Enrique Barón: “Catalunya no l’arreglaran ni Madrid ni Brussel·les”

PalmaEnrique Barón Crespo (Madrid, 1944) és un veterà a la socialdemocràcia europea. Va ser ministre espanyol de Transports, Turisme i Comunicacions entre el 82 i el 85, va ser president del Parlament Europeu entre el 89 i el 92. Després, va continuar com a eurodiputat i home fort del Partit Socialista Obrer Espanyol a Brussel·les fins el 2009 i actualment continua vinculat a diverses institucions i fòrums de debat europeus. Dijous passat va visitar l’hotel Valparaíso de Palma per pronunciar una conferència sobre el Brexit organitzada pel Cercle d’Economia de Mallorca.

El Regne Unit va votar a favor de sortir de la Unió Europea. Vós creis que s’acabarà produint el Brexit? Com serà aquesta sortida?

Jo no som profeta, el que sí que puc dir és que al Regne Unit hi ha una preocupació creixent i una resistència molt activa a considerar que aquest referèndum no té marxa enrere. Hem de recordar que per tradició els referèndums són consultius i que la Cambra dels Comuns haurà de votar la sortida i el resultat final de les negociacions. No es pot donar per fet el Brexit, crec que és possible que no surti. I si surt? Si surt continuarem endavant amb el programa de construcció europea: no li donarem cap satisfacció a una part del Partit Conservador britànic, al president Trump i al president Putin, que no volen que la Unió Europa existesqui i sigui forta. El que ara esperam és que els britànics ens diguin quin tipus de relació volen amb nosaltres. De moment, no tenen bones perspectives i ningú no negocia per sortir-hi perdent.

Les Balears reben centenars de milers de turistes britànics cada any i, a més, hi tenim molts de residents d’aquest país. Com pot afectar-nos el Brexit?

És clar, és molt important tenir en compte que Espanya en el seu conjunt i Balears en particular són un destí tant turístic com residencial per als britànics. Què passarà? Dependrà de moltes coses: del pes de la lliura, de les negociacions... El problema, entre d’altres, és que el Regne Unit sortirà de l’espai Schengen de lliure circulació i de la política de cels oberts europeus, de manera que hauran de negociar aquestes qüestions amb cadascun dels països. Els desig molta sort, als britànics.

La Unió s’enfronta a un populisme creixent, no ha acabat de tancar la crisi dels refugiats, se li ha qüestionat la política econòmica. En quin punt està el poder de construcció europea?

Enfront dels vaticinis que guanyarien els populistes, l’antieuropeisme ha perdut a Holanda, a França i a Alemanya. S’han plantejat eleccions nacionals en termes europeus -amb posicions a favor i en contra- i sempre han guanyat els que volien més Europa. Cal donar-li un nou impuls, fer una política comuna que sigui econòmica, no només monetària.

M’agradaria demanar-vos com veuen els vostres col·legues i els contactes que teniu a la Unió Europea la situació a Catalunya.

Demanau-me com ho veig jo. Si voleu saber com ho veuen els meus col·legues, demanau-los-ho a ells.

Com ho veis vós, com a expresident del Parlament Europeu?

Us diré com ho veig com a ciutadà espanyol, perquè la veritat és que ho visc amb enorme preocupació. Hi ha un conflicte civil entre catalans. Crec que aquest conflicte civil l’han de resoldre, en primer lloc, els catalans. Són molts més els ciutadans que no estan d’acord amb un plantejament d’independència unilateral per defecte. Aquesta situació no l’arreglaran ni Madrid ni Brussel·les. Jo crec que s’ha de resetejar la Constitució Espanyola; que el que té sentit és que ens reunim tots, els catalans, balears -que no sou una sucursal de Catalunya, com diu la CUP-, valencians, andalusos, madrilenys... i parlar de quina relació hem de tenir, que fins ara ha estat una relació de segles.

Què pot fer Europa per ajudar a resoldre la situació?

Europa només pot fer allò que li confereixen els estats. L’Europa dels 27 és una comunitat de propietaris. Si el del quart pis té un problema, no s’arreglarà amb la resta de veïns. Cadascú ha de resoldre els seus problemes. Europa no té cap capacitat per intervenir a escala autonòmica, federal o municipal, ho diu el Tractat de Lisboa.

La detenció de Puigdemont a Alemanya ha implicat els socis europeus en la qüestió. La ministra alemanya de Justícia, Kataria Barley -que és socialdemòcrata com vós, va dir que li semblava “absolutament correcta” la posada en llibertat del president. Tenia raó?

El primer que voldria dir, que sol dir-se poc, és que tenc un gran respecte per un senyor que es diu Oriol Junqueras, que va prendre un seguit de decisions i que és a la presó en aquests moments. Jo respect moltíssim la dignitat personal d’aquest senyor. No m’agrada que hi hagi polítics catalans a la presó, desig que això se solucioni com abans millor. Un ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. La resta, aquesta mena d’escapada i aquest numeret, és diferent... El que hauria de fer Puigdemont és assumir les seves responsabilitats.A partir d’aquí, la ministra alemanya ha dit una cosa i el senyor Rajoy, que no és sant de la meva devoció, ha dit que la cooperació és modèlica. No tenc res més a afegir. Tenim una euroordre, els tècnics, els juristes i els fiscals l’hauran de debatre. Res més. A mi la qüestió catalana em dol molt, em sembla una espècie de despropòsit continuat i a la vida els errors són acumulatius.

En la negociació dels pressupostos, el Partit Popular està demanant l’abstenció del Partit Socialista. Creis que ho haurien de fer? Us ho dic perquè deveu estar més acostumats a veure cooperar els socialdemòcrates i els conservadors al Parlament europeu.

Sí, allò a què no estic acostumat és que es manegi el pressupost com un carnet de xecs al portador. El que vol el PP no és que ens abstinguem, és que li donem suport en la campanya que vol fer després de dues legislatures... Ara afluixa un poc els cordons de la bossa, afluixar una mica amb el tema de les pensions o els sous dels funcionaris... Però la seva política no canvia, no lluita contra la desigualtat. El que vol Rajoy és que el PSOE li financiï la campanya i això no té cap tipus de justificació.

El Partit Socialista es va abstenir perquè Rajoy fos president...

I ben molt que li va costar!

M’agradaria demanar-li si creu que el Partit Popular hauria fet el mateix en una situació inversa.

No. El Partit Popular, el 2009, amb Espanya a punt del col·lapse, no va salvar els pressupostos de Zapatero. Això s’ha de recordar. El Partit Popular no fa presoners. Mirau, a Madrid hi ha una presidenta que... No és que siguin indicis, és que ningú no ha trobat aquest treball de fi de màster i serà pràcticament impossible que ningú el trobi. Quan t’apleguen en una situació així, el que fa qualsevol persona decent i digna és dimitir. Hi ha una cosa molt greu a Espanya de què no parlam prou. En el cas de Madrid és la presidenta i en el cas de Catalunya, els independentistes. Tants uns com els altres han pres les institucions com a ostatges en funció dels seus interessos, i això no pot ser. A unes institucions democràtiques s’hi va a complir amb un deure públic. Si en aquest cas, el de Cifuentes, una persona té un comportament absolutament indigne i potser que fins i tot delictiu, ha de dimitir.

La presidenta socialista de Balears, Francina Armengol, governa en coalició amb els eocosobiranistes de MÉS per Mallorca i el suport expert de Podem.

Què voleu que us digui? Jo conec a Francina i li tenc un gran afecte... A partir d’aquí, es governa en coalició? Doncs molt bé. D’això... Veig que està tractant de fer front als problemes de Balears i als problemes de la coalició.

Aquesta mateixa coalició dels socialistes amb Podem i partits sobiranistes no va ser possible al Congrés dels Diputats i, de fet, Pedro Sánchez va intentar la seva investidura pactant amb Ciutadans.

Sí, efectivament. El Partit Socialista i Ciutadans ho intentaren i Podem s’hi va negar, va votar amb Rajoy i contra Pedro Sánchez. I jo crec que Pablo Iglesias ho sap i se’n penedeix. L’important és que hi va poder haver un govern de regeneració liderat pel PSOE i pactat amb Ciutadans i Podem. A partir d’aquell moment, la vida política espanyola va entrar en una espècie de pantà del qual no ha sortit. I el més trist de tot és que jo crec que Pablo Iglesias sap que es va equivocar i ho recorda cada nit.

Vós vàreu ser ministre amb Felipe González.

Sí, al primer govern socialista.

Com creis que ha canviat la política espanyola des de llavors?

Perquè us en faceu una idea, la mesa d’edat de les Corts constituents la formaven Dolores Ibárruri la Passionària i Rafael Alberti. Allò era bastant fort. Totes i tots teníem diferències molt grans i vàrem saber posar-nos d’acord i sortir endavant. Ara aquesta actitud no existeix i ho veim, per exemple, en la qüestió de la reforma de la Constitució.

Heu viscut molt, en política. Explicau-nos una anècdota.

Mirau, vaig ser el primer diputat que va parlar en català al Congrés.

Va ser l’any 78, a la primavera, durant el debat sobre la llibertat religiosa i d’expressió, l’article 16è de la Constitució. Vaig citar un gran poeta, Salvador Espriu, que li parlava a Sepharad, a La pell de brau. “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills. / (...) i l’aire passi com una estesa mà”. Quan vaig baixar de la tribuna hi va haver dos catalans que em varen abraçar. Es deien Joan Reventós i Jordi Pujol.