Política 25/09/2017

L’encartellada general

Dos maneres de veure la mobilització de les entitats en dos espais diferents: Vic i a Santa Coloma

David Cirici / Daniel Vázquez
4 min
L’encartellada general

A Santa Coloma, recordant la lluita antifranquista

Per David Cirici

Els cartellaires de Santa Coloma de Gramenet apareixen poc abans de les onze amb les seves galledes i escombres, i ho fan amb música i amb un bon sistema de megafonia portàtil que arrosseguen en un carretó. El primer que fan és demanar als voluntaris que no enganxin cartells a la façana de la Casa de la Vila: l’acaben de pintar i, si els manifestants l’embruten, l’Ajuntament, socialista, acabarà publicant, al ple municipal, la despesa econòmica que pugui suposar repintar-la, i en culparà aquests irresponsables partidaris de l’1-O.

A les onze en punt Rodolfo del Hoyo, interromput per les campanades del rellotge municipal comprat el 1916 per subscripció popular, d’un so una mica esquerdat, llegeix un manifest molt dur contra el govern del PP, la impugnació de lleis del Parlament com la de pobresa energètica, la conspiració del ministre de l’Interior i la poca o nul·la qualitat democràtica de les últimes actuacions del govern de l’Estat.

Abans de començar l’encartellada, es convida els 400 o 500 participants a sortir a la fotografia. Hi ha un ambient d’alegria i de bon humor. Hi ha la consciència que el que està passant arreu del país és històric. S’hi posen bé perquè pensen que algun dia ensenyaran als seus nets la foto que s’estan fent amb els cartells a la mà, davant de l’Ajuntament, i podran dir “Jo hi era”.

L’encartellada és una processó laica i alegre que avança per la ciutat animada per un voluntari proveït d’un micròfon que deixa anar consignes i comentaris plens d’humor. No és només un acte pel referèndum: la gent hi proclama les seves consignes personals lluint samarretes que van des del “Vull butà”, il·lustrada amb una bombona taronja, fins al “Femme power” d’una mare de família que empeny un cotxet, passant per les samarretes fluorescents de la Diada, o la de “Jo soc kolomenc”, amb la A encerclada dels llibertaris.

Records de clandestinitat

Pel camí la gent conversa, opina, i els més grans s’expliquen batalletes de les primeres encartellades clandestines. Sorprèn l’orgull amb què, amb l’accent català dels que van venir als anys seixanta, recorden les lluites antifranquistes a les fàbriques, com si els fets dels últims dies els haguessin donat la possibilitat de reviure-ho i de tornar a sentir-se’n orgullosos. “El 1973 vaig cremar una furgoneta. Ara no en cremaré cap, però votaré, i tant que votaré”, diu un home rialler.

No és la manifestació de cap partit. Tothom va junt, tothom comparteix cola i cartells i, per sumar esforços, el trajecte s’acaba a la plaça de Pau Casals, on hi ha el magnífic museu de la Torre Balldovina, i on els de la CUP celebren un acte de campanya. La gent es fa selfies al costat d’un de lletres enormes en 3D. Hi ha refrescos, música, cua per fer la cervesa. Entre tots, se saben pocs, però no defalleixen. Diuen que són molts menys els contraris a una consulta. De manera que la minoria d’avui pot ser la gran majoria de demà.

“Hola, soc una impressora. Que la tinta t’acompanyi”

Per Daniel Vázquez

Apunt d’entrar a Vic, han sembrat un camp amb les quatre barres. A vista d’ocell. Per arribar a la plaça Major hi ha diversos camins que hi desemboquen. Un d’ells passa per un petit racó batejat com la plaça del Paradís. Una premonició? Des dels Madrids cortesans, Vic sempre ha sigut considerat territorio comanche, l’indret on va arrelar la llavor insurgent que ens ha portat fins a aquestes èpoques de duels entre clavells de pau i porres, de moment, enfundades. L’acte d’ahir, emmarcat en la marató per la democràcia, no servirà per evitar malentesos.

A tres quarts d’onze, el centre neuràlgic de Vic era buit i l’inici de l’acte destinat a omplir de cartells il·legals les parets començava a les 11. Una gran lona estesa sobre el terra de la plaça amb un al centre era l’únic indici que aquell era el lloc escollit per celebrar-hi una de les epifanies independentistes repartides per tot Catalunya. Els cartells que penjaven de les finestres, de les balconades o que hi havia enganxats a les façanes, demanaven democràcia, república o independència. A la paret, un rellotge corria en sentit invers: faltaven sis dies, tretze hores, vint-i-tres minuts i trenta-set segons per al dia del judici final, el referèndum. Destacava una casa on convivien la bandera d’Espanya, la quadribarrada i l’estelada, un trio complicat, i un pensa en la Constitució, la tercera via o tirar pel dret. Deien, amb un to gairebé confidencial, que hi havia una altra bandera espanyola penjada al carrer de Verdaguer, però era un rumor. L’avantatge de les dimensions de Vic és que tot és a tocar, i al cap de pocs minuts hi havia una gentada arribada des de tots els punts cardinals seguint el ritme de les gralles i dels gegants d’Osona. L’ambient era festiu i, com comentava una voluntària de l’ANC, l’objectiu no era omplir la plaça de gom a gom, sinó que la gent portés nous cartells per substituir els requisats: “Molts dels que hem penjat els han arrencat”. Els convocants havien estat cridats amb un anunci que començava amb un “Hola, soc una impressora”, i acabava amb un “Que la tinta t’acompanyi”. La força dels cavallers Jedi sempre és benvinguda.

Des dels atemptats de l’agost, davant Casa Comella hi ha instal·lats uns pilons. És l’entrada més oxigenada de la plaça Major i on solen col·locar-se els furgons policials en cas de batudes. Ahir no hi eren. Casa Comella té aspecte d’alcaldia però és on hi ha el casino. A les seves portes, l’ANC venia ahir samarretes i demanava la voluntat per un estampat en una bandera. I a l’interior, Pilarín Bayés dibuixava cartells que regalava. “Això es per a vosaltres, nens”, deia. La dibuixant acceptava peticions. Sobre el paper, un guàrdia civil de tricorni amb una senyera a la mà. El traç de Bayés és ràpid, no en va generacions i generacions de gent adoctrinada per la història d’aquesta Espanya que et gela el cor han crescut amb els seus dibuixos. Joan Manuel Serrat era en boca d’alguns dels insurgents. Se senten traïts, però no volen matar un dels pares espirituals d’aquest petit país. El Noi del Poble-sec parla de “fractura social”. A la plaça no hi ha ni una espurna de tumult. La revolta és pacífica.

stats