Jorge Moruno: “El feminisme ha d’ajudar a renovar Podem i fer-lo més present a la societat”

PalmaJorge Moruno (1982, Madrid) és sociòleg format a la Universitat Complutense de Madrid. Ahir va presentar a la llibreria Babel, de Palma, el seu segon llibre, No tengo tiempo. Va ser responsable de l’argumentari i el discurs del partit fins al congrés de Vistalegre 2 i un dels assessors de Pablo Iglesias quan començava a fer aparicions a la televisió. Ara, forma part de la llista d’Íñigo Errejón i probablement serà elegit diputat de l’Assemblea de Madrid.

Després de La fábrica del emprendedor, aquest és el segon llibre que publicau i que dedicau al món del treball. Com és el món del treball que descriviu?

El món del treball actual sorgeix de les cendres de la descomposició de l’actual societat del treball. Ha aparegut tot un ventall de noves pràctiques laborals: freelances, autònoms, becaris, pràctiques... La síntesi d’això seria el que s’ha anomenat economia col·laborativa. Els equilibris entre temps de treball i temps d’oci canvien, com canvia també la funció social de la feina.

Afirmau que el neoliberalisme ens intenta convèncer que la precarietat és bona i la presenta més com un repte que no com un problema. Com ho fa perquè ens el creguem?

Margaret Thatcher afirmava que “l’economia és el mètode; l’objectiu és canviar l’ànima”. L’economia és un mecanisme per fer una revolució antropològica. Amb tot això vull dir que hi ha una transformació sobre com percebem la realitat: sobre què és just o injust, normal o anormal. A la nova economia ja no treballes “per a”, treballes “amb”; ja no t’acomiaden, et desconnectes; ja no et controlen, sinó que et valoren. No hi ha cap garantia d’una feina estable amb condicions fixes, per això es presenta la precarietat i la lògica que no hi ha rutina, que cada dia és un repte. El treball es fa més insegur, més intermitent. Models que abans només s’aplicaven a certs treballs culturals com el periodisme ara s’apliquen arreu.

En el cas concret de les Illes Balears som una economia que pateix molt la terciarització, l’estacionalitat i l’impacte de l’economia col·laborativa amb l’ús, per exemple, de plataformes com Airbnb.

En la divisió europea del treball, el que li toca a Espanya i molt en concret a les Balears és la precarietat i la terciarització. El model econòmic es basa en el turisme a granel i que vinguin més i més turistes. I això és un perill per al treball, però també per als propis límits ecològics que té, en aquest cas, una illa. El nostre model de competitivitat es basa a devaluar les condicions de vida. Dit d’una altra manera: la precarietat és el punt de partida del model, no una conseqüència que puguem arreglar més endavant.

A l’últim congrés de Podem sentírem parlar molt d’errejonistes, pablistes i anticapis, però fa la sensació que les famílies són diferents a les Balears.

Teniu raó. No serveixen les plantilles prefabricades de Madrid, no es poden aplicar a la resta de territoris. Les discussions i els debats de cada lloc no han de venir del que passi o deixi de passar a la resta de l’Estat. És un error i no seria just.

També al congrés de Vistalegre 2, vós us vàreu alinear amb l’errejonisme, igual que Juan Pedro Yllanes, que ara mateix sona com a candidat de Podem a les Balears. Com el valorau?

És un gran diputat i té una gran trajectòria que l’avala. Ha fet molt bona feina.

Recomanaríeu a Podem Balears que fos el candidat?

Ho decidiran els inscrits, com sempre. La meva opinió sobre ell és molt bona, però això no em correspon a mi.

Fa la sensació que Podem Balears ha anat suavitzant la seva postura sobre el Govern. Creis que això podria respondre a dinàmiques estatals?

Balears és un cas molt curiós d’allò que Errejón va anomenar “competició virtuosa” amb el Partit Socialista. Nosaltres sempre voldrem fer més i el que hem de fer és arrossegar-ho perquè ells, per convenciment o per conveniència, també facin més. És el cas de la nova llei d’habitatge, que posa damunt la taula que els grans tenidors de pisos hauran de cedir aquest habitatge. Crec que Podem va avançant una sèrie de debats i després altres actors polítics se’ns acosten. És allò que diem sempre de “dirigir abans de governar”, d’orientar les discussions públiques tot i no estar al govern.

No percebeu que aquesta capacitat de dirigir el debat, sobretot a l’Estat, també ha anat minvant?

Sí. Vàrem irrompre com uns ‘outsiders’ i ara hem d’afrontar el repte de tornar a marcar l’agenda, de fer que els altres vagin darrere nosaltres. Hem de mantenir l’equilibri entre ser a les institucions i no perdre la frescor. Hem de trobar com hem de dirigir i influir en la resta de partits una altra vegada. I aquest fenomen no només el fa Podem, també el pateix. Passa amb la qüestió del feminisme, per exemple. El feminisme ens ha d’ajudar a renovar-nos, a entendre i escoltar allò que és present a la societat.

Sembla que la política catalana enceta una nova etapa. Vós heu viscut a Barcelona, com analitzau aquesta situació?

Crec que l’elecció de Quim Torra no és una bona notícia. No ajuda a cercar l’entesa, ni entre Espanya i Catalunya ni entre els catalans. I n’hi ha que ens diuen “és que els altres també són etnicistes”. Ja ho sé que ho són; la postura de Ciutadans és totalment guerracivilista, però Quim Torra és un etnicista i no és el millor candidat. I quant a la solució... La recepta segueix sent el referèndum, però hi fa falta alguna cosa més. Hem de sortir de la lògica de l’autonomisme i anar cap a un nou model. S’ha d’acabar allò de “¿qué hay de lo mío?”. Fa falta una aposta realment federal, una sobirania compartida i que Madrid deixi d’estar pertot i de condionar-ho tot.