Iván Redondo i l’art de la carambola

L’assessor de Sánchez esquiva el tràngol del 10-N

Carambola

1. Jugada de billar que consisteix a tocar, amb la bola que es colpeja amb el tac, les altres dues boles.

2. Resultat afortunat obtingut per sort o per casualitat.

Iván Redondo (Sant Sebastià, 1981) no és com Dick Morris -“l’home que té més poder sobre Bill Clinton en els primers nou mesos del 1995”, segons va dir George Stephanopoulos durant la campanya de reelecció del president americà-, sinó que és el que té més poder sobre Pedro Sánchez des que aquest el va contractar el 2018, abans d’una moció de censura que el guru va predir el 8 de juny del 2017 des de la seva columna The war room al diari Expansión.

Redondo aconseguia així sepultar en menys de 24 hores, entre la nit electoral del diumenge 10 de novembre i el dilluns a la tarda, uns resultats diferents dels que havia previst -en lloc de guanyar escons en va perdre tres- com a producte d’una tàctica que la Moncloa havia venut com a genial, la de frustrar un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem després de les eleccions del 28 d’abril i convocar-ne unes altres per al 10 de novembre.

Aquella tàctica va passar primer per vetar la presència de Pablo Iglesias en un futur govern de coalició, una jugada d’escac i mat que Redondo ja havia assajat en la moció de censura contra Mariano Rajoy, quan va exigir a l’aleshores president espanyol la seva dimissió a canvi de retirar la moció. Però Redondo no esperava ara la rèplica del seu contrincant. Iglesias el va desarmar, i va dimitir a l’acceptar abandonar el tauler de joc a canvi de la coalició.

El pas següent i definitiu de Redondo va ser oferir una coalició amb una vicepresidència i diversos ministeris difusos, no perquè prosperés sinó per excitar el rebuig de Podem. I aquest cop ho va aconseguir. En realitat, el que Redondo i Sánchez volien evitar era això: formar un govern que depengués de l’abstenció d’ERC tenint en compte la imminent sentència del Procés. Aquell gabinet, es va pensar, saltaria pels aires i obligaria a anar a eleccions enmig del naufragi. I era una previsió realista.

El que no pocs dirigents del PSOE retreuen a Redondo és, precisament, haver venut com una tàctica genial una cosa que era una necessitat de supervivència, un desenllaç inevitable.

Despistar els dirigents del PSOE

En vista dels resultats del 10-N, enterrar la mala previsió -i els pronòstics del CIS- va exigir despistar a tothom, començant pels dirigents del PSOE, operació que es va començar a gestar la mateixa nit electoral. Mentre Pedro Sánchez demanava a la seva executiva el matí del dia 11 llibertat d’acció i marge de confiança per formar govern, Redondo ja havia començat a fer els passos cap a aquell govern de coalició com a punt de partida del futur gabinet. Redondo va fer, doncs, d’enterrador de la seva pròpia previsió -tenir més suports després del 10-N que després del 28-A- amb la notícia de la coalició.

Pedro Sánchez va explicar a l’executiva una cosa que va fer que alguns dels seus interlocutors obrissin els ulls com taronges: “És més senzill i més fàcil formar govern ara que amb els resultats del 28-A”. La sorpresa davant d’aquest desenllaç va agafar desprevinguts propis i estranys, aquests últims a l’espera d’una investidura de Sánchez amb l’abstenció del PP. I així, en l’Espanya d’avui, era fàcil que una notícia fagocités l’altra: la coalició es menjava els resultats adversos.

Hi havia una altra notícia a la qual era necessari avançar-se: la imminent sentència dels ERO d’Andalusia. El dimarts 12, certament, el TSJA va anunciar que notificaria una sentència que pot tenir més de 1.500 folis dimarts que ve, dia 19.

La bola d’ERC

El cop de tac a la taula de billar no podia provocar més que una carambola bruta, com s’anomena aquella en què la bola colpejada toca només una de les boles -Unides Podem- i aquesta bola, al seu torn, toca l’altra, -ERC-. Pedro Sánchez ensopegava, doncs, amb la mateixa bola que volia evitar després del 28-A. Però aquest cop sense l’espasa de Dàmocles de la sentència sobre el cap.

Haver fet d’enterrador dels seus propis resultats adversos amb la velocitat del llamp permet a Iván Redondo, doncs, evitar ser el Dick Morris de Bill Clinton, aquell geni que va haver d’abandonar el seu lloc com a director de la reelecció el 1996. És clar que Morris va ser enxampat en una trampa. El defensor del gir del president demòcrata als principis de la família va haver de dimitir quan un tabloide va difondre que havia mantingut relacions amb una prostituta.

Redondo té més corda a l’ala oest del Palau de la Moncloa.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF