ENTREVISTA

Jordi Pujol: “Als que es vulguin ocupar de la meva història només els demano objectivitat”

L’expresident de la Generalitat, que ha complert 88 anys, respon a les preguntes de l’ARA per escrit

Jordi Pujol va complir 88 anys fa quinze dies, el 9 de juny, i ho va celebrar amb una missa al santuari de la Cisa de Premià de Dalt, a l’ermita on es van conèixer els seus avis materns, i amb un dinar amb la família. A tothom que se li va acostar per preguntar-li com estava va respondre el mateix: “Resistint”.

“Responc resistint, i segurament és el més encertat. La gent que es troba amb mi reacciona sovint amb mostres d’afecte i algun cop amb un cert rebuig. No estic en moments eufòrics de la meva vida i, de fet, sé que em toca viure una època de davallada: sordejo, camino amb un bastó, fa uns dies vaig ensopegar i ara tinc una luxació, i no tinc tanta memòria com fa uns anys (per cert, jo en tenia molta). Però tot això forma part del cicle vital. És normal. Com sovint deia jo, ara toca”. La caiguda i la trompada l’obliguen a portar el braç i la mà dreta immobilitzats amb una bena i a posar-se roba fàcil de cordar. “Res greu”, esbandeix. Totes les patacades fossin com aquesta.

Després de la confessió de la deixa (d’aquí un mes farà quatre anys), Pujol va haver de deixar l’oficina d’expresident al passeig de Gràcia i, durant uns mesos, va instal·lar el seu despatx als baixos que havia sigut el pis dels porters de casa seva, a General Mitre. No s’hi va estar gaire. Un amic va cedir-li un estudi al carrer Calàbria, en un edifici com tants d’altres, enmig de la densitat de l’Esquerra de l’Eixample, d’escala estreta i replans atapeïts amb quatre portes. Pujol ocupa un primer pis fosc de sostres baixos, arreglat amb mobles de gestoria de fa trenta anys que ja han dit prou. Els fluorescents sempre estan encesos. Algun dia, a la vorera del davant, s’hi ha vist aparcada una impenetrable furgoneta negra amb els vidres tintats. Pujol va cada dia a aquest despatx, on rep un degoteig prim de visites i trucades, llegeix i escriu reflexions que de tant en tant envia a unes quantes adreces de correu de confiança perquè els hi critiquin.

L’expresident ha accedit a contestar per escrit un grapat de preguntes que l’ARA li ha formulat, també per escrit, en un intent de capturar el seu estat d’ànim ara que n’ha fet 88. Preguntes i respostes per escrit i sense repreguntes perquè la llegendària malfiança de Pujol amb els periodistes s’ha agreujat ara que ell i la seva família han passat pels jutjats.

L’actualitat, des de la barrera

Com està? “Ni l’edat ni les caigudes físiques o polítiques han arribat a fer-me perdre l’interès pel que passa a casa nostra, a Europa i, fins i tot, al món. A part dels temes personals, em preocupa la situació del nostre país. Malgrat els problemes i embolics que hi ha, continua tenint una activitat econòmica, social i cultural d’alt nivell. La situació actual té riscos, però en conjunt el país continua demostrant una gran vitalitat. Tinc la dèria d’auscultar, de preguntar, de xerrar amb la gent. D’analitzar actius i passius, coses que van bé i coses que no tant. I em fa viure alleugerit veure que aquests balanços que faig en conjunt segueixen sent positius. Percebo un país enfrontat amb algunes incògnites -val a dir que tot Europa té poc o molt aquest problema- però amb capacitat de ser present al món i de tenir iniciatives. Tot això m’ajuda a tranquil·litzar el meu estat d’ànim. Conservo en bona part allò que en el meu esperit hi ha hagut sempre d’obertura a l’esperança. Tot i que ja sé que no em toca jugar cap paper”.

I per tant, Pujol no comenta l’actualitat, llevat de dir que [a Catalunya li ] “caldrà, evidentment, que tot això sigui completat per un lideratge potent que li permeti treure’n profit i vèncer els obstacles que té al davant. O que li posen des de fora”. “La Transició no va ser un engany, de fet, va ser un èxit, però és evident que alguns problemes no es van resoldre prou bé, i no els detallo perquè hauria d’entrar en el terreny polític d’aleshores i actual, i ja no em correspon fer-ho. En el que per a mi és fonamental, no em desdic del que, en línies generals, vaig fer”.

D’algunes decisions, sí que se’n desdiu: “Em vaig precipitar triant medicina. Jo hauria d’haver estudiat ciències polítiques o economia, però aleshores aquests estudis no existien, o història, que potser és el que hauria d’haver fet (estudiar història) si no hagués sigut per la precipitació amb què vaig prendre la decisió. I no em vaig sentir atret pel dret. La medicina em va atraure pel seu aspecte social, tot i que vaig trobar una manera d’encaixar a la medicina a través de la indústria farmacèutica, però no va ser l’orientació definitiva que vaig donar a la meva vida professional. Va ser l’economia i sobre tot, la política... De fet, va ser Catalunya. Del meu projecte de país hi ha moltes coses que quedaran, contribucions importants al que en dèiem fer país, construir Catalunya i enfortir la societat. En això hi va participar molta gent i molt diversa”.

Pujol té ben après que, de vegades, una vida es pot decidir per a bé i per a mal en un instant, en un ja està fet. “Quan miro cap enrere comprovo que sense cap mena de dubte hi ha un munt d’accions i decisions que han condicionat, anys més tard, la personalitat complexa amb què m’atreveixo a definir-me: soc una persona complexa”.

Una persona complexa, probablement obsessiva, que va donant voltes als instants clau de la seva vida, amb la barreja de moral catòlica i luterana amb què va ser educat, perfectament conscient de la inevitabilitat del seu ostracisme actual, tant que darrerament s’ha preguntat en veu alta si aquest ha de ser el seu últim despatx perquè no pot donar cap sortida pública a la seva activitat intel·lectual.

La mateixa versió dels fets

Pujol insisteix en la seva narrativa dels fets. Per què es va deixar fer la deixa? “No va ser ben bé així. La deixa va ser una decisió del meu pare, que jo tenia prou alarmat. En realitat, me’n va informar quan ja l’havia feta. Quan començo seriosament a comprometre recursos i patrimoni en projectes i estructures de país, de dubtosa rendibilitat econòmica, el meu pare s’alarma. Ho he explicat cinc vegades, entre els jutjats i el Parlament”. I recorda dia i lloc. “La relació pare-fill era una bona relació, afectuosa, realment afectuosa. Però jo no vaig ser un fill normal. En el que jo tenia clar vaig tirar pel dret i de vegades vaig arrossegar el meu pare. Potser en algun moment el meu pare va pensar que la presó em calmaria, però malgrat que vaig deixar l’activisme de carrer, el meu pare va comprendre clarament la meva determinació. Un no escriu el llibre Des dels turons a l’altra banda del riu per acabar quedant-se observant la vida. Tot això pot resultar una mica estrany, ja ho entenc. La relació pare-fill que se’n desprèn va ser fora del que és corrent. Per una banda, el meu pare em va estimar molt i m’ho va donar tot. Per una altra banda em va admirar, crec que més del compte. Estava d’acord amb el que jo feia i deia, però, finalment, el vaig espantar. Explico tot això amb agraïment, però també amb pena. Finalment va morir d’un atac de cor, dormint, cinc mesos després de la meva investidura”.

Potser no va prendre decisions per afavorir econòmicament alguns membres de la seva família, però sí que va mirar cap a una altra banda. Això no és corrupció? “Des de l’any 2014 s’ha esbudellat la vida dels meus fills, de la meva dona i la meva. Després de gairebé 6 anys d’investigacions de tota mena no hi ha damunt la taula cap acusació de corrupció, ni per acció ni per omissió. Em permeto afegir que jo no només he estat aquests darrers 6 anys mirat per dalt i per baix, la meva conducta i la dels meus, sinó des del primer moment que guanyo unes eleccions, el 1980”.

Quan mira cap enrere, no creu que hauria sigut millor limitar els mandats presidencials a vuit anys? “No l’hi sé dir. Alemanya no té cap limitació i va prou bé. I no diguem en l’àmbit municipal, amb ciutats importants que tenen el mateix alcalde durant diverses legislatures. Si parlem de la Generalitat, crec que el que va passar és que CiU va arribar al poder amb un projecte de país elaborat des dels anys 50 i 60 que va anar aplicant segons les possibilitats del moment, però amb coherència. Potser molta gent es va adonar que hi havia una proposta de país de llarg abast i ens va anar votant”.

De tant en tant, hi ha gent que es troba Pujol que li demana que reveli el que sàpiga de draps bruts de l’Estat en aquest moment de confrontació amb Catalunya. Ho farà? “Em sorprèn que m’ho pregunti. En alguns ambients polítics, socials i periodístics se’m combat i se’m va combatre des de molt aviat, els anys 80, utilitzant procediments i eines de guerra bruta. Una praxi política de la qual mai he participat. En el meu tarannà, jo no puc concebre que una forma de fer política que he patit durament la pugui utilitzar contra un contrincant o rival polític. I entengui que havent estat víctima de tanta rumorologia que jo sé falsa, pugui posar en dubte, en bona part, la rumorologia sobre els altres”.

Quins episodis de la seva vida considera que no hauria de passar per alt un judici imparcial de Jordi Pujol? “No em faci dictar el que hauria de dir la història. Només a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, on hi ha el meu fons personal i presidencial, s’hi sumen més d’un miler de caixes. Als que se’n vulguin ocupar només els demano objectivitat”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF