Jordi Manent : “El terme de Països Catalans té un efecte bumerang”

PalmaJordi Manent (Barcelona, 1977) és escriptor i subdirector de la Revista de Catalunya. L’any 2017, la revista va publicar un monogràfic titulat ‘La nova articulació catalana-valenciana-balear’. Hi participaven una vintena d’autors que reflexionaven sobre les relacions de passat, però sobretot de present i futur, dels territoris de parla catalana. Manent serà a Mallorca el dimarts 20 de novembre per presentar el monogràfic a Can Alcover, a Palma. L’acompanyaran Josep de Luis, president de l’Obra Cultural Balear, i Fanny Tur, la consellera de Cultura, Participació i Esports.

És un monogràfic en què participa gent de tota mena. Diríeu que hi ha unes idees compartides, amb tots els matisos que es vulgui?

El llibre és bastant plural perquè hi ha gent de diverses ideologies, si bé poden arribar a punts de coincidència. En conjunt, planteja dues qüestions centrals. La primera és que hem de fer coses en comú, sempre des de la igualtat i el respecte mutu. La segona és que planteja una revisió del cànon fusterià.

De què parlam quan parlam de cànon fusterià?

Segons la meva opinió, Joan Fuster, que era un gran assagista i un gran estudiós de la literatura catalana, partia de la idea que la relació entre els territoris de parla catalana havia de basar-se en la supeditació del País Valencià i de les Balears a Catalunya. Fuster va publicar Nosaltres, els valencians el 1962, quan el catalanisme i l’antifranquisme eren molt més forts a Catalunya que no pas al País Valencià i les Balears, i va pensar que calia anar tots junts, però com que el fort és Catalunya, ha d’estirar del carro i els valencians i els balears han d’anar darrere. És una idea que s’ha demostrat equivocada.

Per què ha estat poc eficaç?

Sí. N’hi ha prou de veure com el nacionalisme valencianista ha trigat molt a créixer, i el mateix val per al nacionalisme de les Balears. La pregunta que ens hem de fer és: quina imatgeria col·lectiva comuna tenen les poblacions dels tres territoris? I no em refereixo a la gent conscienciada, sinó als altres. La resposta és que compartim molt poques coses. Tenim en comú l’interès per l’arc mediterrani, la consciència que estem discriminats per l’estat espanyol, però no tenim una imatgeria compartida.

Com es pot crear una imatgeria compartida, avui?

És un treball d’anys. Per començar, s’han de desactivar susceptibilitats a totes bandes. També hi ha d’haver una bona relació entre els governs i les institucions, cosa que en aquesta legislatura hi és, i entre els empresaris i els sindicats, que també existeix. Falten passes concretes, però. Les televisions de cada territori s’han de poder veure en els altres. No pot ser que a Catalunya només sapiguem del País Valencià i de les Balears quan hi ha una inundació o quan es destapa un cas de corrupció. Hem de saber què hi passa en el dia a dia. També hem de fer front comú en contra de la discriminació de l’Estat en termes econòmics i d’infraestructures. Els números canten.

No heu dit res de la qüestió lingüística i cultural.

El que clama al cel és la manca d’un circuit comercial de consum cultural en català. Els productes culturals valencians i illencs sovint no es troben a les llibreries i els espais culturals de Catalunya, i a l’inrevés tampoc. Això val tant per als llibres com per a les companyies teatrals, per exemple. Aquest circuit cultural, quan hi és, és molt precari.

Al text que vós heu escrit per al llibre, deis que el terme de Països Catalans ja està superat i que se n’ha de cercar un altre.

És un terme que té un efecte bumerang: no tan sols no genera adeptes, sinó que crea anticossos. Siguem sensats: si hi ha un nom que no uneix, retirem-lo del mercat. Fa cinquanta anys que el terme Països Catalans està en circulació, i mai no ha quallat. I encara pitjor: ha provocat, com deia, anticossos, sobretot al País Valencià, però també una mica a les Balears. Retirem-lo, per tant.

Quins noms proposau?

Es pot parlar de territoris de l’àmbit lingüístic, de terres de parla catalana, també d’arc mediterrani... Són provisionals, però almenys no provoquen el rebuig que provoca el nom de Països Catalans, rere el qual hi ha una concepció invasiva de Catalunya cap al País Valencià i les Balears. Ens agradaria als catalans que es digués Països Valencians al nostre país? Jo estic segur que no.

El monogràfic va gestar-se i es va publicar l’any passat, en el punt àlgid del procés sobiranista.

Aquesta circumstància va fer que el llibre quedés una mica tapat, perquè el procés va interferir en tot. Com a subdirector de la Revista de Catalunya, vaig pensar que era un bon moment per revisar el cànon fusterià i repensar què ens uneix als tres territoris. El debat és molt important. Per què ha fracassat el procés en el primer round? Perquè no es varen fer uns càlculs objectius i freds a priori. És cert que Espanya ens discrimina. Però, tenim majoria real i política? Hi havia estructures d’estat? Teníem suport internacional? La reflexió i el debat ajuden a fer autocrítica. Sense autocrítica, quan hi hagi un segon round, la realitat tornarà a passar-nos per sobre. En aquest sentit, la nova articulació catalana-valenciana-balear ha de continuar basant-se en la llengua i la cultura, però també en les infraestructures, en la comunicació... El tema del corredor mediterrani és un autèntic escàndol. Com a euroregió que som, hi sortiríem guanyant tots.

El llibre duu textos de presentació dels presidents Francina Armengol, Carles Puigdemont i Ximo Puig. Va ser difícil aconseguir que hi participassin?

No. Sabien que el plantejament del llibre era constructiu, no maximalista i basat en el respecte mutu. És la primera vegada que els presidents dels tres territoris fan cadascú una presentació en un mateix llibre.