20 ANYS SENSE LLUCH

Les Espanyes (im)possibles de Lluch

Encara que de vegades parlés de “federalisme càlid”, l’Ernest Lluch no es considerava federalista. Després de nombroses lectures i de l’experiència derivada de la praxi política a Barcelona, València i Madrid com a membre del PSPV i del PSC, diputat a Corts i ministre de Sanitat i Consum (1982-1986), Lluch va imaginar un projecte per a Espanya que, sense necessitat d’un nou procés constituent però descabdellant la Constitució i els estatuts d’autonomia -de manera notòria els de Gernika i Sau-, acomodés la majoria de ciutadans dels respectius territoris a l’Estat i aconseguís que el deixessin de veure com un mer aparell administratiu aliè per sentir-se’l propi.

Aquesta teorització tenia origen en la pròpia recerca acadèmica, centrada en el pensament econòmic del set-cents i que a la segona meitat dels anys noranta va publicar com La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) i amb alguns capítols afegits o modificats com Las Españas vencidas del siglo XVIII. Claroscuros de la Ilustración (1999). D’acord amb aquests estudis, durant el segle XVIII i l’inici del XIX havien subsistit en múltiples geografies i personatges il·lustrats els plantejaments polítics del bàndol derrotat el 1714. Unes idees que Lluch entenia que anaven més enllà de la pugna dinàstica contra els borbons i per això no es limitava a anomenar-les “austriacisme”.

Les idees que anomenava “constitucionalisme, patriotisme o republicanisme”, defensades sobretot per amplis sectors dels diversos territoris de la corona d’Aragó, representaven una alternativa al projecte borbònic que per mitjà dels decrets de Nova Planta havia pretès una Espanya absolutista i unitària, un estat nació de tipus francès. Així, Lluch considerava que durant el segle XVIII “s’havia frustrat una Espanya de les llibertats” per “la influència excessiva de Castella a la corona i la discriminació política del regne d’Aragó”. El fet de voler trobar una continuïtat entre les idees del set-cents i les propostes que van donar llum al catalanisme polític a finals del XIX va comportar-li crítiques de molts historiadors que no veien aquest fil per enlloc. “Quant de mal ha fet l’Ernest Lluch!”, va exclamar, per exemple, Joan-Lluís Marfany.

Però al marge, o per sobre, del debat historiogràfic, Lluch pensava en el present. I en aquell moment Espanya estava a les portes que José Maria Aznar aconseguís la majoria absoluta per governar una segona legislatura. Contra el projecte unitarista d’aquest, Lluch mirava enrere i percebia una “vigència política” en la corona d’Aragó i creia, per tant, que Catalunya, el País Valencià -que veia com el territori que havia sortit més mal parat de la Guerra de Successió- i l’Aragó havien de recuperar aquest llegat polític per plantejar una proposta que pogués bastir unes Espanyes, com li agradava dir a ell, múltiples i diverses, en què els ciutadans d’uns territoris no sentissin que la seva voluntat era subjugada per uns altres.

Lluch, però, no va quedar-se en el pla teòric. Així com a la dècada dels setanta s’havia arremangat per orquestrar el socialisme valencianista i després participar en el catalanista, va aterrar la seva teorització per provar de resoldre el contenciós polític del País Basc. L’objectiu era clar: sumar el gruix del nacionalisme basc al pacte constitucional de 1978 -del qual s’havia abstingut o havia rebutjat, malgrat que majoritàriament l’acatava- i que aquest i l’Estatut de Gernika es desenvolupessin per satisfer un bon gruix de les seves demandes polítiques. Juntament amb Miguel Herrero de Miñón, va plantejar l’ús dels drets històrics com a categoria política vàlida per reconèixer els fets diferencials estatals amb el que van anomenar “constitucionalisme útil”.

Esprémer els Estatuts

Lluch i Herrero plantejaven que els estatuts no eren una concessió, com veien molts nacionalistes espanyols, sinó un deure constitucional, i que la Constitució tenia mecanismes (com la disposició addicional primera) per traspassar i delegar competències estatals. També veien possible articular organismes de col·laboració entre comunitats -País Basc i Navarra-, que es concretessin el desplegament de l’Estatut, arribar a acords transfronterers amb França per fomentar la relació amb el País Basc francès sense necessitat de modificar fronteres, com es feia en altres espais transfronterers europeus, o la participació en política exterior de les comunitats a nivell de polítiques europees seguint el model dels lands alemanys.

Ernest Lluch no pretenia una relectura de la Constitució i dels Estatuts sinó que se’n fes una lectura a fons, sense ser gasius, per treure’n el màxim de suc polític. Vint anys després del seu assassinat, l’esforç teoritzador d’aquest intel·lectual -ara vàlid també per a Catalunya- demostra que hi ha solucions possibles als conflictes polítics, però també que la manca de voluntat per cercar-les i implementar-les fa les disputes susceptibles d’empitjorar. D’aquesta voluntat precisament depèn que les Espanyes que imaginava Lluch siguin possibles o, de manera definitiva, impossibles.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF