'Que le quiten lo bailao'

Decisiu en la Transició, va tenir barra lliure fins que els súbdits van decidir no tolerar-la més

Durant la Transició, en una conversa distesa, Joan Carles I va dir-li a Miquel Roca i Junyent: " Miguel, tu y yo, por edad, no podemos ser monárquicos". L’anècdota revela, d’una banda, el punt de frivolitat que sempre s’ha atribuït al monarca, però també la seva lucidesa. Joan Carles es veia a si mateix com un producte polític manufacturat, una fórmula de síntesi on havien de convergir la tradició i la modernitat, la reparació de l’Espanya derrotada el 1939 i la supervivència de l’ statu quo consolidat durant la dictadura. El regnat de Joan Carles I havia de tancar moltes ferides, començant per la que havia esquinçat la seva família, i el 1975 tenia al davant la difícil missió de conduir Espanya cap a la democràcia tot i el seu pecat original –la designació directa com a hereu per part del dictador–. Tot això en un context de crisi, amb l’oposició democràtica (i republicana!) en ebullició, i un exèrcit acostumat a intervenir en política. El repte era gegantí i avui, amb la perspectiva que dona el pas del temps, cal admetre que se’n va sortir amb bona nota.

Sens dubte el seu avi, Alfons XIII, li envejaria els 38 anys de regnat viscuts sense grans sobresalts i amb uns índexs de popularitat notables, almenys fins a la dècada del 2010. També li envejaria haver mantingut estàlvia la fortuna personal i l’herència dinàstica. Alfons XIII, en canvi, va haver de marxar del país el 1931 sense mirar enrere. Joan Carles I va néixer a l’exili, fill d’un rei sense corona, i amb una situació econòmica poc estable, la qual cosa explicaria la seva devoció pels diners. També en aquest sentit se n’ha sortit prou bé. És cert que finalment va haver d’abdicar, i que ara abandona Espanya acorralat per les sospites de corrupció, però ha pogut gaudir d’un patrimoni milmilionari que durant dècades pocs han gosat investigar seriosament. Encara que tot plegat acabi cobrint-lo de deshonor, en cap cas no el portarà a la presó ni a la insolvència econòmica. 

Però aquest balanç no és només mèrit del monarca, sinó de totes les branques de l’aparell de l’Estat que no l’han deixat de lloar, protegir i encobrir, amb l’empara d'una Constitució feta a mida i la complicitat del gruix d'una societat espanyola que, com ell, potser "no podia ser monàrquica", però va entendre que la seva jove figura era clau per superar el trauma de la guerra civil. Va encetar el procés constituent, el 1981 va aparèixer com el salvador de la democràcia enfront del colpisme i, com a premi, va esdevenir intocable. Com a símbol nacional, Joan Carles I estava salvaguardat de les querelles polítiques, del judici de l’opinió pública i, fins i tot, de les bromes dels humoristes. Tothom sabia (o afirmava que sabia) que el rei tenia tractes dubtosos amb les monarquies del Golf, que s’enduia sucoses comissions quan aconseguia contractes milionaris per a les grans empreses espanyoles i que tenia una vida sexual agitada. Era un secret del domini públic que tot l’establishment considerava tolerable.

Va continuar gaudint d’immunitat durant les primeres dècades del seu regnat, en què, a més, s’aplaudia el seu paper arbitral per damunt d’una vida política sempre convulsa. També a Catalunya, la republicana Catalunya, va tenir defensors aferrissats, començant per Josep Tarradellas, el vell republicà reconvertit en marquès. El festeig entre Joan Carles i la societat catalana va començar el 1976, quan el jove rei va visitar Barcelona i va fer part del seu discurs en català, cosa que no passava des del 1939. Després, es va consolidar la impressió que el monarca feia de pont en els constants conflictes entre la Generalitat i el govern central (el comissari Villarejo afirma que també feia de pont entre interessos privats del mateix monarca i de Jordi Pujol, però això són figues d’un altre paner). No ha faltat qui, en els moments més crítics del Procés independentista, s’hagi exclamat de l’absoluta falta d’empatia de Felip VI amb els seus súbdits catalans, en comparació amb el tarannà conciliador del seu pare.

En un cert moment, a principis del segle XX, Joan Carles I devia pensar que totes les angúnies de la seva biografia havien pagat la pena. La seva infància va ser trista; el desacord entre el seu pare, Joan de Borbó, i el dictador Franco va convertir el jove príncep en una mercaderia. Va ser traslladat a Espanya per ser educat sota els principis del franquisme, i quan va ser nomenat hereu al tron, jurant els principis del Movimiento Nacional (1969), el comte de Barcelona va negar-se a cedir-li la legitimitat dinàstica. No ha va fer fins al 1977, quan es van convocar les primeres eleccions democràtiques. En aquell moment, Joan Carles va esdevenir rei als ulls de la casa de Borbó. Després del 23-F, ho va ser també als ulls dels seus súbdits. El riu de la història tornava a la seva llera.

L'inici de la decadència

Però a mesura que el record del franquisme i la por a una nova guerra civil s’anaven esvaint, la figura del rei va començar a deteriorar-se. En gran part per culpa seva: havia arribat a pensar que realment era intocable. Però quan va esclatar la crisi econòmica, la percepció de la institució monàrquica va començar a canviar. Una generació indignada, i menys respectuosa amb l’herència política de la Transició, va protagonitzar l’esclat del 15-M i va donar ales al procés sobiranista a Catalunya. El llistó de la llibertat d’expressió es va enfilar i les caricatures dels humoristes, com la de Toni Albà a casa nostra, es van esmolar progressivament.

El rei campechano esdevenia el campió de la bragueta fàcil; dels negocis obscurs ja no se’n parlava en veu baixa, especialment a l’estranger. Fins i tot prenia cos una nova mirada sobre la història recent: l’heroi del 23-F apareixia, en nous estudis i articles periodístics com l’home que va fer caure Adolfo Suárez i va donar el seu vistiplau al general Armada perquè es presentés al Congrés ocupat per Tejero, amb la proposta d’un govern d’unitat nacional presidit per ell mateix, un militar de la màxima confiança de la Zarzuela.

El 2012 va ser el punt d’inflexió. Al febrer, el gendre del rei, Iñaki Urdangarin, va declarar com a imputat per corrupció. Al març, el ministre Montoro presentava el pla de retallades més brutal de la història de la democràcia (13.400 milions d’euros). I a l’abril, Joan Carles es va trencar el maluc mentre participava en una cacera d’elefants a Bostwana. Cal explicar els fets en aquest ordre per entendre la indignació que es va produir, una reacció tan poderosa que va forçar el monarca a demanar disculpes. Però aquell ancià amb crosses, capcot, ja no tenia res a veure amb el monarca campechano a qui els seus súbdits perdonaven totes les entremaliadures. Les disculpes règies no van ser eficaces i les enquestes mostraven clarament el descrèdit creixent de la monarquia. Com ja havia fet el seu pare, Joan Carles I es veuria obligat a fer un pas al costat per salvar la dinastia.

Una abdicació per intentar salvar una corona

L’abdicació es va produir el 2014, i immediatament el Congrés de Diputats, dominat pel PP, va aprovar l’aforament del rei emèrit. Com que, a més, la Constitució determina que el monarca manté la inviolabilitat per tots els fets que s'hagin produït durant el seu regnat, Joan Carles va poder cedir la corona sense por a ser jutjat, però amb recança, i qui sap si pressionat pel seu hereu. Segurament va ser un cert consol que li ploguessin els elogis de forma transversal –de la transversalitat del moment, és a dir, del PP al PSOE–. Hi va haver modestes manifestacions de signe republicà, però la Corona només era posada realment en qüestió per Podem i pel sobiranisme català –és a dir, la perifèria, en tots els sentits.

El rei que va triar Franco, el rei impune, continuava sent una figura indiscutida per a la majoria de la societat espanyola, i l’ statu quo el protegiria fins a la mort, com a qualsevol altra qüestió d’estat. Aquest hauria sigut el gran èxit del regnat de Joan Carles I si les informacions periodístiques (de la premsa estrangera, esclar) i les indiscrecions de la seva antiga amant no haguessin portat l’escàndol a un nou nivell d’estridència, intolerable fins i tot a Espanya. 

Dins de la penosa història dels Borbons espanyols, Joan Carles I no ocuparà precisament un lloc d’honor. Però em pregunto si aquest fet li amargarà els anys que li queden de vida, o si donarà per bo el seu balanç entonant una divisa tan castissa com ell mateix: que me quiten lo bailao

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF