ENTREVISTA

Jordi Borràs: “La impunitat de l’extrema dreta marca l’actuació de l’Estat a les últimes dècades”

El fotoperiodista ha de declarar aquest dilluns arran de l'agressió que va patir per part d'un Policia Nacional

Volia ser il·lustrador, però Jordi Borràs (Barcelona, 1981) ja s’havia convertit en un fotoperiodista reconegut quan, el passat 16 de juliol, un individu el va agredir enmig del carrer dels Capellans del Barri Gòtic de Barcelona, a plena llum del dia i amb testimonis presencials, als crits de “¡Viva España!” i“¡Viva Franco!”. Li va rompre el nas i li va causar contusions per tot el cos. Tot seguit es va saber que l’agressor era un agent de la Policia Nacional, concretament un inspector de la Brigada d’Informació d’aquest cos. Borràs va posar una denúncia contra ell, però el policia també en va presentar una contra Borràs, tot assegurant que havia estat el periodista el que havia iniciat la brega. Els testimonis desmenteixen la versió del policia. Tot i així, demà dilluns Borràs s’ha de presentar al jutjat número 8 de Barcelona com a investigat: en haver-se denunciat mútuament, la jutge titular ha optat per imputar-los tots dos.

La importància de la feina de Jordi Borràs es basa en la qualitat de les seves imatges, però també en el seu contingut: s’ha especialitzat a documentar l’extrema dreta espanyolista a Catalunya. Forma part de les veus que no han necessitat esperar a l’eclosió de Vox per alertar que la ultradreta tornava a prendre posicions a Catalunya i a Espanya. Publica als digitals El Món i Crític, i també a altres capçaleres. És autor dels llibres Warcelona. Una història de violència (2013), Desmuntant Societat Civil Catalana (2015), Plus Ultra: una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (2015), La cara B del Procés (2016, juntament amb Antonio Baños) i Dies que duraran anys (2018). Aquest cap de setmana és a Mallorca participant al XXXIè Seminari Blanquerna, a Can Picafort.

Demà, dilluns, heu de declarar vós i el vostre agressor. Què n’esperau, del judici?

No tinc cap dubte que, quan haguem declarat el policia, els testimonis i jo, la versió del policia no tindrà cap possibilitat de ser acceptada perquè no s’aguanta per enlloc. I confio que quedarà clar que la meva imputació no té sentit, més enllà del fet que es tracta d’un procediment habitual quan hi ha denúncies creuades, com en aquest cas. No tan sols em va rompre el nas, sinó que em va clavar una pallissa. Em va deixar impactes als braços, a les cames, a les costelles. El primer que vaig pensar mentre m’agredia va ser que es tractava d’algú que en sabia, de pegar. Després m’ha denunciat per haver-lo agredit jo, però l’únic que vaig fer va ser intentar parar els cops i retenir-lo. Sí que es va fer una ferida a la mà, però va ser de resultes dels cops que em va pegar.

Com us vàreu assabentar que era un policia?

M’ho va dir ell mateix, tot i que en aquell moment no m’ho vaig creure. Quan em va fer caure a terra, li vaig agafar les cames i, instintivament, vaig cridar la policia. I ell em va dir: “Yo soy policía”. Em vaig pensar que ho deia per burlar-se. Però no: era policia, i a més, un inspector de la Brigada d’Informació, cosa que encara agreuja més els fets. Ell mateix va ensenyar la placa a un grup de persones que em va intentar ajudar. El que no entenc és per què no se l’ha detingut, i tampoc com és que continua treballant amb normalitat. He de dir que no he rebut cap comunicació per part de la delegada del govern a Catalunya, ni tampoc del cos de la Policia Nacional. I també, que l’atenció que vaig rebre dels Mossos va ser excel·lent.

I les reaccions polítiques?

Diguéssim que van seguir el guió previsible en cadascun dels partits. Això sí, el cas ha servit per posar en evidència el relat de Ciutadans sobre la violència. Poc després de la meva agressió es va produir aquella altra a una dona al Parc de la Ciutadella. De seguida es va saber que el motiu de la brega no havien estat els llaços grocs, però Ciutadans igualment ho va aprofitar per muntar una manifestació que va acabar amb un càmera de TeleMadrid agredit pels manifestants, perquè es van pensar que era de TV3. Sobre el meu cas, en canvi, Inés Arrimadas es va limitar a dir, improvisant en una roda de premsa, que Ciutadans estava en contra de tota violència, etcètera. Es veu massa el doble discurs.

A Pedro Chaparro, dirigent del partit feixista Democracia Nacional, la justícia li ha suspès l’ingrés a presó després d’haver estat condemnat a un any per les amenaces que va proferir contra vós.

Amb la meva advocada hem decidit recórrer aquesta decisió. Chaparro va ser un dels 14 assaltants a la llibreria Blanquerna de Madrid, l’any 2013, i està condemnat en ferm a quatre anys per aquests fets. Ara bé, a ell i als seus companys se’ls va eximir d’ingressar a la presó perquè el jutge va considerar que fer-ho els podia causar danys irreparables, especialment a aquells que tenen fills petits. A la llibreria Blanquerna també hi havia criatures i ells les van gasejar. Ara, a Chaparro se li ha afegit un altre any de presó per odi i amenaces contra mi: ja en són cinc i, per segona vegada, li suspenen l’ingrés a presó. No ho trobo acceptable.

El mapa de l’extrema dreta espanyola és molt fragmentari, fet d’una multitud de grups i grupuscles dispersos. Vox en pot ser l’aglutinador?

L’extrema dreta espanyola entra en un desert l’any 82, quan la Fuerza Nueva de Blas Piñar perd la representació parlamentària. D’aleshores ençà, els diversos intents de crear un nou partit potent no han reeixit, en bona part per l’efecte imant que per als votants de la ultradreta ha tingut sempre el PP, i ara també Ciutadans (ara principalment Ciutadans, de fet): encabit en aquests partits, s’aconseguia l’objectiu que el vot d’extrema dreta no es dispersés. L’altra part l’explica el fet que, a la Transició, i a diferència de les extremes dretes d’altres països europeus, l’espanyola no es renova: l’any 75, continua sent la mateixa extrema dreta de requeté, boina i braç alçat que al 39. Fuerza Nueva era un artefacte encara franquista i per això no té recorregut dins el nou context. La primera renovació d’aquest discurs no arriba fins a l’any 2000, amb la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, que trenca amb el passat i s’agafa a nous arguments, com l’odi als immigrants. Ara també renoven Vox, que ja no es presenta com uns nostàlgics del franquisme sinó que parlen d’unitat d’Espanya, d’aplicació d’un 155 dur i d’il·legalització dels partits independentistes.

Com el PP i Ciutadans.

Sí, però jo no soc partidari de dir que PP i Ciutadans són extrema dreta. Fan una cosa pitjor: són partits del sistema que assumeixen una part del discurs de l’extrema dreta i, d’aquesta manera, el normalitzen i li donen legitimitat. I el que és pitjor de Vox és que és un partit extraparlamentari que marca l’agenda política de tot un Estat, bé a través de les seves querelles, bé influint en el discurs dels grans partits conservadors. Com diu l’historiador Xavier Casals, que per a mi és un referent, Vox és una presència absent, d’efectes ara com ara imprevisibles. I també és un globus inflat per la mala praxi d’alguns mitjans, que sembla que els han descobert ara (quan existeixen des de 2013) i fan sobre Vox unes informacions que semblen publireportatges. En tot cas, es tracta d’un partit que, en els seus plantejaments, s’assimila a altres formacions europees, com el Front Nacional francès.

Europa viu un auge de l’extrema dreta: França, Alemanya, Txèquia, Eslovàquia... I Hongria, Àustria i Itàlia, on ja governen. També a Amèrica, amb Trump als EUA i, ara, Bolsonaro a Brasil. L’estratega de Trump, Steve Bannon, impulsa des d’Europa una aliança global de partits d’ultradreta, The Movement, i veu amb bons ulls Pablo Casado.

Hi ha una onada, tot i que crec que no respon tant a dinàmiques supranacionals com a problemàtiques locals. Si s’ha de buscar un denominador comú, és el fet que l’extrema dreta prospera allà on fracassen l’estat del benestar i la socialdemocràcia. L’extrema dreta capitalitza el vot del descontentament social i de l’antipolítica: es va veure quan la Plataforma per Catalunya va obtenir vuitanta mil vots al tradicionalment anomenat ‘cinturó roig’ de l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi havia allà vuitanta mil racistes? No, hi havia uns votants que passaven de l’esquerra al populisme. Abans que Pablo Iglesias, el primer que parla de ‘la casta’ és Anglada. El dic de contenció de l’extrema dreta és l’esquerra, no el centredreta. I quan l’esquerra falla, ells agafen força.

També és decisiva la impunitat amb què se’ls ha permès actuar en aquests quaranta anys.

I tant. A Alemanya hi hagué un procés de desnazificació, potser no tan profund com hauria estat òptim, però hi va ser. Espanya va tenir el règim feixista de durada més llarga a tot Europa i ningú ha retut comptes. Després de Cambodja, Espanya és el segon país amb més cadàvers a les cunetes, cent vint mil encara avui. No hi ha cap altre país a Europa que mantingui un mausoleu dedicat a un dictador i que, quaranta anys després de la seva mort, discuteixi què fer-ne. I un altre mite és el de la Transició pacífica: després de la romanesa, l’espanyola és la segona transició més violenta que s’ha produït a Europa, amb 752 morts per causes polítiques entre els anys 75 i 82. La impunitat de l’extrema dreta marca tota l’actuació política de l’Estat a les últimes dècades. I no és estrany, perquè compten amb la cobertura de les elits: els amos d’algunes grans empreses de l’Íbex-35 o autèntiques dinasties familiars que es perpetuen a les cúpules judicials i militars.

El Parlament Europeu acaba d’aprovar una resolució instant a prohibir els grups feixistes i a il·legalitzar les fundacions que difonguin el feixisme.

És una resolució molt interessant perquè posa contra la paret la Transició i el seu llegat, i perquè en principi obliga el govern d’Espanya a actuar contra la Fundación Francisco Franco i contra els partits feixistes. Ara bé, com sol passar amb les resolucions europees, entre allò que es planteja i allò que acabi passant és possible que hi vagi un bon tros.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF