Igualtat: set ‘pares’ per a una Constitució sense perspectiva de gènere

Amb set pares -ponents- i cap mare reconeguda públicament, la Constitució del 1978 consagra el principi d’igualtat en l’article 14, en què estableix la no discriminació per cap motiu: sexe, religió, raça, opinió o circumstàncies. L’esperit, però, es trenca en l’autoesmena que suposa el 57, l’apartat que prioritza la successió de la Corona al fill mascle dels reis, davant d’una virtual germana gran. Aquesta discriminació és la primera de les dues úniques ocasions en què al text hi apareix la paraula dona. En la segona, a l’article 32.1, ho fa per recollir el dret al matrimoni amb plena igualtat, així que el paper explícit de la dona queda relegat a ser una segona opció o a ser esposa.

Per a Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de la UPF, el text “invisibilitza” les dones, i subratlla que en els debats es van “menysprear les reivindicacions dels moviments feministes” de l’època. En aquella primera legislatura només hi havia un 5% de diputades, menys que a la República, i la societat va donar per bona la “igualtat formal” de la Constitució perquè permetia enterrar la legislació franquista que havia tractat les dones com a menors d’edat, recorda Marisa Fernández, d’Elna Advocades, que apunta, no obstant això, que “no és una igualtat real”. Si la norma és igual per a tothom “en circumstàncies diferents”, llavors és “discriminació”, assenyala. Passades quatre dècades, les costures del text tiben per un canvi social més que evident i l’empenta de les feministes. ¿Hauria sigut diferent la Constitució amb més dones a la política? “Segur que sí”, respon Carme Cuartero, secretària de l’associació Dones Juristes, per a qui, en una futura modificació, caldrà evitar les “igualtats genèriques” i especificar, en canvi, “condicions específiques del gènere ignorades”.

Els avenços cap a la igualtat s’han fet a cop de lleis i de recursos, així que des del feminisme es veu imprescindible que es reconeguin els “micromasclismes”, els punts de partida que porten a la “discriminació” de les dones, diu Marisa Fernández. Es tracta de disposar d’una Constitució “amb perspectiva de gènere” que inclogui la importància de les cures, ampliï els drets socials i blindi “el dret de les dones al propi cos [l’avortament], els drets sexuals i reproductius i l’accés als mètodes reproductius”, però també a una vida “lliure de violència masclista i de LGTBIfòbia”, remarca la professora de la UPF. Per a Fernández, aquests drets no poden quedar a mercè del biaix del govern i el Congrés de torn, i apunta també la importància d’incloure l’obligatorietat d’una “educació igualitària real”. La del 78 és una Constitució “desfasada”, afegeix Cuartero.