PAÍS BASC

L'esquerra abertzale, de la guerra a la pau

El moviment ha tingut un paper fonamental en el final de la violència i el desarmament d’ETA
Imatge de la manifestació independentista d’ahir a Gernika, amb motiu de l’Aberri Eguna. / EFE
ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

Durant el franquisme, l’esquerra abertzale era ETA i ja tenia una “oficina política”. Després es va articular en diferents “fronts”, una terminologia militar que encara s’arrossega. El front militar era l’èpica i el motor, i el front polític era un acompanyament necessari per implicar-se en el teixit social al costat del front obrer i el cultural. El front polític va anar evolucionant -temps de transicions- per acabar aglutinant una coalició de diferents partits. Un dels cervells d’aquella operació va ser José Miguel Beñarán, Argala ( prim, en basc). El mateix que va dissenyar i dirigir el magnicidi del president del govern franquista, l’almirall Carrero Blanco, va teoritzar un model de partit que superés l’organicitat estricta del marxisme-leninisme. Un atemptat de l’extrema dreta, el 1978, li va impedir veure’n els resultats.

Estava clar que en la nova formació hi havien de ser els comunistes ortodoxos i els no tan ortodoxos que s’emmirallaven en els moviments d’alliberament nacional, d’Algèria al Vietnam i Cuba. Però també calia penetrar en altres capes de la societat que no anirien a lluitar metralleta en mà a la Sierra Maestra però que eren susceptibles de votar socialisme a Xile a través de la Unidad Popular. Herri Batasuna (HB) volia dir exactament això, la unitat del poble. El seu embrió va ser la Taula d’Alsasua, reunida el 24 d’octubre del 1977, ara farà quaranta anys. Allò era un pil-pil difícil de lligar: des de la guerrilla revolucionaria d’ETA fins al moviment d’alcaldes nacionalistes que van copar els ajuntaments del franquisme pòstum. Els liderava José Luis Elkoro, alcalde de Bergara, que el 1976 havia encapçalat un manifest d’alcaldes que demanaven al rei el restabliment dels furs, abolits feia una centúria.

La voluntat aglutinadora es va traduir en el nou partit-coalició, que tenia a la direcció el mateix Elkoro i José Ángel Iribar, el Txopo, un dels millors porters del món -de l’Athletic Club, però també de la selecció espanyola-. També hi havia Jokin Gorostidi, condemnat a la pena capital, després commutada, com un dels autors materials de la mort del comissari Melitón Manzanas, cap de la policia política de la dictadura.

Arnaldo Otegi: l’arquitecte de la via política

El salt a les institucions

Telesforo de Monzón Ortiz de Urruela, un aristòcrata de nissaga carlina, els connectava amb la República. Quan va anar a acreditar-se com a diputat el 1979, primera convocatòria a la qual optava HB, va seure a l’escó que havia ocupat amb el PNB del lehendakari Agirre, el seu gran amic, de qui va ser conseller d’Interior i de Guerra, des d’on va contribuir a organitzar l’exèrcit basc i la primera policia autonòmica.

Al costat de Monzón s’hi asseien el capellà obrer Periko Solabarria, que seguia fent de paleta, i dos advocats dels militants d’ETA condemnats a l’històric Procés de Burgos, Francisco Letamendia i Miguel Castells. Prometien respectar la Constitució “per imperatiu legal” i juraven davant la tomba dels reis de Navarra, al monestir de Leire, defensar els drets nacionals.

La transversalitat d’HB havia aconseguit espigolar vots d’aquí i d’allà. A les primeres eleccions municipals, el 1979, són segona força i guanyen deu alcaldies. A les autonòmiques del 1980 revaliden com a segona força, amb onze diputats a Gasteiz liderats per Jon Idigoras, i amb el pres Iñaki Pikabea, que després saltarà a les portades dels diaris per haver fugit de la presó de Martutene al costat d’un dels millors escriptors de la literatura basca de tots els temps: Joseba Sarrionandia.

Al cap d’un any la repressió comença a caure’ls al damunt. El rei va a la Casa de Juntes de Gernika, els diputats abertzales li canten l’ Eusko gudariak amb el puny alçat i els processen. Res comparat amb l’assassinat de Santi Brouard, amb el qual dos pistolers feixistes commemoren l’aniversari de la mort de Franco el 1984. Brouard, tinent d’alcalde de Bilbao, era un pediatre estimat. El maten en plena visita.

El referèndum de la Constitució espanyola havia fet figa al País Basc: la suma del no i l’abstenció arribava al 61,8%, contra un 34,5% de vot afirmatiu. Aquest resultat va ser suficient per a ETA per no plegar de la lluita armada i definir una estratègia de negociació amb el govern espanyol en la qual el seu braç polític hauria de fer un gran paper.

Dels "anys de plom" a les treves

Una terrible campanya d’atemptats contestada per un desplegament repressiu gairebé militar i paramilitar, els “anys de plom”, delineen una cartografia de guerra. Finalment, les parts s’avenen a dialogar. A les converses d’Alger del 1989, ETA i el govern espanyol parlen, i l’esquerra abertzale forma part de la delegació. S’arrenquen les primeres treves, però l’intent fracassa i vindran els episodis més difícils per a tothom. Primer i abans de res, per a les víctimes.

Són temps de funerals i de dols, de tortures i dispersió dels presos, i l’esquerra abertzale no condemna ni els atemptats fins i tot discutibles per a ells mateixos, els que toquen la població civil. Perquè ETA passa de l’atemptat selectiu a policies i militars a l’indiscriminat i amb una arma com el cotxe bomba, que fa inevitables els “danys col·laterals”. Quan, a més, assassinen a boca de canó polítics electes amb els quals els electes abertzales conviuen institucionalment, la pressió és brutal. Gregorio Ordóñez i Miguel Ángel Blanco, regidors del PP, fan sortir milers d’indignacions al carrer: perquè els maten i per la crueltat de com els maten.

L’esquerra abertzale calla. Per diverses raons. Una, que ETA mana, que el braç militar té poder sobre el braç civil, fins al punt de posar les pistoles damunt de la taula de la discrepància major. Als que voldrien distanciar-se’n només els deixen el camí de la dissidència. Una altra raó és perquè la majoria considera que ni s’han d’excloure ni faran res si exclouen ETA, i que la solució haurà de ser global i integradora.

El Pacte d’Ajuria Enea del 1988 pretén aïllar-los, substituint l’eix nacionalistes-no nacionalistes per l’eix demòcrates-terroristes. Però no n’hi ha prou i té una durada relativa, perquè el PNB opta per un altre camí i deu anys després signa un acord de govern amb l’esquerra abertzale en el primer alto el foc llarg d’ETA. L’esquerra abertzale canvia el nom, passa a ser Euskal Herritarrok (“nosaltres, els ciutadans bascos”, inspirat en el Sinn Féin) i fa la primera gran campanya “ In-de-pen-den-tzia ”, per a l’Aberri Eguna del 1991. Karmelo Landa l’amplificarà al Parlament Europeu.

De l’alineament antiterrorista d’Ajuria Enea es passa a l’alineament sobiranista de Lizarra-Garazi el 1998, i el ministre de l’Interior del nou govern espanyol del PP, el basc Jaime Mayor Oreja, proclama el “tot és ETA”: el PNB i l’esquerra abertzale són el mateix perquè defensen el mateix, el dret d’autodeterminació. La tesi política del PP arriba a la justícia pels vasos comunicants habituals.

Cops judicials i nova generació

Com que tot era ETA, l’esquerra abertzale va trepitjar comissaries, calabossos, audiències i presons. Avui, amb la relativa distància de set anys sense víctimes del terrorisme i les armes lliurades, ja es pot veure ben clarament que moltes de les causes que els van incoar no eren criminals sinó polítiques. La primera, difondre un vídeo en el qual ETA propugnava la seva “Alternativa Democràtica”. Van condemnar a set anys la majoria de membres de la Taula Nacional, incloent-hi tres diputats.

Això passava el 1997. Cinc anys després es promulgava la llei de partits, segurament la més discutible de la història de les Corts espanyoles, que permetia prohibir partits polítics -dirigida a l’esquerra abertzale-. Però se’n van sortir amb imaginació, noves marques i nous dirigents als quals no se’ls pogués detectar cap contaminació terrorista.

Aquella nova generació és la que agafa el relleu de la precedent, dita dels “comandants”, i encarrila el debat que finalment serà la locomotora que impulsarà ETA en el viatge cap al final de la violència. Contribueixen al procés d’alto el foc del 2006, en converses amb el govern Zapatero, i a partir d’un gran debat territorial i de base, no exempt de tensions, que arrenca el 2009, aconsegueixen que per primera vegada a la seva història el braç polític convenci el militar: “Com més violència, menys independència”. La pau es començava a signar i el 20 d’octubre del 2011 ETA declararia la fi de la lluita armada.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF