ENTREVISTA

Laura Borràs: “Els que volen la nostra cultura fragmentada és que no la volen”

Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Laura Borràs va accedir al càrrec de consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un marc d’excepcionalitat. N’és molt conscient i afirma que la prioritat del Govern del qual fa part és revertir la situació, que defineix d’absolutament injusta. A Mallorca, on enguany té pocs dies de descans, qui va ser directora de la Institució de les Lletres Catalanes reivindica la cultura comuna i unida. Com ha fet sempre.

Amb quina actitud afrontau l’excepcionalitat del vostre càrrec de consellera de la Generalitat?

Sóc molt conscient que la situació és excepcional i que en cap cas l’hem de normalitzar. La sensació és d’ocupar un lloc que no em correspon perquè qui hauria de ser-hi, si no fos per la repressió que vivim, el conseller Lluís Puig, està forçat a un exili.

Quim Torra no es cansa de dir que és un president interí. Sentiu la mateixa interinitat, consellera?

Subscric absolutament aquesta interinitat, i a més treballem per revertir la situació, que és del tot injusta. Les persones que són a l’exili i a la presó l’única cosa que han fet és ser escrupolosament fidels al mandat popular. S’han cregut la democràcia i l’han duita a terme. Que tu entris al Parlament perquè t’han votat, que compleixis el programa que s’ha votat, facis la teva feina i et portin a la presó per fer-ho vol dir que Espanya és un país democràticament deficient. Ho hem comprovat i mai no imaginàvem la cruesa amb què ho hem viscut. Hem de donar dignitat a allò que han fet els altres, no podem oblidar-los. Hi ha un camí que hem de fer, i cadascú en va fent un tros. Ara a nosaltres ens ha tocat fer aquest tros. I el fem, mirant endavant, però amb el retrovisor posat perquè no podem deixar enrere els que han fet el tros d’abans i que en paguen un cost altíssim.

El president Torra ha dit que podria convocar eleccions si no s’aproven els pressuposts. Us sentiu un govern intervingut encara?

Més que sentir-nos intervinguts, que no tenim aquest esperit, diria que l’excepcionalitat és tan gran que ens hem trobat amb una situació que pressupostàriament és inèdita: estem en la pròrroga d’una pròrroga d’un exercici anterior, la qual cosa no et permet fer coses noves perquè no estan pressupostades i has de continuar amb les línies que ja tens. Això és paralitzant, perquè hi ha necessitats noves. Per tant, encara patim les conseqüències del 155, i tant que les patim! Així i tot, el nostre és un govern de plantar cara, però també de recordar permanentment quina ha estat aquesta injustícia. I això no agrada a gaire gent, i et diuen: “Ara que esteu aquí, feu feina”. Bé, sí, ja en fem, de feina, però una part important de la feina és modificar l’estat de coses perquè qui està injustament empresonat o a l’exili pugui deixar d’estar-ho, perquè així guanyem tots en llibertats. Hem de defensar les llibertats, perquè defensant les llibertats dels altres defensem les nostres. Sabem del cert que el judici dels nostres polítics i representants de les principals associacions ciutadanes no serà just, sabem que no hi haurà una sentència justa. Ja han decidit que són culpables i, a més, han decidit de què són culpables. Això és gravíssim. I, en canvi, en l’àmbit espanyol això es veu normal. Doncs nosaltres hem de combatre-ho. No ens cansaren de fer-ho.

Si hi ha condemna, confiau en l’indult del govern espanyol?

Si el govern espanyol no vol quedar alineat amb aquesta ignomínia del PP, haurà de començar a fer algun gest. Ells saben molt bé com han arribat al govern. També saben què és el que necessiten per continuar en el govern. Així que haurem de veure quina és la seva conducta respecte dels presos, perquè per nosaltres aquesta és una línia vermella absoluta. Jo emocionalment encara estic atrapada en el dia que, després d’un ple de 12 hores, vam agafar els cotxes i en caravana vam conduir tota la nit fins a Madrid. Allà vam estar tot el dia davant el Suprem. Ens cridaven “garrapatas”, “cucarachas”, “al paredón”... Tot el dia de pluja, i quan érem més de nou venia un policia i ens deia “son más de nueve, esto es una concentración no autorizada”, i ens havíem de separar. Tot el dia calats. I quan veus que els deixen sortir per abraçar les seves dones i tornar a entrar... Encara ara se’m posa la pell de gallina. Jo encara soc allà, a l’abraçada que em va fer Jordi Turull abans de veure’l entrar a la presó. No són presos, són ostatges. Això no és justícia, és venjança. La situació és molt frustrant per a les persones que creiem en la pau i en la democràcia, perquè a sobre t’acusen de no obeir les lleis. Aquí hi ha un gran dilema entre legalitat i legitimitat. No deu ser legal, però és legítim. No sempre tot el que és legal és just.

Hi ha veus que diuen que el món de la cultura s’ha implicat poc en la protesta contra el 155 i els fets de després de l’1 d’octubre.

I jo sempre contesto que no ho diguin, això, perquè no és cert. Si pensem en els grans noms, com són Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Frederic Amat, Joan Fontcuberta i un llarg etcètera, la implicació ha estat màxima. Però també ho ha estat la de la cultura de base (els castellers, músics, poetes, artistes de tota mena) que ha manifestat i manifesta el seu compromís cada vegada que puja a un escenari o té un micro a la mà. És del tot injust que es digui que no hi ha prou compromís.

Dèieu que s’ha de treballar en el dia a dia. Quines prioritats teniu com a consellera de Cultura?

Hem de ser conscients que el 155 va representar un tap importantíssim per a la cultura. Tot va quedar aturat, perquè per al govern espanyol la cultura no era prioritària. Ara tot això s’ha de posar en marxa. Treballem perquè la cultura tingui molta més transversalitat i centralitat. Per això, hem decidit que hi haurà periòdicament un executiu de govern monogràfic en el qual es tractaran només temes de cultura, perquè té implicacions en tots els àmbits. També hem de tenir en compte que la cultura està misèrrimament dotada; en deu anys, els pressupostos s’han reduit a la meitat, com va recordar el conseller Mascarell quan va plegar el 2015. Això ha fet que el món de la cultura hagi viscut en una precarietat molt preocupant. Així que és prioritari normalitzar i dignificar la cultura, demanant més pressupost per corregir l’anomalia viscuda. A més, treballarem per aprofundir en la cultura digital, com a manera de donar resposta a molts dels àmbits en els quals la irrupció del digital ha estat pertorbadora o transformadora. Hem de veure de quina manera podem sentir-ho com una oportunitat; és evident que la cultura digital perdurarà. I també continuarem treballant de valent per la internacionalització de la cultura. Catalunya ara té un nom propi al món, la gent sap què hi està passant, i hem d’aprofitar-ho i que el nom de Catalunya també vagi associat, com ha hi anat sempre, a grans referents. La cultura ajuda a conscienciar de la importància del país que tenim, amb una cultura mil·lenària.

Ho vàreu fer com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Com a consellera, també pensau en tots els territoris de parla catalana?

Jo sempre parlo de país complet. Com Pere Quart, sé que tinc una pàtria tan petita que la somio completa, no la vull a trossos. Parlo de la cultura en la qual em reconec. L’altre dia vaig estar al concert de Maria del Mar Bonet a Llucmajor i puc cantar totes i cadascuna de les seves cançons o l’himne La Balanguera o la Jota marinera. Aquesta també és la meva cultura, perquè l’he tinguda de sempre i la reconec com a pròpia. No estic disposada a renunciar a res de la meva cultura. Des de la ILC he programat sempre creadors de les Illes Balears, del País Valencià, de l’Alguer, d’Andorra, de la Franja, de tot arreu i amb normalitat. Reivindico aquesta cultura amb tota normalitat. Els que la volen fragmentada i petita i enfrontada són els que no la volen. Jo la vull forta, sencera, la vull amb tota la seva riquesa, la vull amb la diversitat i pluralitat que té. Per mi ha estat guia i treballo perquè ho pugui ser per a més gent.

Parlem de l’Institut Ramon Llull i del pes que poden tenir les Balears en la institució. Quin pes voleu que tinguin les Illes? I quin paper han jugat les Balears perquè, amb el 155, l’IRL continuàs la seva tasca?

Ha estat molt important, perquè la intervenció només es va poder fer en aquells àmbits que eren únicament i exclusivament competència de la Generalitat catalana. I a l’IRL, en haver-hi també el Govern de les Illes, no podien entrar a fiscalitzar-lo. A mi em dol molt que a les Balears, segons qui hi hagi al govern, es doni l’esquena a l’IRL, pel fet que pensen que es visualitza així un trencament amb Catalunya. No s’adonen que el trencament és amb la cultura? Aquets és el problema, que pensen petit els que pensen que trenquen amb el Govern de Catalunya, perquè estan trencant amb la cultura catalana, també amb la que es fa a les Illes i al País Valencià.

Per cert, què passa amb el Govern valencià, que no en fa part, ni tan sols amb el canvi de sensibilitat?

És una llàstima, però encara no en fan part tècnicament. El País Valencià, tot i el canvi de govern, té unes determinades especificitats socioculturals que fan que ara ens ajudin, però sense ser-hi, no hi figuren. És una mica dramàtic, però espero que això es pugui revertir. L’IRL és una eina que ens ajuda a projectar la cultura al món; per tant, junts sumem més. I junts arribem a més llocs. Nosaltres no entenem la cultura catalana de manera fragmentada.

Això, vós. Els mitjans de comunicació públics catalans, per posar-ne només un exemple, en fan poca, de cultura dels Països Catalans.

Jo en faig, i ara mateix el que jo pensi resulta que és rellevant. I allà on no es pensi així, hem de treballar per canviar-ho, i fer-ho a tot arreu. Perquè... Ara us en posaré un exemple: el Dia mundial de la poesia, la ILC tria un poeta que fa un poema que es tradueix a més de trenta llengües. Doncs jo, fa dos anys, vaig a buscar l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i els dic que hem triat Antònia Vicens, perquè la sentim com a nostra. Em contesten que hi col·laboren. L’any passat, vaig a buscar-los perquè hi col·laborin una altra vegada, que havíem triat Marc Granell. S’hi afegeix el Govern valencià, perquè és d’allà. En canvi, l’IEB em diu que no perquè és un valencià. Ep, això no va així! Si continuam pensant que els límits de la cultura són els administratius, hi perdem tots. Antònia Vicens és tan meva com Marc Granell; no miro on han nascut, fan cultura catalana, una cultura que m’enriqueix, que vull donar a conèixer i per això la traduim. Per què quan és un autor balear hi ha les institucions balears i quan és un valencià hi ha les valencianes? Si els del Principat féssim això… Hem de fer tots un exercici de generositat gairebé conceptual. Hi ha d’haver una corresponsabilitat. Si l’IRL treballa per la projecció de la cultura catalana, hi hem de ser tots els que som cultura catalana. Clar que cadascú hi participa econòmicament segons les seves possibilitats, però és que fins i tot no sent-hi, com és el cas del Govern valencià, a Bolonya hi va haver autors valencians, faltaria més! I n’hi haurà a Buenos Aires, i a tot allà on anem, com hi seran els balears. Anem units i sense complexos. Si Joyce va dir “si jo puc arribar al cor de la gent de Dublín, puc arribar al cor de tot el món”, deixem de negligir i d’infravalorar les nostres coses i treballem per promocionar-les. Els altres ja ho diran, si és bo o dolent, però treballem per donar-ho a conèixer. I fem-ho junts.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF