11/09/2017

Hi ha gent per a tot... però no tanta

4 min
Hi ha gent per a tot...  però no tanta

BarcelonaEn un país de set milions i mig d’habitants, hi ha gent per a tot. Amb aquesta hipòtesi he dedicat la tarda de la Diada a buscar gent que, majoria o minoria silenciosa, continua fent la seva en un dia de festa, al marge de la manifestació, a tan sols cinc minuts a peu de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Per començar, he anat al cinema. Als Renoir del carrer Floridablanca hi projecten set pel·lícules en versió original. M’hi acosto a la sessió de les quatre. O ja són tots asseguts a la butaca o bé no hi ha ningú. Ni a la taquilla, ni comprant crispetes. Només veig una parella de mirada asiàtica que entra a la sala. Passo per caixa. En comptes d’entrades, demano informació. Me la donen, amb amabilitat. A la primera sessió han entrat 63 persones, dividides en set sales. A la pel·lícula que hi ha més gent és L’amant doublé de François Ozon. No m’estranya. A la foto del cartell, la pacient va despullada i el seu psicòleg, amb la cigarreta a la mà, també. Em quedo amb les ganes de veure-la. El qui talla les entrades, Ferran Rovira, em diu que si no li toqués treballar també seria a la manifestació. Seixanta-tres persones són -em diu- menys de la meitat de l’aforament d’una primera sessió d’un dia festiu.

Me’n vaig cap a la Setmana del Llibre en Català, davant de la catedral. M’ensumo que el seu públic ha de ser, en molts casos, coincident amb els que volen anar a dir que volem votar. Per fugir de la gentada de plaça de Catalunya, trenco per Joaquim Costa, esquivo els skaters habituals de davant del Macba i, per Pintor Fortuny, arribo a la Rambla. No hi he passat, encara, des del 17 d’agost. Està com sempre, acolorida, viva i diversa. Com si no hagués passat mai res. Un record trist i una esgarrifança, però, no me la treu ningú mentre tiro avall fins a Portaferrissa. Vaig en contra direcció d’una riuada de gent, vestida per a la performance, que no té cap por. Al contrari, caminen amb la il·lusió d’una festa familiar de tradició anual. Com diria Muriel Casals, no són allà per buscar un somni, són conscients que ells són el somni.

Castanyoles amb la ‘rojigualda’

A la Setmana del Llibre en Català, a tres quarts de cinc, hi ha quatre gats i un venedor de castanyoles, amb una bandera espanyola pintada a cada instrument. M’acosto a la seva manta per veure-ho millor i, així que m’hi acoto, me’n vol vendre una per tres euros. Quan s’adona que no me l’encolomarà, me n’ofereix dues, per cinc. Observo que la gent que vaga per l’esplanada de la catedral va amb el cordill vermell de l’acreditació penjant del coll. La Montse Ayats, la presidenta dels editors, sempre a peu del canó, em diu que estan mooooolt contents de com va la Setmana. El mateix matí de dilluns ha estat espectacular. A la tarda preveien la pausa de dues hores. Els pocs que som ens mirem els uns als altres. Emília Illamola, autora de Cabrils, São Paulo, Barcelona, està fent de llibretera perquè l’editor de Voliana, Jordi Solé, hagi pogut anar a la manifestació. A l’estand de LaBreu -meravelles poètiques- passa tres quarts del mateix. L’editora Ester Andorrà s’ha quedat a la parada perquè els seus socis, el Marc Romera i l’Ignasi Pàmies, puguin anar a fer la creu reivindicativa. A les 17.14 hores, fins i tot hi ha parades que han decidit no obrir. Angle, Cossetània, Eumo, Rafael Dalmau, Edicions de 1984 i fins i tot la Institució de les Lletres Catalanes tenen tancat a pany i forrellat. Els de Barcino-Fundació Carulla voldrien obrir però se’ls ha espatllat una persiana que no tira ni amunt ni avall. Amb bona vista, tampoc no hi ha cap acte previst a cap dels tres escenaris. L’última presentació, a la una del migdia, l’ha fet Suso de Toro i el seu Per Catalunya. El següent acte, el contacontes, no arrencarà fins a les 18 hores. A l’hora D, veig algun llibreter que fa una becaina -es diu el pecat però no el pecador-, alguns altres llegeixen perquè no tenen ningú que miri cap llibre i n’hi ha un que m’avisa que, segons la ràdio, la creu no es veurà bé perquè la gent ha desbordat els carrers de l’Eixample.

L’escombriaire fa la seva feina

L’Escarlata i l’Àlex, amb el nen al cotxet, no estan per conversa perquè fan salat. Ella du l’estelada a l’esquena i unes botes per pujar al Tagamanent però només aspira a arribar a la plaça de Catalunya. Som tan pocs que ens coneixem tots. Una gossa, la Dolça, es posa molt nerviosa quan veu l’escombriaire municipal que fa la seva feina pel carrer. Si la mestressa no l’agafa... Més enllà dels turistes de la catedral, els passavolants que caminen pels dos passadissos de la fira estan de camí. Entren per la Via Laietana i es perden cap al carrer dels Boters o el carrer de la Palla. De fons, ens amenitza un guitarrista de carrer que toca Flamenco Cafè. A la funda hi compto una vintena d’euros.

A les 17.32 hores arriben les primeres persones que duen la samarreta fluorescent. Montse Ayats, la presidenta, torna també amb l’orgull d’haver tret el nas a la plaça de Catalunya. Abans de marxar compro dos llibres. No ho faig per compassió, ni per militància.

stats