L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Espanya 2017: "Que no es castigui ningú per ser català"'

"No recordo que mai cap president espanyol hagi hagut de dir «No feu boicot a aquest perquè és andalús, o és valencià, o és basc». Mai. Però resulta que els que odien són els catalans"

Hi ha gent que em diu que no suporta sentir segons quins candidats i que, quan surten a la tele, abaixa el volum o canvia de canal, o no posa segons quina cadena, o ja, simplement, no posa cap cadena. El fenomen no és nou, perquè cada vegada ens costa més sentir algú que no pensa com nosaltres (i això passa a tot el món), però crec que una bona part del problema ve del mal que fa haver de sentir mentides. Quan parlen sobre Catalunya des de fora de Catalunya i tu veus amb els teus propis ulls què hi passa, i és evident que diuen mentides, fa mal. De fet, un dels descobriments d’aquests mesos és que fan més mal les mentides que els cops.

Com que l’Estat no ha volgut donar una resposta democràtica a la demanda també democràtica de dos milions de catalans i ha donat una resposta violenta, necessita dir que els violents són els dos milions de catalans. Com que no hi ha cap violència, es dedica a afirmar que els que van a Brussel·les passegen el seu odi a Espanya pels carrers. I, és clar, sentir això fa mal. Com fa mal sentir ahir Rajoy defensant l’economia catalana. Perquè l’home que ha posat una catifa vermella perquè les empreses catalanes traslladin el domicili fiscal no pot vessar ara llàgrimes de pena per l’economia catalana. L’home que va perjudicar la imatge de Catalunya i la marca Espanya amb la violència policial de l’1-O que va fer escruixir tots els governs i mitjans europeus, l’home que el 2006 va sortir a buscar quatre milions de firmes contra l’Estatut, episodi que ja va desencadenar boicots als productes catalans, no pot anar ara a Sant Sadurní a demanar que “no es castigui ni es boicotegi ningú per ser català”.  

"La catalanofòbia és un fet. Però resulta que els que odien són els catalans"

La cita és textual de Rajoy. Fixin-se on hem arribat: un president espanyol demanant que no es faci boicot a ningú per ser català. No recordo que mai cap president espanyol hagi hagut de dir: “No feu boicot a aquest perquè és andalús, o és valencià, o és basc”. Mai. No he sentit mai que diguin que una part de la societat és normal i l’altra no, com han dit Albiol o Arrimadas. La catalanofòbia és un fet. Però resulta que els que odien són els catalans. El que obre pàgines perquè la gent denunciï delictes d’odi, només a Catalunya, és el ministre de l’Interior, perquè de delictes d’odi sembla que només en cometen els catalans. Si les coses són així és normal que no suportem sentir segons quins discursos polítics cínics o mentiders.

Mirin, la violència de l’1-O, el discurs del rei del dia 3, l’empresonament dels Jordis, el 155, l’empresonament i exili del Govern, tot això té dos objectius. Un, a la curta, és tallar la dinàmica del Procés. I aquest l’han aconseguit. I el segon és que el Procés no torni mai més. L’objectiu és deixar fora de la llei i, sobretot, fora del pensament ‘pensable’ l’independentisme. Fer-lo anormal. Acabar amb ell a còpia de criminalitzar-lo. Resistir aquest intent de control mental de la realitat, de control de les paraules, resistir les mentides és la feina més urgent. I això demana entusiasme, autoestima i fe en nosaltres mateixos. I denunciar les mentides. Avui l’ARA publica un article extraordinari del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, on, a propòsit del delicte de rebel·lió, escriu una peça amb un títol prou eloqüent, “La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari”:

La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari

“A Espanya hauríem de saber molt bé què és el delicte de rebel·lió. Hem sigut testimonis del delicte de rebel·lió més gran de la història europea: el 18 de juliol del 1936. I no es pot oblidar que en aquest delicte va tenir el seu origen la restauració de la monarquia, que seria la institució que dirigiria el procés de transició de les lleis fonamentals a la Constitució. A aquest delicte de rebel·lió es deu també la composició del Congrés de Diputats i el Senat, que van ser definits en la llei per a la reforma política i que les Corts Generals elegides el 15 de juny del 1977 es van limitar a incorporar a la Constitució. I també l’Audiència Nacional, aprovada mitjançant decret llei el mateix dia que es va suprimir el Tribunal d’Ordre Públic (amb la Constitució del 1978 no s’hauria pogut crear l’Audiència Nacional mitjançant decret llei, ja que la creació d’òrgans judicials està vetada per a aquesta categoria normativa)".

[...]

"El que no es pot justificar com a rebel·lió davant la justícia dels països de la Unió Europea no es pot qualificar com a rebel·lió davant la justícia espanyola. I, no obstant això, passa tot el contrari. Se segueix practicant la instrucció com si ens trobéssim davant d’un delicte de rebel·lió, que no existeix ni pot existir en la realitat, però que, segons sembla, existeix en la imaginació del jutge instructor.

El delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari. No existeix en la realitat. Només existeix en la seva imaginació. No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això ha hagut de retirar l’euroordre”.

És contra la perversió de les paraules, la violència policial, el retorciment jurídic, l’absència de política i de fraternitat que estem lluitant. I, és clar, aquesta lluita és feixuga, i cansa, i a vegades entristeix. No és una lluita fàcil, però és la lluita de la llibertat, de la democràcia, de la fraternitat, de la veritat. I el dia 21-D aquesta lluita espera rebre els vots que la facin guanyar davant els cínics, els mentiders i els violents.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF