que ningú estaria disposat a anar a la presó a canvi d’una partida pressupostària.

Com va anar la conversa amb Pablo Iglesias?

Bé. Va ser una oportunitat per explicar en primera persona al representant del tercer partit de l’Estat que la persecució penal i la situació de presó i exili és inacceptable. És un abús que no podem deixar de denunciar. Que Pablo Iglesias reconegui que som presos polítics és rellevant perquè molts ciutadans de l’Estat perdin la por a reclamar solucions polítiques.

Van parlar dels pressupostos? ¿De la situació jurídica?

Vam parlar de política. La qüestió catalana és una qüestió política.

¿Confia que amb Pedro Sánchez sigui possible trobar una solució política al conflicte?

Mentre hi hagi presos polítics i exiliats és impossible trobar cap solució definitiva. Qualsevol solució a la qüestió política de Catalunya haurà de passar pels vots i per les urnes. Com més aviat assumeixin això més a prop estarem de les solucions.

Quines condicions posaria per a una negociació?

Condicions de partida justes i respecte als actors polítics, a més de preservar el dret de votar dels ciutadans sobre una solució política. La majoria que vol votar és immensa, i la majoria de la gent que vol la República no és tan immensa i l’hem de continuar bastint.

Per Lledoners hi han passat nombrosos actors polítics i socials.

Ara estem parlant, però la possibilitat d’arribar a un acord té moltes fases que passen per parlar, dialogar -que implica escoltar l’altre-, negociar -que significa fer cessions mútues- i finalment fer acords. El diàleg, per ser efectiu, ha de ser entre iguals.

¿Té por que una sentència condemnatòria dura acabi amb un esclat violent a Catalunya?

Tant el judici com la sentència, si fos condemnatòria, mostraran una situació d’injustícia màxima, i és segur que moltíssima gent voldrà mostrar la seva profunda indignació. Els Onzes de Setembre, amb milions de persones al carrer, no hi ha hagut cap incident; aquest és el millor missatge que podem donar al món sencer. El judici i la sentència pesaran com una llosa en la història d’Espanya. Quan es miri amb perspectiva es veurà l’error que van cometre actuant per la via penal en lloc d’actuar per la via política.

Com creu que s’hauria de canalitzar la frustració que pugui generar? Amb unes eleccions?

Jo no tinc mai por de les urnes. Segur que la indignació que es pugui generar es pot canalitzar de més d’una manera. Pot ser que els ciutadans reclamin una manera d’expressar-se, i aleshores unes eleccions poden ser útils, com també ho és que el Govern governi i s’ocupi de la FP, de fer optatiu el xinès i l’àrab, que situarà els nostres joves en una posició de futur extraordinària. Sigui com sigui, tothom sap que les urnes són imprescindibles en qualsevol democràcia.

Cs s’esforça a donar la imatge que vostè té un tracte de favor a la presó...

Dir això és una mesquinesa. Necessiten constantment alimentar aquest discurs de la confrontació, encara que sigui mentint. Sempre ho han fet.

Com passa les hores?

De moltes maneres. Llegint i responent cartes -que agraeixo de tot cor-, escrivint, rebent visites, preparant el judici amb els advocats i gaudint de la companyia de la família les poques hores que podem estar junts.

Quines activitats fa?

Faig classes als interns, de temes molt diversos, i també passo força hores a la biblioteca. L’esport també és una part molt important perquè ajuda a sentir-se millor i a descansar.

Havia fet mai tant d’esport?

Sí, durant molts anys havia jugat a futbol, a bàsquet i a tenis. Ara hi he tornat i m’agrada!

Continua escrivint als seus fills?

Esclar. L’absència dels fills és la part més dura i dolorosa. Un any sense ells és un dany irreparable. Privar-te, per exemple, de viure com el teu fill i la teva filla aprenen a llegir o a escriure és molt trist, molt dolorós.

Quin paper juga la seva religiositat en aquest moment?

Això forma part de la meva intimitat. En qualsevol cas, com tothom sap, la meva fe és perfectament compatible amb la meva vocació política, amb el meu compromís social i amb el meu amor a la ciència.

Com és la relació amb la resta de presos?

Molt correcta amb tots ells. A la presó també s’hi pot trobar una gran humanitat.

Tem el judici?

No. El visc com una oportunitat per explicar a tothom que som innocents, que no hem comès els delictes dels quals se’ns acusa injustament. Tenim tanta raó, és tanta la justícia de la nostra causa, que guanyarem. Hem de convertir el judici en una palanca, en l’element didàctic per excel·lència.

En quines condicions creu que hauran d’afrontar-lo si encara són a la presó?

Haver de fer un judici que durarà mesos en situació de presó és un fet que en si mateix representa una vulneració del dret de defensa. Unes bones condicions físiques són essencials per poder afrontar el judici. Anar amunt i avall emmanillat, dormir poques hores i haver de veure l’advocat amb un vidre al mig perjudica el nostre dret a tenir un judici just.

image-alt

Per saber-ne més

“Diuen que 25 anys”

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF