ONZE DE SETEMBRE

Michael Ignatieff: “La sentència del Suprem pot fer impossible el diàleg”

Entrevista a Michael Ignatieff, historiador i exlíder del partit liberal del Canadà

Gairebé quaranta anys d’estudi i observació des del Canadà sobre la “qüestió nacional”, terminologia clàssica que s’utilitza per referir-se al nacionalisme, no li resten entusiasme, esquitxat de preocupació, a l’hora de parlar de Catalunya i Espanya. Michael Ignatieff (Toronto, 1947) va viatjar a Croàcia, el Kurdistan, Sèrbia, Alemanya, Ucraïna, el Quebec i Irlanda del Nord amb un equip de la BBC per internar-se en el laberint dels “nacionalismes”, tema del seu documental i del seu llibre Sangre y pertenencia (Tecnos, 2012). El que transmet ara és un gran respecte pel tractament de la identitat i la qüestió nacional. Net d’un terratinent ucraïnès i fill d’un diplomàtic canadenc, intel·lectual cosmopolita i polític liberal, insisteix en el que veu com la principal lliçó del cas del Quebec i del Canadà: diàleg, diàleg i diàleg. Creu que amb bombes o sentències “atòmiques”, com podria ser la que el Suprem anunciarà en la primera quinzena d’octubre sobre el Procés, no hi haurà punt final. Tot just començar s’interessa per la data i el contingut probable de la sentència. L’hi explico.

Serà la primera quinzena d’octubre. Crec que descriurà una rebel·lió sui generis , probablement conspiració per a la rebel·lió. No serà com demana el fiscal, però a Catalunya caurà com una bomba atòmica.

Doncs farà volar Catalunya i farà volar Espanya. Els catalans diuen que això acabarà només amb la independència. No serà així. Perquè la independència mai serà reconeguda. Això no és el final. I el govern i els partits espanyols esperen que el final sigui un càstig judicial ferm per als nacionalistes. Les dues parts estan equivocades. El que pot posar fi a aquesta situació és un diàleg polític permanent d’algun tipus: sota la taula, en silenci o amb un “passeig pel bosc”, com diem en anglès. Tinc la impressió que estem davant d’una història d’oportunitats perdudes. I si la sentència cau com una bomba atòmica això agreujarà la situació a Espanya i a Catalunya.

Quina és la mirada d’un canadenc que ha explorat moltes experiències nacionalistes?

Quan parlo de Catalunya i d’Espanya, sempre em refereixo al Quebec i al Canadà. I això em dona una perspectiva externa però també limita la meva perspectiva. Vol dir que no comparteixo les emocions apassionades dels dos costats en la batalla entre Espanya i Catalunya. Però el que els canadencs veuen és que els països es mantenen units perquè eviten l’ús d’armes atòmiques. No fan referèndums unilaterals i no fan servir la llei per resoldre problemes com aquest. Els resolen políticament asseient-se i parlant. I no ho fan perquè volen, sinó perquè és l’única solució.

El diàleg és sovint una consigna, però fa la impressió que en realitat només s’invoca com a tapadora.

On se suposa que ha d’anar Catalunya? Ha estat part de la Península des de sempre. Europa mai acceptarà l’establiment d’un estat català independent com a membre de la Unió Europea. No només perquè Espanya no permetrà que passi, sinó perquè cap altre estat pot permetre que això passi, ja que això obriria la porta als moviments secessionistes a tot Europa. En segon lloc, Espanya ha de respectar que Catalunya és diferent i ha de trobar la manera de fer-ho sense fer esclatar l’Estat. I sí, això pot significar reconèixer també les diferències d’altres pobles. Els països del segle XXI no poden sobreviure si no reconeixen les diferències internes. La diferència catalana és un fet, no és una fantasia. Igual com els catalans han de reconèixer que no hi ha un camí viable cap a un estat nacional independent, els espanyols han d’assumir que no hi ha manera de tornar a un nacionalisme espanyol unitari com el que hi havia durant el franquisme. Espanya i Catalunya han d’afrontar els fets.

Vostè ha advertit que aquest tema havia de quedar fora de l’àmbit dels jutges i els mitjans de comunicació. Missió impossible?

El que lamento és que la judicialització parteix de la suposició que els problemes polítics, històrics i culturals es poden resoldre per la força de la llei. Tenim el Quebec i el Canadà, però també Irlanda del Nord. Als 90, les carreres professionals de la gent podien ser destruïdes per parlar amb l’altre costat. Però es va parlar, en secret, en veu baixa, i al final hi ha hagut un acord de pau a Irlanda del Nord durant 20 anys. Gràcies a la política, la gent ja no hi mor. He estat a Madrid, i ves per on, a les habitacions on era he vist com polítics catalans parlaven amb polítics espanyols. Ara és difícil fer-ho per a les dues parts. El que em temo és que la sentència de l’octubre ho pot fer impossible.

Vostè separa sovint el que és l’agenda dels polítics i els seus partits del que li passa a la gent al carrer o a casa.

Moltes persones que viuen a Catalunya no es volen veure obligades a triar entre Catalunya i Espanya. I sempre he dit que és un pecat capital en política obligar a prendre decisions que no es volen adoptar. Aquest tipus de tria obeeix a l’interès dels polítics, no a l’interès de la gent. Això separa famílies, veïns, fa amics i fa enemics. És una catàstrofe. Mai seré altiu i desdenyós amb el nacionalisme. És una de les forces més positives en el món d’avui. Però no obligueu la gent a prendre decisions que no vol adoptar. Defenseu un nacionalisme que us permeti sentir-vos orgullosos de la identitat catalana, però no feu enemics. Heu de compartir el país amb persones que no estan d’acord amb vosaltres.

A Espanya la política, com vostè diu, és precisament el contrari, una polarització permanent induïda pels partits. I aquesta polarització, al País Basc abans i a Catalunya ara, és rendible en vots. I a més, clava les arrels en la història d’Espanya que vostè ja coneix.

Necessites compartir, perquè hi ha una cosa pitjor, la guerra civil. Soc conscient, i ho adverteixo als meus amics espanyols, que hi ha un enduriment profund de l’opinió, a més del creixement d’un partit d’extrema dreta. Això vol dir que l’espai polític per al meu argument està desapareixent. Els que van judicialitzar aquest procés esperen que el judici sigui el final d’alguna cosa, però això no té final. Les dues parts ho han de reconèixer. Els catalans diuen que això no acabarà fins a aconseguir la independència. Però la independència no serà reconeguda. I el costat espanyol creu que això acabarà amb un càstig judicial ferm per als nacionalistes i que això posarà el punt final.

Quina és la solució, doncs?

Un procés polític com aquest s’ha de poder reiniciar d’alguna manera, lentament i durant molt de temps, fins que defineixi la forma constitucional que permeti a Espanya mantenir la seva estructura i respectar les identitats nacionals dels pobles i les regions.

I això és possible?

Els conservadors espanyols diran: “Com pots dir això, és escandalós!” Jo el que els hi dic és que es relaxin: “Voleu tornar a Franco? Aquest és l’error més gran que podríeu cometre”. És ridícul. La història no és una presó, l’Espanya d’avui no té per què ser la mateixa que l’Espanya del futur.