ANÀLISI

Espanya, el regne dels nomenaments a dit

Tots els partits col·loquen els seus quan arriben al poder

Amb un canvi de govern, a Espanya es produeix una cascada de destitucions i nomenaments. Catalunya no és diferent, en aquest aspecte. De fet, és una característica definitòria de les institucions de l’estat espanyol i afecta tots els nivells: administració central, comunitats autònomes, diputacions i ajuntaments. I cap partit se n’ha mantingut al marge. Tots, quan han arribat al poder, han aprofitat l’oportunitat per col·locar tota mena de militants, amics i coneguts en els llocs més diversos de l’administració i el sector públic.

Els governs no només nomenen els seus secretaris d’estat i assessors i gabinets, sinó que amplien el seu radi d’acció als llocs directius de l’administració pública (directors generals i molts subdirectors) i en tota mena d’organismes, consorcis, empreses públiques i entitats parapúbliques. Incloent-hi algunes de molt sensibles, com els instituts d’opinió pública i els mitjans públics. Això ha passat sempre, i sovint ha passat inadvertit. Ara, potser perquè hi ha una sensibilitat diferent, o més facilitat d’accés a la informació, se’n comença a parlar. Alguns nomenaments i destitucions especialment rellevants, com els de RTVE o d’alguns ambaixadors, han ajudat a esperonar el debat i ens alguns casos -pocs- han induït a fer reformes legislatives orientades a la professionalització dels llocs directius públics.

Igual que Turquia i Xile

Però centrar el debat en casos puntuals comporta el risc de no veure la imatge general: la magnitud de la politització del sector públic a l’estat espanyol no és gens habitual en el nostre entorn. L’OCDE ha publicat l’estudi Government at a glance 2017, en què inclou dades sobre la influència política als llocs directius de l’administració, i hi distingeix entre quatre nivells diferents, des dels directors generals cap avall, a banda dels assessors i gabinets. Els resultats són força contundents: només a Espanya, Xile i Turquia canvien sistemàticament tots els càrrecs dels dos primers nivells analitzats. De fet, com mostra la gràfica, en la majoria dels països de l’OCDE, especialment els més desenvolupats, pràcticament no canvia cap directiu públic quan hi ha un relleu al govern.

Evidentment, nomenar tants càrrecs dona molt de poder i recursos als partits, i en reforça la capacitat de controlar l’administració. I, per tant, els fa més fàcil complir el seu programa polític. Però també té desavantatges. D’entrada, redueix la capacitat de control de l’administració sobre el poder polític i facilita la corrupció. A més, dificulta la professionalització de l’administració pública, ja que sovint els perfils nomenats prioritzen la fidelitat i proximitat política per sobre de la competència professional. I, sobretot, fa impossible que hi hagi l’estabilitat necessària per gestionar plans i reformes a llarg termini. Però és una pràctica tant normalitzada, i que interessa tant als partits, que té difícil solució.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF