ANÀLISI

Frustració independentista, frustració espanyolista

La gran incògnita és saber si després de la sentència s’obrirà un nou escenari polític a l’Estat

El més sorprenent a les portes de la sentència del Procés no és la divisió i el desconcert independentista (que cada dia ho és menys perquè els diagnòstics van convergint), sinó la sensació de derrota que s’estén també entre els sectors més nacionalistes de l’Estat. D’alguna manera assistirem al que ja va ser una constant durant tot el judici: el que entre la majoria de la població catalana es veurà com una condemna dura i injusta, en certs cenacles de Madrid es veurà com un càstig suau, molt lluny del que es mereixerien. Una oportunitat perduda, vaja.

Això ens porta a un xoc de frustracions. D’una banda, la de l’independentisme, que veu com el seu somni d’una Revolució de Vellut, indolora i sense costos, se’n va en orris i ara ha d’afrontar un període més o menys llarg d’acumulació de forces i resistència a ultrança (l’especialitat històrica dels catalans és resistir). I, de l’altra, la de l’espanyolisme més ultramuntà, frustrat perquè veu que el catalanisme ha construït al llarg de més d’un segle unes estructures socials prou sòlides per aguantar la pressió de l’Estat, almenys durant les pròximes dècades.

Dos anys després de l’1-O, a Madrid han comprovat que l’independentisme no s’ha dissolt ni la derrota de l’octubre del 2017 ha provocat una desbandada general. Al contrari, la repressió policial i judicial ha compactat el moviment. En canvi, l’espanyolisme a Catalunya, que el mateix octubre del 2017 va demostrar que també era capaç de mobilitzar masses i que el 21-D va donar la victòria electoral a Cs, està molt dividit. Avui seria molt difícil repetir una fotografia com la que va protagonitzar Miquel Iceta amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol a les portes del TC. El PSC s’ha convertit en el partit refugi de l’espanyolisme moderat, mentre que Cs i el PP competeixen per una franja de votants cada cop més estreta: la dels que viuen el fet català com una agressió constant, cosa que els condemna a la insatisfacció i frustració permanents.

Espai per a la política

L’independentisme majoritari ha situat el terreny de joc de la resposta a la sentència en l’exercici de drets fonamentals com el de manifestació, i no vol posar en risc les institucions. I ara la gran incògnita és saber si després de la sentència s’obrirà un nou escenari polític a l’Estat. Des d’aquest punt de vista, Pedro Sánchez, que està fent una campanya nacionalista de manual, pot tenir més marge de maniobra amb Catalunya si no depèn dels independentistes que si en depèn. El PSOE comença a entendre que no podrà negar-se per segon cop a incorporar Pablo Iglesias (i potser Errejón) al seu govern, i que el pacte amb Ciutadans, anhelat pels sectors més jacobins, continuarà sent una quimera mentre Albert Rivera sigui el líder taronja.

Tot això, per descomptat, està agafat amb pinces perquè el deep state està buscant la manera de replicar la plantilla basca a Catalunya i evitar que la política s’obri pas. Les filtracions de la Guàrdia Civil en el cas dels CDR pretenen imposar el relat de la violència i el terrorisme per crear les condicions per a un nou 155. Per això, l’independentisme va sortir ahir en tromba a parlar de no-violència. Han vist la trampa de lluny.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF