Espanya, excepció europea en governs de coalició

És, juntament amb Malta, l’únic país de la UE que sempre ha tingut un executiu monocolor
Espanya, excepció europea en governs de coalició

En situacions en les quals els acords eren necessaris, s’ha respost amb bloquejos. Aquesta ha estat la dinàmica de la política espanyola els últims cinc anys. Després de quatre eleccions i una moció de censura, Pedro Sánchez, president del govern en funcions, i Pablo Iglesias, líder d’Unides Podem, han fet el primer pas per sortir del bloqueig apostant pel primer govern de coalició des del restabliment de la democràcia. Un sistema que, tot i ser inèdit a Espanya, adopten dos terços dels estats europeus, tres de cada quatre comunitats autònomes i el 80% de les capitals de província espanyoles.

Europa: la coalició com a norma

Espanya i Malta són els dos únics països membres de la Unió Europea (UE) que no han tingut mai un govern de coalició. Des de les democràcies més antigues, com el Regne Unit -amb un sistema polític creat per afavorir el bipartidisme- o Bèlgica, fins a les més recents després de la dissolució de la Unió Soviètica, com Croàcia o Lituània, han prioritzat pactes i acords de govern quan han estat necessaris.

Actualment, dos terços dels estats membres de la UE estan governats per executius de més d’un partit: són 19 de 28 estats. Només nou països estan dirigits en solitari: Dinamarca, Irlanda, el Regne Unit, Grècia, Espanya, Portugal, Xipre, Malta i Romania.

“A Espanya, pactar es veu com un signe de debilitat política; a Europa, com un de fortalesa”. Jordi Matas, catedràtic en ciències polítiques de la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori dels Governs de Coalició, considera que la cultura política espanyola explica la tardança a fer arribar un govern de coalició a la Moncloa. Matas subratlla que a Europa hi regna la “cultura del pacte” des de la Segona Guerra Mundial, quan els estats van “treballar colze a colze per refer-se després del conflicte bèl·lic”. A Europa, pactar és un “bé del sistema”.

Contràriament, Espanya està regida per una cultura política que prové de la llarga dictadura franquista i del posterior bipartidisme entre el PP i el PSOE. “Espanya entén l’acord com un xantatge”, apunta Matas. El fet que sempre s’hagin donat situacions majoritàries determina una elit política que és “reticent al pacte”.

“L’Europa League de la política”

De les 17 autonomies d’Espanya, només quatre estan governades per un executiu monocolor: Extremadura, Castella-la Manxa i Astúries, pel PSOE, i Galícia, pel PP. Tres de cada quatre comunitats tenen coalicions al seu executiu. Han passat cinc anys des que el bipartidisme va quedar tocat a l’Estat, cosa que va dificultar-ne la governabilitat, i els partits han estat incapaços de cedir quotes de poder per arribar al govern. Però paradoxalment ja havien arribat a desenes d’acords abans al territori. El PSOE i Podem, per exemple, governen en coalició a sis comunitats autònomes: el País Valencià, l’Aragó, Navarra, la Rioja, les Illes Canàries i les Illes Balears. Els socialistes també governen al País Basc amb el PNB, i a Cantàbria amb el PRC. A Catalunya, ERC i JxCat comparteixen executiu, i el PP i Cs governen plegats a Múrcia, Madrid, Andalusia i Castella i Lleó.

“Es passa de la Champions a l’Europa League”, apunta Josep Maria Reniu, doctor en ciències polítiques i expert en l’estudi dels governs de coalició. Segons ell, l’efecte paradoxal és que tota política territorial queda supeditada al govern estatal. Per als grans partits polítics, diu Reniu, els executius autonòmics són “un bé menor”: “El moll de l’os és la Moncloa, on es prenen les decisions més importants i on resulta més difícil compartir el pastís”.

El món local: la tercera evidència

Al 80% de les capitals de província espanyoles hi ha governs de coalició. Són 38 de les 48, entre elles les tres més poblades de la Península: Madrid, Barcelona i València. Només 10 capitals es governen en solitari: Sevilla, Cadis, Osca, la Corunya, Burgos, Càceres, Girona, Sòria, Toledo i Zamora.

En base a totes aquestes dades, com s’explica l’acord entre Sánchez i Iglesias? ¿De cop i volta han après a pactar? Reniu apunta la pujada de Vox com el principal motiu per a l’enteniment entre els dos partits. Por que el bloqueig acabi portant a un descontentament social, que això en termes polítics desemboqui en desafecció, i quan els índexs de desafecció creixen, “les respostes populistes entren per la porta i la raó surt per la finestra”. L’excepcionalitat del moment, doncs, ha portat el PSOE i Podem a formar un govern de coalició superant l’al·lèrgia al pacte dels últims quaranta anys. Tot i això, encara els queden molts pactes per fer-ho realitat.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF