“Estic segur que la corrupció tornarà al País Valencià”

ValènciaEl periodista valencià J.J. Pérez Benlloch afirma que “hi ha pocs escriptors en la premsa valenciana capaços d’escriure com Joan Garí”. Si és així, els lectors de l’ARA en són ben afortunats, ja que poden gaudir de la seva prosa al suplement Ara Llegim. L'autor borrianenc estrena aquests dies Sin dios y sin diablo (Institució Alfons el Magnànim), una selecció d’articles apareguts al diari Público entre els anys 2008 i 2012 coincidint amb el punt màxim de l’hegemonia del PP al País Valencià i l’esclat dels principals casos de corrupció que l’acabarien enfonsant.

Per què aquest títol?

Per reivindicar que una persona que escriu en un periòdic i que vol tenir una mínima dignitat professional ha de d’escriure el que pensa i no deixar-se influir ni per la ideologia del mitjà ni per res.

¿Durant els anys que va col·laborar amb Público hi hagué alguna columna que no li van deixar publicar?

Només una. La vaig fer en ocasió d’una visita oficial de Nicolas Sarkozy i la seua dona, Carla Bruni, que es van reunir al Palau de la Zarzuela amb els llavors prínceps Felip i Letícia. De la trobada es va publicar una foto d’esquena de Carla Bruni i la princesa Letícia pujant unes escales amb uns vestits molt marcats on es destacava la figura impecable de les dues. Jo vaig escriure un article irònic comentant aquest duel de “reines”, i el cap d’opinió, Marco Schwartz, em va dir que no em publicava l’article perquè el feminisme era un dels pilars editorials.

Ho va entendre?

Jo no hi vaig estar d’acord. Era un text irònic, tou, que no tenia cap aresta. Va ser un excés de zel.

Parlant dels límits de l’opinió. ¿Patim un retrocés en la llibertat d’expressió?

Sí. No té cap sentit que si tu eres Federico Jiménez Losantos i dius qualsevol barbaritat no passe res, però que si a un text semblant li poses música i fas un rap, et tanquen a la presó. Una cosa és dir “Vull matar el Borbó”, i una altra cosa és matar-lo. Si no distingim entre dir una cosa i fer-la, estem equivocant-nos d’una forma molt greu.

El Partit Popular i la corrupció són uns temes prou presents als seus articles. En aquell moment el PP de Francisco Camps semblava intocable, i apareix a la portada del llibre.

Cal tenir en compte que les columnes s’escriuen quan es destapa la Gürtel. I era un tema que donava molt de joc.

Com definiria Francisco Camps?

Intel·lectualment és un no res, un xitxarel·lo, però en canvi ell es pensa que és algú. És cert que va guanyar les eleccions per majoria absoluta durant l’apogeu de la Gürtel, però això diu molt poc del País Valencià.

Acabarà a la presó?

Fins ara no ha tingut cap màcula judicial, però el que passa és que Ricardo Costa està cantant la Traviata i jo crec que eixe cant acabarà ensordint Camps.

A la llista d’expresidents valencians amb problemes judicials s’hi ha afegit Eduardo Zaplana. Quines diferències veu entre Camps i Zaplana?

Zaplana era un personatge molt més intel·ligent, i si sent molt més intel·ligent l’han acabat agafant, jo si fos Camps no faria gaires plans de futur.

Amb aquests antecedents s’ha generat l’estereotip que els valencians són una societat de persones corruptes. ¿És un raonament encertat?

És una evidència que en països com Grècia, Espanya i Itàlia la corrupció és molt important, i el País Valencià no és una excepció. Dit això, afirmar que els valencians tenim la corrupció en l’ADN ens sembla una barbaritat. La corrupció no té banderes.

Els valencians han après la lliçó?

En absolut. L’ésser humà no ha canviat i l’homo valentinus tampoc. Quan es donen les condicions un altre cop hi tornarà a haver corrupció, n’estic completament segur. La corrupció forma part de la condició humana.